1- El Só

1.1- Com es produeix el só?

El só es produeix quant vibra un cos, i aquest moviment es transmet en forma d’ona sonora fins arribar ala nostra oïda.

La vibració d’una corda tensada, d’una goma, de les nostres cordes vocals, de la membrana del tambor, de l’aire a través d’un tub, de qualsevol objecte que es colpege, és el que produeix el só.

UNITAT 1: QUALITATS DEL SO

La música està feta  amb sons,però, de que estan fets els sons?

Quant colpegem un objecte, quant polsem una corda tensada, quant bufem a través d’un tub, quant parlem i cantem, produïm sons.

La naturalesa també està plena de sons. El vent, la pluja, els ocells, les ones del mar, etc.. i també per el soroll de les ciutats, el tràfic, els centres comercials i els bars.

Tots els son que en envolten es produeixen i ens arriben de la mateixa manera.

Per a que el só es pugui convertir en música ha de tenir una intenció expressiva. el primer pas és el treball sobre les distintes qualitats del só, que tindran a la partitura la seva corresponent representació gràfica.

LA MÚSICA INSTRUMENTAL EN L’EDAT MITJANA

En l’Edat Mitjana, l’esglèsia no permet utiltzar instruments musicals durant la litúrgia, per la qual cosa una àrt de la tradició musical instrumental grecoromana gairebé desapareix.

al marge de la litúrgia, els joglars son els encarregats de tocar els instruments que serveixen de reforç i suport de la melodia cantada. Les formes instrumentals més conegudes són les peces de dansa, com estampides, danses reials i saltarellos. A poc a poc, els instruments comencen a suplir  les veus en el repertori polifònic, cosa que provoca l’aparició d’un gènere mixt vocal instrumental.

ELS INSTRUMENTS MUSICALS:

  • Llaüt: instrument de corda, amb la caixa de resonància amb forma de pera i el claviller molt corbat cap enrere. es toca amb plectre o pua.
  • Sac de gemecs o gaita: consta d’un dipòsit d’aire en què s’acoblen diversos tubs. Quant hi bufa el músic omple d’aire l’odre i, d’aquesta forma, disposa de pressió d’aire constant, que regula amb el braç.
  • Viola de Roda: instrument que presenta diverses cordes. Els sons es produeixen amb un teclat al mateix

EL NAIXEMENT DE LA POLIFONIA

A finals del segle IX apareix en la música occidental la polifonia (diferents linies melódiques a la vegada). Aquest fet marcarà tot el desenvolupament de la música posterior. Probablement va sorgir de forma espontània amb l’afany d’adornar i enriquir el cant gregorià.

Distingim dos períodes en l’evolució de la polifonia:

ARS ANTIQUA (IX-XIII)

La polifonia es construeix de manera improvisada sobre la base del cant gregorià. Les principals formes polifòniques primitives són:

  • Organum: és la més antiga i rudimentària. Apareix a finals del s.IX i consiteix a afegir una veu paral.lela a distància de 4a o 5a per sota del cant gregorià. la melodia original gregoriana rep el nom de vox principalis i la que s’afegeix, vox organalis.

375px-Organum_paralelo_pergamino

Organum Melismàtic: la melodia gregoriana es desenvolupa en valors llargs sobre els quals la vox organalis canta llargs melismes.

organum melismatic

Discantus: sorgeix en el s.XI en practicar el moviment contrari entre les veus de l’organum.

L’evolució en la tècnica i la notació musical facilitarà el desenvolupament de formes polifòniques més complexes. la música abandona el ritme lliure i es comença a mesurar a causa de la necessitat de fer concordar les diferents veus de la polifonia.

El centre musical més important d’aquest període és l’anomenada “Escola de Notre Dame” de París i els seus principals compositors són Leonin (1150-1180) i Perotin (1183-1238).

 

Sorgeixen noves formes polifòniques com ara el conductus, compots sobre meodies de nova creació (ja no gregorianes) i el motet, amb diverses veus que es mouen en ritmes diferents cantant textos diferents.

ARS NOVA (s.XIV)

la polifonia s’anirà alliberant del cant gragorià per buscar una música més propera a l’home, propia d’una època que viu el naixement de la societat urbana i es distancia del teocentrisme medieval.

Apareix la notació mensural en la qual ja s’assignen valors concrets a cada so i la música profana adquireix molta importància i dóna lloc a formes de cançó polifònica com el cànon, la balada, o la chanon.

Els compositors més importants son Philippe de Vitry (1291-1361), i Guillem de Machaut (1300-1377).

LA MÚSICA EN L’EDAT MITJANA

L’Edat Mitjana comença amb la caiguda del Imperi Romà d’Occident, fins al segle XV a partir del Renaixement. Es considera l’Edat MItjana com un període d’estancament cultural, que es situa entre la magnífica Antiguetat Clàssica i el Renaixement.

En primer lloc hi havia els dos poder universals: el religiós, representat pel Papa, i el civil, representat per l’emperador.

En segon lloc, es trobava la noblesa, amb relacions de dependència d’uns cavallers respecte a d’altres més poderosos (Vasallatge). Vivien en castells molt ben enmurellats i es dedicaven a fer la guerra. els sistema feudal i les croades portaran el desenvolupament de la música profana.

En aquest mateix nivell, hi havia  els abats i bisbes, que vivien en les grans abadies i monestirs, centres culturals de l’època.

en tercer lloc es trobava elpoble, pobre i analfabet, amb cap possibilitat d’accedir a la cultura, dedicat a la pagesia i a servir els seus senyors.

L’art utilitzat en aquesta època és el Romànic

La Baixa Edat Mitjana

Erase una vez el hombre: El feudalismo

LA MÚSICA VOCAL RELIGIOSA: EL CANT GREGORIÀ

la música religiosa de l’Edat Mitjana es comença a gestar temps enrere, quan l’emperador Constantí concedeix la llibefrtat de culte religiós als cristians l’any 313. Des de llavors, el cristianisme s’anirà estenent i anirà organitzant la seva litúrgia en la qual el cant serà un element fonamental.

El principal impulsor d’aquesta labor d’unificació i difució de la liturgia va ser el papa Gregori Magne (590-604). Considerat per la tradició com el creador del cant cristià (de aqui ve el nom de Gregorià), en realitat, no va inventar el cant, però sí que en va potenciar l’organització com a manera d’enfortir el sentiment d’unitat cristiana.

Característiques del cant Gregorià:

  • És una música dedicada al servei de la litúrgia.
  • El idioma és el Llatí.
  • La seva funció es destacar la paraula de Deu.
  • Textura monòdica.
  • Cant a capella, sense acompanyament instrumental.
  • Cantat sols per homens.
  • El ritme és lliure, determinat per l’accentuació del text.

segons la relació entre melodia i text, diferenciem tres estils de cant:

  • Sil:làbic: una nota per síl.laba.
  • Neumàtic: dues o tres notes per síl.laba.
  • Melismàtic o Florit: més de tres notes per síl.laba.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Qf9JCvXbAbI[/youtube]

LA MÚSICA VOCAL PROFANA

La música vocal profana es desenvolupa paral.lelament a la religiosa.

El moviment trobadoresc sorgeix al sud de França al segle XI i s’estendrà ràpidament per tot Europa.

Els Trobadors eren poetes músics, generalment d’origen noble. Depenent de la zona i la llengua en que cantaven, van rebre diferents noms: trobadors (sud de França), trouvères (nord de França), i minnesänger(Alemenya).

Juntament amb els trobadors també hi havia músics ambulants, denominats Joglars que recorrien els castells i els pobles entretenint el públic amb cançons, representacions i jocs d’acrobàcia. els joglars interpretaven les cançons dels trobadors o del senyor al qual servien.

Característiques de la música vocal profana:

  • Escrites en llengues vernacles.
  • Temes fonamentals: L’amor cortès i l’esperit cavalleresc.
  • Música vocal de textura monòdica.
  • Amb acompanyament instrumental.
  • Es recopilen en Cançoners.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=GD3VsesSBsw[/youtube]

També hi ha cançons profanes en llatí anomenades “cançons de goliards”. Els goliards eren estudiants i frares vagabunds que interpretaven cançons de caràcter satíric, de crítica política o religiosa i d’amor carnal. les cançons de goliards estan recopilades en un cançoner del s.XIII titulat Carmina Burana.