Divendres passat, 23 de març, hi va haver una nova reunió del club de lectura amb la presència de nous membres (benvingut de nou!)  per comentar Ratolins i homes d’Steinbeck. Tot i ser una lectura molt senzilla va donar molt joc, de manera que els propers dies publicarem diferents articles amb les dades més sucoses.

La propera trobada serà el 8 de maig. Toca llegir Escorxador 5 o la croada dels nens, de Kurt Vonnegut; un escriptor senzill, directe i molt irònic.

Kurt Vonnegut va neixer a EEUU i li va tocar lluitar a la II Guerra Mundial. Al desembre de 1944 es va perdre darrere les línies alemanes durant dies. Finalment el van capturar i el van empresonar a Dresde, en unes cel-les sota la ciutat que abans de la guerra eren un magatzem de carn anomenat Slaughterhouse Five (Escorxador Cinc en català).

Dos mesos després els aliats van bombardejar amb bombes incendiàries Dresde, causant 100.000 víctimes civils (comparable als bombardejos de Tóquio o Hiroshima). Era tan intensa la tempesta de foc que ningú que estigués al carrer o a les cases va poder sobreviure; ell ho va poder fer perquè estava tancat a tanta profunditat que la calor no va arribar fins allí.

Tot això ho explica a Escorxador 5 d’una manera especial; el subtítol de l’obra “La croada dels nens” ja indica el tipus d’humor irònic que fa servir. Fa referència al S. XII, quan els cristians es pensaven que les croades no aconseguien reconquerir Terra Santa perquè els soldats eren pecadors. Per solucionar-ho van enviar 50.000 nens innocents comandats per un nen, a conquerir-la sense armes, només amb el poder de l’amor. Tot just arribar van acabar en un mercat d’esclaus.

Kurt pensava que els soldats eren com aquells nens, titelles innocents en mans d’homes poderosos i necis.

——–
* Si vols afegir-te al club envia un email a josepmaria.badia@gmail.com

El passat 20 de febrer ens vàrem reunir per parlar de la lectura de divulgació científica El Canon de Natalie Angier. El llibre és un recull de capítols que expliquen els coneixements bàsics de diferents ciències considerades troncals; bioquímica, física, estadística, geologia, astronomia…

“Per tal de seguir la ciència , fins i tot en els diaris, cal tenir una mica de confiança, que puguis orientar-te en la geografia del continent científic. Intento transmetre les idees bàsiques darrere del pensament científic d’una manera que la gent ho pugui entendre”
[Natalie Angier]

Natalie Angier és una escriptora híbrida, mig científica i mig humanista. Va estudiar Física i Llengua Anglesa i ara treballa al New York Times escrivint articles de divulgació científica. L’autora s’empelta en un nou moviment de científics que dediquen la seva vida a divulgar la ciència i a apropar-la als neòfits, com Carl Sagan creador de Cosmos, el seu deixeble Degrasse Tyson, Brian Cox, Richard Dawkins… o Punset en el nostre àmbit. De fet, entre el seu públic tenen la categoria d’estrelles de rock, la gent sap de memòria les seves intervencions. Han sabut introduïr la ciència en la cultura popular.

Trailer del nou documental Cosmos, ESPECTACULAR

Per altra banda, el llibre que ens ocupa no ha agradat gaire al club. Tot i les seves bones intencions gairebé tothom l’ha trobat poc accesible i carregós en la seva obsessió per donar el contrapunt còmic. Tot i això el llibre ens va donar prou combustible per parlar abraonadament durant l’hora que va durar la reunió; sobre la història de la ciència, en que consisteix el pensament cièntific, com la ciència i l’art són dues disciplines corresponents a dues etapes diferents de la vida, la joventut i la vida adulta…

La propera trobada serà el 20 de març; aquest cop la lectura que comentarem és un clàssic, Ratolins i homes de John Steinbeck.

——–
* Aquest nota preten ser un apunt breu de la novel·la que estem llegint al taller de literatura de l’escola. Si vols afegir-t’hi envia un email a josepmaria.badia@gmail.com

Després d’un llibre de contes curts sobre la postguerra virem violentament i ens atrevim amb la divulgació científica. El cánon: un viaje alucinante por el maravilloso mundo de la ciencia, de la guanyadora del Pulitzer Natalie Angier, és un magnífic, divertit i apassionant compendi sobre àrees científiques imprescindibles.

Com el llibre excedeix el límit autoimposat de 200 pàgines i cada capítol és independent dels altres, hem decidit llegir només els següents:

• La introducció
• El 1er capítol, “El pensamiento científico: una experiencia extracorpórea;”
• Tres capítols a escollir de la resta del llibre; Física, química, astronomia, geologia…..

La reunió literària per comentar aquest llibre és fara el dia 6 de febrer, de 15:30 a 16:30 a la biblioteca de l’escola.

Pero lo característico de este libro es que todo ello se ha conseguido con un lenguaje desenfadado y divertido, lleno de analogías e imágenes, recuerdos y anécdotas que, a pesar de tratar de cuestiones serias, se llega a leer con verdadera delicia. Los elementos y conceptos científicos están dibujados como si fuesen personajes de una novela, casi humanizados, como los animales de Disney, y cada una de esas novelas es una de las teorías científicas aquí comentadas.[… ] Verdaderamente puede concluirse que la lectura de este libro disipará la antipatía que hacia la ciencia sienten muchos.

[crítica de El Cultural]

——–
* Aquest nota preten ser un apunt breu de la novel·la que estem llegint al taller de literatura de l’escola. Si vols afegir-t’hi envia un email a josepmaria.badia@gmail.com

“No hablo aquí de la derrota de los vencidos sino de la derrota de todo un país, la derrota colectiva de quienes vivieron con miedo el silencio de estas historias. Por eso, el libro pretende ser, también, un homenaje a la memoria de nuestros padres”.

Alberto Méndez

Los girasoles ciegos està format per quatre contes que transcorren en els anys més durs de la posguerra, de 1936 a 1942. És un llibre que parla de les conseqüencies de la guerra civil entre els vençuts, gent humiliada que tot i la resistència inicial finalment baixen els braços i s’abandonen a la derrota. Cada conte és una derrota.

– Primera derrota: 1939 o Si el corazón pensara dejaría de latir. Un capità franquista, en assabentar-se que estan a punt de guanyar la guerra civil, decideix rendir-se als republicans.

»Preguntado acerca de si son las gloriosas gestas del Ejército Nacional la razón para traicionar a la Patria, responde: que no, que la verdadera razón es que no quisimos entonces ganar la guerra al Frente Popular.
»Preguntado que si no queríamos ganar la Gloriosa Cruzada, qué es lo que queríamos, el procesado responde: queríamos matarlos».

– Segunda derrota: 1940 o Manuscrito encontrado en el olvido. Un poeta adolescent, en la seva fugida cap a França, queda atrapat en una cabana amb el seu fill acabat de neixer i la dona, morta en el part.

– Tercera derrota: 1941 o El idioma de los muertos. Un pres republicà esquiva la mort, un dia rera un altre, inventant heroicitats sobre el fill de qui l’ha de condemnar.

Tuvo otra visita de la mujer del abrigo de astracán y su sumiso marido. Volvió a mentir, a inventarse historias y detalles heroicos que arrancaban la complacencia de aquellos labios incoloros y rígidos a los que nadie nunca hubiera atribuido la capacidad de besar. Pero, como a Sherezade, aquellas mentiras le estaban otorgando una noche más. Y otra noche más.

– Cuarta derrota: 1942 o Los girasoles ciegos. La història d’un republicà que viu amagat a l’armari de casa mentre veu com el sacerdot de son fill li assetja la dona.

Comenzó a prevalecer el hombre inerte, empeñado en adquirir cada vez más transparencia, en ocupar un lugar cada vez menor en el espacio. Aun estando solo en casa permanecía horas y horas encerrado en el armario.

Però el que espanta és que les històries són reals. No són invencions.

Porque el personaje que se rinde a los republicanos madrileños el día antes de que los nacionales tomen la ciudad existió, no se llamaba Alegría pero le pasó algo muy parecido. Lo del poeta escondido en las brañas también es cierto. Yo hablé con el pastor que encontró los esqueletos en 1940, en los altos de Somiedo. Me contó que en la cabaña había una bandera republicana pero yo lo eliminé. He quitado todo lo que fueran grandes gestos, he intentado no hacer ninguna proclama. El protagonista del tercer episodio, el de la cárcel, es Juan Senra, un viejo militante del Partido Comunista ya fallecido. El coronel Eymar, el juez sanguíneo, también existió. El último cuento transcurre en la calle Alcalá, donde yo nací y viví. Y, efectivamente, iba al colegio de la Sagrada Familia que estaba lleno de religiosos rijosos.

[Extracte d’una entrevista a Alberto Mendez]

Acabem l’article amb el trailer de l’adaptació cinematogràfica del quart conte, que va fer Jose Luis Cuerda l’any 2008.

——–
* Aquest nota preten ser un apunt breu de la novel·la que estem llegint al taller de literatura de l’escola. Si vols afegir-t’hi envia un email a josepmaria.badia@gmail.com

Alberto Méndez (1941-2004 ) va néixer a Roma, on va passar la infància. Allí la família va fer amistat amb exiliats espanyols, que els parlen de la República i la Guerra Civil. Posteriorment es traslladen a Madrid on Alberto es llicencia en Filosofia i Lletres.

Comunista recalcitrant, la seva és una vida dedicada a treballar al voltant de la literatura. Fa d’editor, traductor, guionista, redactor.. però es passa la vida somiant a guanyar prou diners per retirar-se i dedicar-se al que realment l’agrada, l’escriptura.

Als 63 anys aconsegueix posar-s’hi i escriu Los girasoles ciegos, la seva única obra. Un cop finalitzada i ja greument malalt,  no es decideix a lliurar-la a cap editorial “per pudor”. Finalment la porta a Jorge Herralde, que llegeix la novel-la en 48 hores i li demana signar un contracte immediatament.

Mor onze mesos després, el desembre del 2004, quan les vendes encara eren desastroses tot i les bones crítiques.

Los girasoles ciegos ha estat premiada amb el primer Premio Setenil 2004, el Premio de la Crítica 2005 i el Premio Nacional de Narrativa 2005. L’editorial Anagrama porta venuts més de 250.000 exemplars, fet que fa de Alberto Mendez l’autor en llengua castellana més venut en la història de l’editorial d’Herralde

Referències interessants:
– Única entrevista disponible de l’autor
– Alberto Méndez, el luminoso destello del escritor furtivo. Article a El País sobre l’autor.

* Aquest nota preten ser un apunt breu de la novel·la que estem llegint al taller de literatura de l’escola. Si vols afegir-t’hi envia un email a josepmaria.badia@gmail.com

“Cuando un peculiar libro de cuentos, como es Los girasoles ciegos, contra todo pronóstico comercial razonable, gana el Premio de la Crítica, el Premio Nacional de Literatura, agota seis ediciones (unos quince mil ejemplares, según su editor), y consigue vender los derechos de traducción a Alemania, Francia, Italia y Serbia, es que algunas virtudes especiales debe tener. Y claro que las tiene: la emoción que produce su lectura y la indiscutible calidad literaria.”

Així començava la crítica que li dedicava el Pais “Alberto Méndez o la dignidad de los vencidos“; no sembla que jo pugui dir res més entusiasta.

El llibre és un recull de 4 contes curts centrats en la guerra civil espanyola i els anys inmediatament posteriors. Així, per exemple, el primer tram explica com un capità de l’exercit de Franco es rendeix als republicans el mateix dia que acaba la guerra; no pot suportar la victòria dels seus. Aquest tarannà s’escolarà en les altres tres històries que segueixen, deixant entreveure el vertader protagonista del llibre, el drama de la derrota, no dels republicans sinó de l’individu.

Amb “Los girasoles ciegos” de Alberto Mendez encetem una nova etapa al taller de lectura i no es estrany que reflecteixi la nova política a l’hora d’escollir els llibres. En aquesta nou període que obrim les lectures seran curtes, variades (història, humor, còmic, assaig, divulgació….) i de qualitat contrastada (que no avorrides! ). A més els llibres els proporcionarem des del taller gràcies a la col-laboració de la biblioteca Xavier Amorós; ja no caldrà que us els compreu, guai eh?

Les trobades són un divendres al mes, de 15:30 a 16:30, just per recollir al nen. La propera és el dia 28 de novembre. Per què no t’afegeixes al nostre club de lectura?. Va, envia’ns un email a josepmaria.badia@gmail.com…