“Cuando un peculiar libro de cuentos, como es Los girasoles ciegos, contra todo pronóstico comercial razonable, gana el Premio de la Crítica, el Premio Nacional de Literatura, agota seis ediciones (unos quince mil ejemplares, según su editor), y consigue vender los derechos de traducción a Alemania, Francia, Italia y Serbia, es que algunas virtudes especiales debe tener. Y claro que las tiene: la emoción que produce su lectura y la indiscutible calidad literaria.”
Així començava la crítica que li dedicava el Pais “Alberto Méndez o la dignidad de los vencidos“; no sembla que jo pugui dir res més entusiasta.
El llibre és un recull de 4 contes curts centrats en la guerra civil espanyola i els anys inmediatament posteriors. Així, per exemple, el primer tram explica com un capità de l’exercit de Franco es rendeix als republicans el mateix dia que acaba la guerra; no pot suportar la victòria dels seus. Aquest tarannà s’escolarà en les altres tres històries que segueixen, deixant entreveure el vertader protagonista del llibre, el drama de la derrota, no dels republicans sinó de l’individu.
Amb “Los girasoles ciegos” de Alberto Mendez encetem una nova etapa al taller de lectura i no es estrany que reflecteixi la nova política a l’hora d’escollir els llibres. En aquesta nou període que obrim les lectures seran curtes, variades (història, humor, còmic, assaig, divulgació….) i de qualitat contrastada (que no avorrides! ). A més els llibres els proporcionarem des del taller gràcies a la col-laboració de la biblioteca Xavier Amorós; ja no caldrà que us els compreu, guai eh?
Les trobades són un divendres al mes, de 15:30 a 16:30, just per recollir al nen. La propera és el dia 28 de novembre. Per què no t’afegeixes al nostre club de lectura?. Va, envia’ns un email a josepmaria.badia@gmail.com…
![germinal[1]](http://blocs.xtec.cat/alberichbiblioteca/files/2014/04/germinal1.jpg)
Germinal (1885) d’Emile Zola és considerada una de les millors novel·les franceses mai escrites. És una obra molt dura i realista, basada en una vaga de miners que havia passat l’any anterior a Anzin. Zola va utilitzar els fets d’Anzin per documentar-se i denunciar l’opressió de les classes treballadores. Les escenes de misèria i de treball a la mina són especialment vívides i corprenedores.
Algunas llevaban criaturas de pecho en brazos, y las levantaban en alto, agitándolas como si fuesen una bandera de duelo y de venganza. Otras, más jóvenes, blandían palos, mientras las más viejas, horribles de miseria y de cinismo, gritaban con tal furia, que las venas y los músculos del cuello se les señalaban como si fueran a romperse. Y detrás de ellas llegaron los hombres, dos mil locos furiosos,…”