El passat 28 de desembre vaig tenir l’oportunitat d’assistir al partit de Nadal de la selecció catalana de futbol, que enguany va celebrar-se a l’estadi de Montilivi de Girona. L’equip, format per jugadors de nacionalitat catalana, va enfrontar-se a la selecció de Tunísia que, tot i que no fer massa pressió a l’atac, va acabar guanyant gràcies als penals.
Avui, però, la meva intenció no és parlar del desenvolupament del partit sinó fer una petita reflexió de la importància que pot arribar a tenir el futbol per al procés catalanista. És evident que molta de la gent que va reunir-se a l’estadi no és gens fanàtica del futbol o el segueix poquet, com és el meu cas. Què hi fèiem, doncs, tots aquests? La meva resposta, si més no a nivell personal, és que donàvem suport al moviment independentista i ajudàvem, amb la nostra assistència, a promocionar el partit internacionalment.
Perquè- això no m’ho negareu- el cert és que el futbol té una importància impressionant a molts llocs del món, fins al punt de poder mig entendre els sous exagerats dels futbolistes professionals i la moguda que els esdeveniments dels millors equips generen a tot arreu; i és per aquest motiu que és una manera molt intel·ligent de mostrar al món la nostra situació i el desig d’aconseguir ser un país. La política interessa a uns quants; el futbol a molts altres.
Aprofitant el tema de la notícia, també m’agradaria destacar que avui fa un any de l’elecció de Carles Puigdemont com al relleu de Mas a la presidència de Catalunya i, per tant, d’una petita acceleració al procés que ha de portar-nos a la independència.