Després de debatre sobre Escorxador 5 hem acordat que la propera reunió, la darrera del present any escolar, serà fora de l’escola amb una cerveseta a la mà. Discutirem la darrera lectura, que pel fet de ser-ho hem fet especial, única de fet.

Paul Auster va publicar La trilogia de Nova York fa molts anys, quan encara era el millor novelista americà viu (i no, ara no és mort). El llibre és un recull de 3 contes llargs molt “metaliteraris”, fascinants… Anys després Mazzuccheli, un gran dibuixant de còmics, en va versionar el primer, Ciutat de Vidre, en un còmic que va passar a la història com la seva millor obra.

Com podreu compendre no ens hem pogut resistir a unes raons tan sucoses i hem decidit llegir el conte original i el còmic. No només podrem disfrutar de dues magnífiques obres, també podrem comparar les eines que utilitzen dos genis de generes diferents per narrar-nos la mateixa història.

John Steinbeck, fill d’immigrants alemanys i irlandesos, va néixer el 1902 a la ciutat de Salinas, Califòrnia. Fins el seu èxit literàri la seva vida va ser tan errant i decepcionant com la dels seus personatges. Va estudiar 5 anys a la universitat de Stanford però no va aconseguir la llicenciatura; va ser acomiadat del seu treball com a periodista, va treballar com en una fabrica de sucre en torns de 12 hores. Fins i tot va estar treballant com a peó en un ranxo de Salinas, experiència que plasmaria a Homes i ratolins.

A més d’Homes i ratolins va escriure obres tan notòries com El raïm de la ira, A L’Est de l’Eden i La perla. Guanya un Pulitzer amb El raïm de la ira i aconsegueix el Premi Nobel de Literatura el 1962 “pels seus escrits realistes i imaginatius, en els quals combina l’humor comprensiu i l’opinió social afilada”. Mor el 1968 amb 66 anys per un atac de cor.

Va ser un home molt concienciat amb les classes més humils. De fet Homes i ratolins forma part de la trilogia que anomenen “de la mà d’obra” formada per En lluita incerta, Homes i ratolins i El raïm de la ira. Aquesta trilogia retrata el conflicte entre els avariciosos terratinents que ho volen tot i els pobres peons, enganyats pel somni americà. Steinbeck es creia en la missió de exposar el Somni Americà com una gran mentida i els mateixos americans com uns depredadors.

Steinbeck volia somiar amb un món just, però el seu coneixement de la realitat li ho impedia. Era per això que signava les cartes amb un animal mitòlogic inventat, Pigasus (no Pegaso), un porc alat; i ho acompanyava amb la frase «Ad astra per alas porci», fins a les estrelles en ales de porc.

——–
* Aquest nota preten ser un apunt breu de la novel·la que estem llegint al taller de literatura de l’escola. Si vols afegir-t’hi envia un email a josepmaria.badia@gmail.com

Homes i ratolins és una novel-la, però no una novel-la convencional. Steinbeck va voler experimentar amb la estructura del llibre per manipular la percepció del lector sense que aquest se n’adonés.

Per fer-ho va dividir el llibre en pocs capítols on l’acció transcorre en temps real, en directe, i comença i acaba en aquell capítol. A més, cada capítol comença describint l’ambient on ha de transcorrer l’acció, després apareixen els personatges i llavors gairebé tot és diàleg fins el següent capítol, on l’escenari és un altre. A què us recorda aquesta estructura? … Exacte, és teatre !! El llibre, tot i ser una novel·la està pensat com una obra de teatre. Aquest truc dona a la novel·la un fort sentiment d’apropament als personatges, genera molta més empatia perquè situa al lector just davant de l’acció, a tocar. Sembla que tinguis els actors davant teu representant l’obra, i el tràgic final és molt més devastador.

No els va ser gaire dificil fer-ne una adaptació teatral

——–
* Aquest nota preten ser un apunt breu de la novel·la que estem llegint al taller de literatura de l’escola. Si vols afegir-t’hi envia un email a josepmaria.badia@gmail.com

Steinbeck va publicar Homes i ratolins al 1937 durant la Gran Depressió i es nota. La Gran Depressió va ser un període de greu recessió econòmica que va començar amb el crack de la borsa del 29 als EEUU però que va arribar a canviar la situació econòmica mundial. Va finalitzar al 1941 quan la industria americana va revitalitzar-se per les demandes de la Segona Guerra Mundial. Mare Immigrant és una fotografia de Dorothea Lange i es considera una imatge icònica d’aquells anys de penuries.

Va ser, doncs, degut a aquest daltabaix econòmic que els negocis van tancar, els sous es van enfonsar i l’atur va pujar fins al 25%. A més, per acabar-ho d’adobar hi va haver el Dust Bowl, que fou un periode d’anys amb tempestes de pols terribles que van arruinar molts grangers de Oklahoma, Nou Mèxic i Kansas i els va obligar a emigrar a Califòrnia que és on la novel-la es situa (a la vall Salinas). Els homes havien de deixar la seva família i viatjar lluny per trobar feina i poder enviar diners a casa.

[youtube width=”580″ height=”338″]https://youtu.be/fUEGdBbtSG4?t=1m[/youtube]

El caos climàtic d’Interstellar (minut 1:00) es basa en el Dust Bowl dels anys 30

Els homes feien llargs viatges sols fins on havien de treballar. Es tornaven desconfiats i egoistes perquè tenien molt poc i era molt important conservar-ho. A més, no estaven gaire temps al mateix lloc i això fa que tothom fos un estrany per tothom. Era una existència molt dura i solitària. Guanyaven molt pocs diners i intentaven enviar-ne a casa però finalment acabaven gastant-s’ho en el joc o altres distraccions en la ciutat més propera. Aquest és el tipus de vida que Steinbeck ens vol mostrar a la seva novel-la.

——–
* Aquest nota preten ser un apunt breu de la novel·la que estem llegint al taller de literatura de l’escola. Si vols afegir-t’hi envia un email a josepmaria.badia@gmail.com

Homes i ratolins és una novel-la breu amb rerefons tràgic. És la història de dos homes solitaris, George i Lennie, que treballen pels ranxos a l’època de la Gran Depressió. Els dos comparteixen un somni; guanyar prou diners per tenir una granja pròpia.

Però el llibre també aprofita per parlar de temes que amoïnaven a l’autor; la solitud, la falsedat del somni americà, i el determinisme social.

La solitud: Els homes d’aquella epoca ho havien perdut tot; per poder mantenir a la familia havien de marxar a treballar, sols, a altres estats. A més, canviaven sovint de rantxo i no hi eren prou temps per fer amics; es vivia en un clima extrem de solitud i desconfiança. Steinbeck ho fa present a l’obra de diferents maneres, ja sia amb els personatges, la seva actitut o l’escenari; una granja llunyana i aïllada de la ciutat, casualment anomenada Soledad.

Solitud? desengany? No és estrany que Sawyer s’hi sentís atret.

La falsedat del somni americà: La idea de que, a Amèrica, qualsevol pot aconseguir el seu somni sempre que treballi dur és aquí dinamitada per Steinbeck. Gairebé tots els personatges del llibre desitgen una vida millor (una petita casa, ser actriu…) que no aconseguiran; fins i tot el descregut de Crooks, que ja avisa que no ha vist mai ningú complir el seu somni, té un moment de debilitat.

Determinisme. El destí ineludible: Des del començament sabem dels somnis dels personatges… però també pressentim que no es cumpliran, que alguna cosa terrible ha de passar. Steinbeck, com a les tragedies gregues, va sembrant el relat de pistes fatídiques; els protagonistes venen fugint d’un incident, Candy es deixa sacrificar el gos, Lennie va matant cada vegada animals més grossos…

Fins i tot el titol del llibre és un avís premonitori del que succeirà. Fa referència al poema A un ratolí de Robert Burns

“Los mejores planes de ratones y hombres
a menudo se frustran
y no nos dejan más que sufrimiento y dolor
por el gozo prometido.”

Steinbeck, com Sofocles amb Èdip, ens diu que el destí es ineludible i que qualsevol cosa que fem per evitar-lo ens hi apropa encara més. La diferència és que amb Steinbeck la culpa no la tenen forces sobrenaturals, sinó la pròpia naturalesa dels homes.

——–
* Aquest nota preten ser un apunt breu de la novel·la que estem llegint al taller de literatura de l’escola. Si vols afegir-t’hi envia un email a josepmaria.badia@gmail.com

Divendres passat, 23 de març, hi va haver una nova reunió del club de lectura amb la presència de nous membres (benvingut de nou!)  per comentar Ratolins i homes d’Steinbeck. Tot i ser una lectura molt senzilla va donar molt joc, de manera que els propers dies publicarem diferents articles amb les dades més sucoses.

La propera trobada serà el 8 de maig. Toca llegir Escorxador 5 o la croada dels nens, de Kurt Vonnegut; un escriptor senzill, directe i molt irònic.

Kurt Vonnegut va neixer a EEUU i li va tocar lluitar a la II Guerra Mundial. Al desembre de 1944 es va perdre darrere les línies alemanes durant dies. Finalment el van capturar i el van empresonar a Dresde, en unes cel-les sota la ciutat que abans de la guerra eren un magatzem de carn anomenat Slaughterhouse Five (Escorxador Cinc en català).

Dos mesos després els aliats van bombardejar amb bombes incendiàries Dresde, causant 100.000 víctimes civils (comparable als bombardejos de Tóquio o Hiroshima). Era tan intensa la tempesta de foc que ningú que estigués al carrer o a les cases va poder sobreviure; ell ho va poder fer perquè estava tancat a tanta profunditat que la calor no va arribar fins allí.

Tot això ho explica a Escorxador 5 d’una manera especial; el subtítol de l’obra “La croada dels nens” ja indica el tipus d’humor irònic que fa servir. Fa referència al S. XII, quan els cristians es pensaven que les croades no aconseguien reconquerir Terra Santa perquè els soldats eren pecadors. Per solucionar-ho van enviar 50.000 nens innocents comandats per un nen, a conquerir-la sense armes, només amb el poder de l’amor. Tot just arribar van acabar en un mercat d’esclaus.

Kurt pensava que els soldats eren com aquells nens, titelles innocents en mans d’homes poderosos i necis.

——–
* Si vols afegir-te al club envia un email a josepmaria.badia@gmail.com

El passat 20 de febrer ens vàrem reunir per parlar de la lectura de divulgació científica El Canon de Natalie Angier. El llibre és un recull de capítols que expliquen els coneixements bàsics de diferents ciències considerades troncals; bioquímica, física, estadística, geologia, astronomia…

“Per tal de seguir la ciència , fins i tot en els diaris, cal tenir una mica de confiança, que puguis orientar-te en la geografia del continent científic. Intento transmetre les idees bàsiques darrere del pensament científic d’una manera que la gent ho pugui entendre”
[Natalie Angier]

Natalie Angier és una escriptora híbrida, mig científica i mig humanista. Va estudiar Física i Llengua Anglesa i ara treballa al New York Times escrivint articles de divulgació científica. L’autora s’empelta en un nou moviment de científics que dediquen la seva vida a divulgar la ciència i a apropar-la als neòfits, com Carl Sagan creador de Cosmos, el seu deixeble Degrasse Tyson, Brian Cox, Richard Dawkins… o Punset en el nostre àmbit. De fet, entre el seu públic tenen la categoria d’estrelles de rock, la gent sap de memòria les seves intervencions. Han sabut introduïr la ciència en la cultura popular.

Trailer del nou documental Cosmos, ESPECTACULAR

Per altra banda, el llibre que ens ocupa no ha agradat gaire al club. Tot i les seves bones intencions gairebé tothom l’ha trobat poc accesible i carregós en la seva obsessió per donar el contrapunt còmic. Tot i això el llibre ens va donar prou combustible per parlar abraonadament durant l’hora que va durar la reunió; sobre la història de la ciència, en que consisteix el pensament cièntific, com la ciència i l’art són dues disciplines corresponents a dues etapes diferents de la vida, la joventut i la vida adulta…

La propera trobada serà el 20 de març; aquest cop la lectura que comentarem és un clàssic, Ratolins i homes de John Steinbeck.

——–
* Aquest nota preten ser un apunt breu de la novel·la que estem llegint al taller de literatura de l’escola. Si vols afegir-t’hi envia un email a josepmaria.badia@gmail.com

Després d’un llibre de contes curts sobre la postguerra virem violentament i ens atrevim amb la divulgació científica. El cánon: un viaje alucinante por el maravilloso mundo de la ciencia, de la guanyadora del Pulitzer Natalie Angier, és un magnífic, divertit i apassionant compendi sobre àrees científiques imprescindibles.

Com el llibre excedeix el límit autoimposat de 200 pàgines i cada capítol és independent dels altres, hem decidit llegir només els següents:

• La introducció
• El 1er capítol, “El pensamiento científico: una experiencia extracorpórea;”
• Tres capítols a escollir de la resta del llibre; Física, química, astronomia, geologia…..

La reunió literària per comentar aquest llibre és fara el dia 6 de febrer, de 15:30 a 16:30 a la biblioteca de l’escola.

Pero lo característico de este libro es que todo ello se ha conseguido con un lenguaje desenfadado y divertido, lleno de analogías e imágenes, recuerdos y anécdotas que, a pesar de tratar de cuestiones serias, se llega a leer con verdadera delicia. Los elementos y conceptos científicos están dibujados como si fuesen personajes de una novela, casi humanizados, como los animales de Disney, y cada una de esas novelas es una de las teorías científicas aquí comentadas.[… ] Verdaderamente puede concluirse que la lectura de este libro disipará la antipatía que hacia la ciencia sienten muchos.

[crítica de El Cultural]

——–
* Aquest nota preten ser un apunt breu de la novel·la que estem llegint al taller de literatura de l’escola. Si vols afegir-t’hi envia un email a josepmaria.badia@gmail.com

“No hablo aquí de la derrota de los vencidos sino de la derrota de todo un país, la derrota colectiva de quienes vivieron con miedo el silencio de estas historias. Por eso, el libro pretende ser, también, un homenaje a la memoria de nuestros padres”.

Alberto Méndez

Los girasoles ciegos està format per quatre contes que transcorren en els anys més durs de la posguerra, de 1936 a 1942. És un llibre que parla de les conseqüencies de la guerra civil entre els vençuts, gent humiliada que tot i la resistència inicial finalment baixen els braços i s’abandonen a la derrota. Cada conte és una derrota.

– Primera derrota: 1939 o Si el corazón pensara dejaría de latir. Un capità franquista, en assabentar-se que estan a punt de guanyar la guerra civil, decideix rendir-se als republicans.

»Preguntado acerca de si son las gloriosas gestas del Ejército Nacional la razón para traicionar a la Patria, responde: que no, que la verdadera razón es que no quisimos entonces ganar la guerra al Frente Popular.
»Preguntado que si no queríamos ganar la Gloriosa Cruzada, qué es lo que queríamos, el procesado responde: queríamos matarlos».

– Segunda derrota: 1940 o Manuscrito encontrado en el olvido. Un poeta adolescent, en la seva fugida cap a França, queda atrapat en una cabana amb el seu fill acabat de neixer i la dona, morta en el part.

– Tercera derrota: 1941 o El idioma de los muertos. Un pres republicà esquiva la mort, un dia rera un altre, inventant heroicitats sobre el fill de qui l’ha de condemnar.

Tuvo otra visita de la mujer del abrigo de astracán y su sumiso marido. Volvió a mentir, a inventarse historias y detalles heroicos que arrancaban la complacencia de aquellos labios incoloros y rígidos a los que nadie nunca hubiera atribuido la capacidad de besar. Pero, como a Sherezade, aquellas mentiras le estaban otorgando una noche más. Y otra noche más.

– Cuarta derrota: 1942 o Los girasoles ciegos. La història d’un republicà que viu amagat a l’armari de casa mentre veu com el sacerdot de son fill li assetja la dona.

Comenzó a prevalecer el hombre inerte, empeñado en adquirir cada vez más transparencia, en ocupar un lugar cada vez menor en el espacio. Aun estando solo en casa permanecía horas y horas encerrado en el armario.

Però el que espanta és que les històries són reals. No són invencions.

Porque el personaje que se rinde a los republicanos madrileños el día antes de que los nacionales tomen la ciudad existió, no se llamaba Alegría pero le pasó algo muy parecido. Lo del poeta escondido en las brañas también es cierto. Yo hablé con el pastor que encontró los esqueletos en 1940, en los altos de Somiedo. Me contó que en la cabaña había una bandera republicana pero yo lo eliminé. He quitado todo lo que fueran grandes gestos, he intentado no hacer ninguna proclama. El protagonista del tercer episodio, el de la cárcel, es Juan Senra, un viejo militante del Partido Comunista ya fallecido. El coronel Eymar, el juez sanguíneo, también existió. El último cuento transcurre en la calle Alcalá, donde yo nací y viví. Y, efectivamente, iba al colegio de la Sagrada Familia que estaba lleno de religiosos rijosos.

[Extracte d’una entrevista a Alberto Mendez]

Acabem l’article amb el trailer de l’adaptació cinematogràfica del quart conte, que va fer Jose Luis Cuerda l’any 2008.

——–
* Aquest nota preten ser un apunt breu de la novel·la que estem llegint al taller de literatura de l’escola. Si vols afegir-t’hi envia un email a josepmaria.badia@gmail.com

Alberto Méndez (1941-2004 ) va néixer a Roma, on va passar la infància. Allí la família va fer amistat amb exiliats espanyols, que els parlen de la República i la Guerra Civil. Posteriorment es traslladen a Madrid on Alberto es llicencia en Filosofia i Lletres.

Comunista recalcitrant, la seva és una vida dedicada a treballar al voltant de la literatura. Fa d’editor, traductor, guionista, redactor.. però es passa la vida somiant a guanyar prou diners per retirar-se i dedicar-se al que realment l’agrada, l’escriptura.

Als 63 anys aconsegueix posar-s’hi i escriu Los girasoles ciegos, la seva única obra. Un cop finalitzada i ja greument malalt,  no es decideix a lliurar-la a cap editorial “per pudor”. Finalment la porta a Jorge Herralde, que llegeix la novel-la en 48 hores i li demana signar un contracte immediatament.

Mor onze mesos després, el desembre del 2004, quan les vendes encara eren desastroses tot i les bones crítiques.

Los girasoles ciegos ha estat premiada amb el primer Premio Setenil 2004, el Premio de la Crítica 2005 i el Premio Nacional de Narrativa 2005. L’editorial Anagrama porta venuts més de 250.000 exemplars, fet que fa de Alberto Mendez l’autor en llengua castellana més venut en la història de l’editorial d’Herralde

Referències interessants:
– Única entrevista disponible de l’autor
– Alberto Méndez, el luminoso destello del escritor furtivo. Article a El País sobre l’autor.

* Aquest nota preten ser un apunt breu de la novel·la que estem llegint al taller de literatura de l’escola. Si vols afegir-t’hi envia un email a josepmaria.badia@gmail.com