Alberto Méndez (1941-2004 ) va néixer a Roma, on va passar la infància. Allí la família va fer amistat amb exiliats espanyols, que els parlen de la República i la Guerra Civil. Posteriorment es traslladen a Madrid on Alberto es llicencia en Filosofia i Lletres.

Comunista recalcitrant, la seva és una vida dedicada a treballar al voltant de la literatura. Fa d’editor, traductor, guionista, redactor.. però es passa la vida somiant a guanyar prou diners per retirar-se i dedicar-se al que realment l’agrada, l’escriptura.

Als 63 anys aconsegueix posar-s’hi i escriu Los girasoles ciegos, la seva única obra. Un cop finalitzada i ja greument malalt,  no es decideix a lliurar-la a cap editorial “per pudor”. Finalment la porta a Jorge Herralde, que llegeix la novel-la en 48 hores i li demana signar un contracte immediatament.

Mor onze mesos després, el desembre del 2004, quan les vendes encara eren desastroses tot i les bones crítiques.

Los girasoles ciegos ha estat premiada amb el primer Premio Setenil 2004, el Premio de la Crítica 2005 i el Premio Nacional de Narrativa 2005. L’editorial Anagrama porta venuts més de 250.000 exemplars, fet que fa de Alberto Mendez l’autor en llengua castellana més venut en la història de l’editorial d’Herralde

Referències interessants:
– Única entrevista disponible de l’autor
– Alberto Méndez, el luminoso destello del escritor furtivo. Article a El País sobre l’autor.

* Aquest nota preten ser un apunt breu de la novel·la que estem llegint al taller de literatura de l’escola. Si vols afegir-t’hi envia un email a josepmaria.badia@gmail.com

“Cuando un peculiar libro de cuentos, como es Los girasoles ciegos, contra todo pronóstico comercial razonable, gana el Premio de la Crítica, el Premio Nacional de Literatura, agota seis ediciones (unos quince mil ejemplares, según su editor), y consigue vender los derechos de traducción a Alemania, Francia, Italia y Serbia, es que algunas virtudes especiales debe tener. Y claro que las tiene: la emoción que produce su lectura y la indiscutible calidad literaria.”

Així començava la crítica que li dedicava el Pais “Alberto Méndez o la dignidad de los vencidos“; no sembla que jo pugui dir res més entusiasta.

El llibre és un recull de 4 contes curts centrats en la guerra civil espanyola i els anys inmediatament posteriors. Així, per exemple, el primer tram explica com un capità de l’exercit de Franco es rendeix als republicans el mateix dia que acaba la guerra; no pot suportar la victòria dels seus. Aquest tarannà s’escolarà en les altres tres històries que segueixen, deixant entreveure el vertader protagonista del llibre, el drama de la derrota, no dels republicans sinó de l’individu.

Amb “Los girasoles ciegos” de Alberto Mendez encetem una nova etapa al taller de lectura i no es estrany que reflecteixi la nova política a l’hora d’escollir els llibres. En aquesta nou període que obrim les lectures seran curtes, variades (història, humor, còmic, assaig, divulgació….) i de qualitat contrastada (que no avorrides! ). A més els llibres els proporcionarem des del taller gràcies a la col-laboració de la biblioteca Xavier Amorós; ja no caldrà que us els compreu, guai eh?

Les trobades són un divendres al mes, de 15:30 a 16:30, just per recollir al nen. La propera és el dia 28 de novembre. Per què no t’afegeixes al nostre club de lectura?. Va, envia’ns un email a josepmaria.badia@gmail.com…

Germinal (1885) d’Emile Zola és considerada una de les millors novel·les franceses mai escrites. És una obra molt dura i realista, basada en una vaga de miners que havia passat l’any anterior a Anzin. Zola va utilitzar els fets d’Anzin per documentar-se i denunciar l’opressió de les classes treballadores. Les escenes de misèria i de treball a la mina són especialment vívides i corprenedores.

La novel·la explica com miners de la companyia de mines de la ciutat fictícia de Montsou, farts de viure explotats i en la miseria, s’alcen en una vaga que acabarà en un torrent de violència devastadora.

“Algunas llevaban criaturas de pecho en brazos, y las levantaban en alto, agitándolas como si fuesen una bandera de duelo y de venganza. Otras, más jóvenes, blandían palos, mientras las más viejas, horribles de miseria y de cinismo, gritaban con tal furia, que las venas y los músculos del cuello se les señalaban como si fueran a romperse. Y detrás de ellas llegaron los hombres, dos mil locos furiosos,…”

Zola va estar sempre molt orgullós de Germinal i va defensar-la de les acusacions d’exageració per part dels conservadors. Quan Zola va morir, pressumptament assasinat, el seu feretre va ser rebut per una multitud de miners francesos que el van acomiadar mentre cridaven Ger-mi-nal !, Ger-minal !, Ger-mi-nal !…

* Aquest nota preten ser un apunt breu de la novel·la que estem llegint al taller de literatura de l’escola. Si vols afegir-t’hi envia un email a josepmaria.badia@gmail.com

[youtube]http://youtu.be/EgPMj4Z6apk[/youtube]Trailer de la pel·lícula que van fer el 1993