Us proposem que publiqueu en aquesta pàgina les vostres creacions literàries.
Va dirigit als alumnes de l’escola, als pares i mares, als mestres i a qualsevol membre de la comunitat educativa que tingui vocació literària. Si teniu contes, poemes, narracions, articles o qualsevol altre creació pròpia en llengua escrita, animeu-vos a publicar-ho en aquest bloc.
Podeu enviar el text escrit, un document word o pdf o un enllaç de les vostres creacions. No oblideu de posar el vostre nom.

ALIOS EGO VIDI VENTOS de Toni Lázaro. Mestre de l’escola.
Hoy he decidido abandonar para siempre esta loca guerra y dedicarme a buscar la paz allí donde se encuentre.
No quiero más luchas, ni más dolor, ni persecuciones entre asteroides, ni peleas a muerte con espadas laser, quiero olvidar para siempre interminables travesías a través de estepas heladas. Quiero dejar de caminar por desiertos de infierno hundiéndome hasta las cejas en la arena naranja de ardientes dunas.
Daré un golpe con el puño en el tablero de la consola táctica, anularé la trayectoria preprogramada del Halcón Milenario y ordenaré al ordenador de a bordo girar 180 grados para lanzarme así, en busca de mi destino, lo imprevisible y lo ignoto… mientras mi peludo y entrañable copiloto Chewaka refunfuña y me lanza miradas reprobatorias.
Sé que nuevos planetas aliados con el enemigo intentarán aprisionarme y que nuevas y devastadoras estrellas de la muerte se cruzaran en el camino. Que incluso, de vez en cuando las oscuras naves de Darth Vader intentaran darnos caza y devolvernos a la zona oscura de la fuerza. Pero en este nuevo y último viaje no hay vuelta atrás.
Ahí estarás siempre, mi hermano metálico AR2D2, proyectando la hermosísima imagen holográfica de la princesa Leia, junto a mi. Trato de tocarla inútilmente y sólo consigo dibujar corazones azulados junto a su boca.
El silencio cósmico, inmenso, omnipresente desaparece -de repente- fulminado por las notas insumisas, de un timbre de origen terrestre, el mismo sonido que siempre nos avisa y aleja de los amenazantes asteroides del sector B407.
En el intercomunicador, aún resuena el eco de un nuevo timbrazo, mientras el holograma de tu cara sonriente se repite en un bucle infinito frente al mamparo de mi cubículo de hibernación.
Tu sonrisa blanca. El sonido metálico y persistente. Dos tentáculos enormes que me abrazan por la espalda.
…
El timbre seguía sonando anunciando el final del recreo. La profesora Laia gesticulaba sonriente, llamándonos a clase, mientras Jordi, mi compañero de mesa, intenta colarse delante de mí en la fila, agarrándome por detrás, manchando con sus manos llenas de chocolate mi bata nueva de rayas azules.
Alios ego vidi ventos; alias prospexi animo procellas – Yo ya he visto otros vientos; y he afrontado otras tempestades. Cicerón
EL PIS DE L’AVI de Francesc Torras. Director de l’escola

Volien donar un altre aire al pis. Doncs obriu més la finestra, vaig pensar.
Feia tres anys llargs que hi vivien i, segons ells, prou havien aguantat en aquell ambient d’antiquari. Són bona canalla però tenen un fetge com una rajada i no es miren gens com te les engalten. I encara gràcies, mossegant-me la llengua, que no en pagueu ni cinc. Però vaig callar.
– Avi, seran quatre coses, només uns tocs de color, ara que naixerà el Pol.
– Ah…feu, feu – quin remei.
Però la cosa es va complicar quan l’endemà el Bernat em va dir, per telèfon, que què en feien de la calaixera amb incrustacions de l’habitació, de l’aranya i del mirall gros. Que l’armari estava corcat i l’havien llençat i que la taula i les cadires les havien portat no sé on de Poblenou per què uns amics ho necessitaven. Pots comptar, deuen haver anat a parar a alguna casa d’ocupes, d’aquestes que entren per la finestra perquè la porta està tapiada. I és clar que els falten cadires, com que són tants!
– Doncs mira fill, porta-ho a ca la tieta, que a ella això antic li fa molta gràcia. Ton pare que et doni les claus, que ella estarà tres setmanes fora.
I una merda li fa gràcia, però és igual. Que es foti. Que es fotin els dos. Ell per què haurà de pujar-ho tot a un quart sense ascensor. I pesa eh? Que la calaixera és de fusta bona. I ella per què ni se’n recorda que son pare encara és al món. Quan arribi d’on punyetes sigui, es trobarà la casa plena de trastos. Tant debò la calaixera també tingui corcs i tèrmits i mil bèsties més i se li mengin el mostrador de disseny. Espero que amb tres setmanes puguin fer feina.
Uns tocs de color… reina santíssima! Quan ho vaig veure em vaig ennuegar i tot. Allò va semblava la carta de mostres de la Titan.
– T’agrada avi?
– Modern, però lleig de collons. Me’n torno a la residència. Ja parlarem del lloguer.
LA PUJADA de Francesc Torras. Director de l’escola

Tot i que l’ascensió era ràpida, es feia agradable, planera. En pocs segons, el camp de visió s’havia ampliant tant que els meus ulls ja dominaven molts quilòmetres al voltant. Tant era així, que ja no podia apreciar molts detalls. És més, m’hauria costat veure concretament d’on havia sortit si no m’hagués ajudat a situar-me el gran col•lapse que s’estava organitzant al voltant del meu punt de partida.
Quedaven deu minuts per què sonés el timbre. En un altre dia qualsevol, seria el temps suficient per entrar a la ciutat, parar davant de tres semàfors (només un quan estàs de sort), aparcar i ser com un clau al lloc a les vuit en punt. Però avui faria tard, mireu on era!
I anava pujant. M’hagués agradat parar el temps i quedar-me una estona a aquella alçada. S’hi estava tan bé! M’envaïa una pau seductora i anestesiant. Llàstima del fred. Com sempre, havia deixat la jaqueta al seient del costat. Si ara la tingués aquí m’aniria d’allò més bé per apaivagar l’airet d’aquest matí d’octubre.
Semblava que el ritme d’ascens havia minvat i em vaig donar el plaer de gaudir de les vistes.
Però tot allò tenia alguna cosa que ho feia diferent de qualsevol experiència real i em vaig adonar del que havia passat.
I del moment en qüestió, què us en puc dir? Ni jo mateix sé ben bé com va anar. Només recordo que buscava alguna cosa al seient del costat, entre la jaqueta, i que un altre cotxe es va apropar massa ràpid per ser a temps de girar el volant. El sol baix m’enlluernava i encara ara no sé si vaig ser jo o l’altre qui no anava pel seu carril.
I va arribar el xoc. Un fort soroll. I un etern silenci.
Seguia pujant, i vaig pensar que m’hauria agradat escriure algun comiat, fer avions amb el paper i llençar-los avall. Però tampoc tenia paper. Ni jaqueta ni paper. De fet, ja no tenia ni fred.
Un núvol espès em va tapar les vistes. I vaig seguir pujant.
ENCUENTRO de Toni Lázaro. Mestre de l’escola

Navegar me libera, me redime del cortante y traidor hielo sumergido tras las estridencias vacías de la urbe y me depura de los peligrosos silencios de la noche. La brisa marina me sacude el polvo gris del tiempo acumulado sobre mis huesos y me limpia la roña de los fracasos y de los miedos.
Las velas me alejan, en sus alas de sal, de la urbe de fuego y de sus asfaltos negros y de sus grisuras humanas y de sus tristes cielos.
Amollo las escotas y pongo proa al viento, el “Intrépide” por fin se detiene y acunado por las olas… te espero.
Tu mano de nubes blancas asoma en cubierta y tras ella tu sonrisa ladina, flanqueada por inocentes hoyuelos, tu pelo negro brilla húmedo sobre el pecho y con tus labios, un beso.
Caricias, susurros, abrazos, cantos, palabras y más besos.
Pasan las horas, pasan los besos y al caer la tarde -a contraluz- bajo las nubes malva, tu silueta de sirena se funde con el cuerpo anaranjado de un sol inmenso y sereno…
Silenciosa vuelves al mar, testigo mudo de nuestro encuentro.
EL BESO de Manel Egea. Mestre de l’escola

Cuando miramos la Luna no la vemos.
Bueno, sí.
La vemos.
Pero lo que percibimos es su pasado.
Vemos la luz que llega hasta nosotros.
Si la Luna dejara de brillar,
todavía la veríamos durante dos minutos.
Lo que vemos es su pasado.
Con todo nos pasa igual.
Siempre vemos el pasado.
Y con los que queremos también.
Vemos su pasado.
Al mirar a alguien su imagen tarda un microtiempo en reflejarse en nuestra retina.
Lo que percibimos ya ha pasado.
Pero cuanto mas nos acercamos,
mas se reduce el pasado.
Nos aproximamos cada vez más y,
más se reduce el pasado.
Hasta que la besamos.
Cuando besamos a quien amamos estamos tan cerca que ya estamos en el presente.
El presente solo existe cuando nos besamos.
Un beso
BESANDO CON VERSOS de Toni Lázaro. Mestre de l’escola

Te envío
poemas
tratando
de besarte con sus versos.
Camino solo,
a deshoras,
sediento,
sediento de tus besos,
de tus besos de agua,
de tus ojos de Madre Tierra y de almendra dulce
de esos ojos que rien
y de los bondadosos fuegos
de vida
que anidan
en
el
rincón más
hermoso
de la fragua
de tu pecho.
Sediento,
si,
Sediento…
del aire sereno…
sabiendo
que nace
entre las olas nocturnas de tu pelo,
como brisa,
de bosque de aromas y sueños…
Sediento
de tus dedos etéreos
dibujando
en mis labios
azules
tilitantes sonrisas
de astros eternos.