En l’Edat Mitjana, l’esglèsia no permet utiltzar instruments musicals durant la litúrgia, per la qual cosa una àrt de la tradició musical instrumental grecoromana gairebé desapareix.

al marge de la litúrgia, els joglars son els encarregats de tocar els instruments que serveixen de reforç i suport de la melodia cantada. Les formes instrumentals més conegudes són les peces de dansa, com estampides, danses reials i saltarellos. A poc a poc, els instruments comencen a suplir  les veus en el repertori polifònic, cosa que provoca l’aparició d’un gènere mixt vocal instrumental.

ELS INSTRUMENTS MUSICALS:

• Llaüt: instrument de corda, amb la caixa de resonància amb forma de pera i el claviller molt corbat cap enrere. es toca amb plectre o pua.
• Sac de gemecs o gaita: consta d’un dipòsit d’aire en què s’acoblen diversos tubs. Quant hi bufa el músic omple d’aire l’odre i, d’aquesta forma, disposa de pressió d’aire constant, que regula amb el braç.
• Viola de Roda: instrument que presenta diverses cordes. Els sons es produeixen amb un teclat al mateix

A finals del segle IX apareix en la música occidental la polifonia (diferents linies melódiques a la vegada). Aquest fet marcarà tot el desenvolupament de la música posterior. Probablement va sorgir de forma espontània amb l’afany d’adornar i enriquir el cant gregorià.

Distingim dos períodes en l’evolució de la polifonia:

ARS ANTIQUA (IX-XIII)

La polifonia es construeix de manera improvisada sobre la base del cant gregorià. Les principals formes polifòniques primitives són:

• Organum: és la més antiga i rudimentària. Apareix a finals del s.IX i consiteix a afegir una veu paral.lela a distància de 4a o 5a per sota del cant gregorià. la melodia original gregoriana rep el nom de vox principalis i la que s’afegeix, vox organalis.

Organum Melismàtic: la melodia gregoriana es desenvolupa en valors llargs sobre els quals la vox organalis canta llargs melismes.

Discantus: sorgeix en el s.XI en practicar el moviment contrari entre les veus de l’organum.

L’evolució en la tècnica i la notació musical facilitarà el desenvolupament de formes polifòniques més complexes. la música abandona el ritme lliure i es comença a mesurar a causa de la necessitat de fer concordar les diferents veus de la polifonia.

El centre musical més important d’aquest període és l’anomenada “Escola de Notre Dame” de París i els seus principals compositors són Leonin (1150-1180) i Perotin (1183-1238).

 

Sorgeixen noves formes polifòniques com ara el conductus, compots sobre meodies de nova creació (ja no gregorianes) i el motet, amb diverses veus que es mouen en ritmes diferents cantant textos diferents.

ARS NOVA (s.XIV)

la polifonia s’anirà alliberant del cant gragorià per buscar una música més propera a l’home, propia d’una època que viu el naixement de la societat urbana i es distancia del teocentrisme medieval.

Apareix la notació mensural en la qual ja s’assignen valors concrets a cada so i la música profana adquireix molta importància i dóna lloc a formes de cançó polifònica com el cànon, la balada, o la chanon.

Els compositors més importants son Philippe de Vitry (1291-1361), i Guillem de Machaut (1300-1377).