SÒFOCLES: Èdip Rei i Antígona

BIOGRAFIA DE SÒFOCLES

edip rei

Antigona3-418x220

antigona robertson

sofocles

Sòfocles (en grec clàssic: Σοφοκλῆς) va ser un poeta tràgic grec que va viure entre el 497/6/5 (no es pot saber del cert la data del seu naixement degut a les incongruències de les fonts) i el 406 aC.

Les fonts principals d’on es poden extreure la seva biografia són la Vida de Sòfocles, d’autor anònim, i en alguns fragments a obres de Plutarc, Ateneu, Aristòtil, etc.

Sòfocles va néixer a Colono, a prop d’Atenes, entre els anys 497/6/5 aC. Era fill d’un ric armer anomenat Sofil, per tant, era d’una família acomodada. Des de nen va estudiar música i poesia, entre d’altres arts.

L’any 468 aC, Sòfocles va vèncer Èsquil al concurs teatral (festival dramàtic) que es celebrava anualment a Atenes durant les festes dionisíaques, i aquest fet va fer que es donés a conèixer com a autor tràgic. Després d’això, va tenir una carrera literària important i rica. Va escriure 123 tragèdies per a festivals i va reunir 24 victòries, onze més que Èsquil. Tot i així de tota la seva obra només conservem set tragèdies completes, entre elles Edip Rei i Antígona.

Sòfocles es va convertir en un figura molt important a Atenes i va coincidir amb el període de màxim esplendor de la ciutat. Va ocupar llocs polítics i militars importants (va ser estratega al 441 i al 428 aC i proboulos (πρόβουλος) al 413 aC) durant el govern de Pèricles, de qui va ser un gran amic.

Va morir coincidint amb la guerra contra Esparta, al 406 aC, amb uns 90 anys, a Atenes.

OBRA DE SÒFOCLES

Sòfocles està considerat un dels majors dramaturgs grecs. Es conserven set de les més de cent obres tràgiques que va escriure. Aquestes set obres són:

• Àyax (Αίας), datada de 451 a 444 aC.

• Antígona (Ἀντιγόνη), representada per primer cop l’any 442 aC.

• Les Traquínies (Τραχίνιαι), alguns experts asseguren que és de les primeres escrites per Sòfocles (de 450 aC) i d’altres diuen que és més tardana (420aC).

• Èdip rei (Oι̉δίπoυς τύραννoς), posterior a 430 aC.

• Electra (Ἠλέκτρα) datada de 418 aC.

• Filoctetes (Φιλοκτήτης), datada de 409 aC.

• Èdip a Colono (Οἰδίπους ἐπὶ Κολωνῷ), última obra que va escriure al 406 aC.

Juntament amb Èsquil i Eurípides, Sòfocles és l’autor de tragèdies més important del teatre grec.

Les seves obres són inspirades temàticament per la mitologia grega, recorrent normalment amb els mites de les sagues heroiques, tot i així, Sòfocles sempre li dóna un tractament personal i sovint bastant lliure.

A Sòfocles se li atribueix la introducció d’un tercer actor en l’escena, aquest feia el diàleg més amè i lleuger, alhora dotava l’heroi de l’obra d’una major complexitat psicològica.

Abandona la unitat temàtica de la trilogia, fins llavors obligatòria, fent possible la representació de drames independents o, per exemple, una tetralogia, com era el cas d’Èdip Rei.

Un dels temes centrals en l’obra de Sòfocles és l’enfrontament entre la llei humana i la llei natural, tema que es veu molt clar en les dues obres que tractarem amb detall a continuació: Èdip Rei i Antígona.

ÈDIP REI

Èdip Rei, en grec clàssic Oι̉δίπoυς τύραννoς¹, és una de les tragèdies més sonades de Sòfocles, molts la consideren la seva obra mestra. Aquesta obra pertany a una tetralogia de la qual s’han perdut les tres obres restants que la composaven. Està datada per alguns experts al voltant de l’any 430 aC, encara que és de cronologia desconeguda.

Aquesta peça teatral és famosa per la seva construcció impecable, la força dramàtica que té i la seva ironia. Aristòtil va considerar-la l’obra més representativa de les tragèdies gregues a la seva obra Poètica.

Els personatges de l’obra, en ordre a com apareixen a escena són els següents:

• Sacerdot

• Èdip (Oι̉δίπoυς)

• Cor

• Creont (Κρέων)

• Corifeu (Kορυφαῖος)

• Tirèsies (Τειρησίας)

• Iocasta (Ἰοκάστη)

• Missatger de Corint

• Servidor de Laios

• Missatger de Tebes

El resum de tota la obra és el següent:

Èdip surt del seu palau amb dos ajudants, ja que hi ha un grup de joves i ancians amb branques d’olivera a la grada de l’altar amb gest suplicant i vol parlar amb ells. Els pregunta quin problema tenen i el sacerdot li diu que els seus súbdits estan passant moments de gran misèria. Èdip contesta que això ja ho sabia i que havia enviat al seu cunyat Creont a demanar al déu Apol·lo a l’oracle consell per saber què fer.

Creont torna i diu que la població continuarà en la misèria i amb una gran epidèmia fins que la sang d’un crim que taca la ciutat no sigui venjada amb una altra mort. L’assassinat que es va cometre a la ciutat va ser el de l’antic rei i espòs de Iocastra, Laios. Laios va anar a consultar l’oracle i mai més va tornar, ja que va ser assassinat pel camí. Creont, segons el que ha consultat a l’oracle, diu que els qui van donar mort a Laios continuen a Tebes. Èdip s’ofereix per trobar als assassins de l’antic rei, ja que vol venjar la seva terra. Ordena que tothom es reuneixi per donar la noticia.

Entra el cor i es posa a recitar i cantar unes estrofes.

Èdip fa un discurs per advertir als ciutadans i descobrir si algun té informació sobre els assassins. El corifeu pren la paraula i suggereix que Tirèsies, el cec endeví, els ajudi. Èdip diu que ja va enviar dos missatgers per fer-ho. Corifeu continua parlant i diu que hi ha un rumor sobre uns caminants que van ser els assassins de Laios.

Entra Tirèsies a escena i tots s’alegren. L’acontentament dura poc temps, ja que l’endeví no vol parlar i prefereix retirar-se. Èdip de seguida el para i gairebé l’obliga a parlar. De mica en mica, Tirèsies va donant pistes sobre l’assassí, fins que acusa directament a Èdip sobre el crim i ell es sent molt ofès i no s’ho creu.

Èdip i Tirèsies entren en una gran discussió, ja que Èdip pensa que Creont i Tirèsies s’han aliat per fer-lo fora del tron, i el rei de Tebes vol que marxi, però abans l’endeví sentencia que l’assassí que busca està allà mateix, que és fill i espòs de la seva mare i germà i pare dels seus fills. Tirèsies se’n va, conduit per un nen que l’acompanyava, i Èdip entra a palau mentre reflexiona sobre el que li ha dit.

Torna a sortir el cor i canta unes estrofes.

Entra Creont a escena i diu als ciutadans que Èdip l’ha acusat injustament. El rei torna a entrar i segueix acusant a Creont, dient que ell és l’assassí de Laios. Apareix Iocasta, esposa d’Èdip i germana de Creont. Ella intenta posar pau entre tots dos, però és complicat i no ho aconsegueix. El cor comença a entaular una conversa amb Èdip, advertint-li que no ha de fer acusacions a gent innocent sense provar-ho. Èdip i Creont intercanvien unes últimes paraules ressentides i Creont se’n va.

Ara el cor i Iocasta conversen sobre la situació que s’ha produït amb l’endeví. Després, Èdip també la posa al corrent de manera més detallada. Ella diu que no li faci cas sobre les seves acusacions, ja que un oracle va sentenciar que Laios moriria a mans del seu propi fill, i això no va passar, ja que van desfer-se del nen i a l’antic rei el van matar uns caminants. Quan diu això, Èdip es preocupa i comença a preguntar detalls sobre la mort de Laios i com era ell just abans de morir. Llavors, Iocasta diu que dels ajudants que acompanyaven al rei només un esclau va salvar-se i Èdip vol interrogar-lo, ja que es va retirar als camps després de la mort de Laios.

Iocasta també està preocupada i pregunta a Édip què és el que li molesta. Ell li explica la seva història: un home ebri va dir-li al seu lloc natal (Corint) que, en realitat, no era fill dels seus pares, Pòlib i Mèrope. Ell va quedar-se molt molest i va preguntar-los-hi i van dir que no era veritat i també es van enfurismar. Tot i això, Èdip va anar a l’oracle, i aquest va dir-li que mataria al seu pare i es casaria amb la seva mare. Per aquesta raó va fugir i en el camí es va trobar amb Laios i el seu herald i els va matar a tots dos.

Fan venir a l’esclau que va sobreviure per preguntar-li per la mort de l’antic rei i saber si realment Èdip és l’assassí.

Iocasta està a palau i entra un missatger el qual pregunta per Èdip. Diu que l’envien per informar al rei de Tebes que també ho haurà de ser de Corint, ja que Pòlib ha mort. Èdip s’adona que la mort del seu pare també s’ha emportat a l’Hades el terrible oracle que el perseguia, i que ja no ha de témer per matar el seu pare. Tot i això, encara està ressentit per la part de l’oracle que inclou el casament amb la seva mare.

El missatger vol saber què l’afligeix i ells li ho expliquen. L’ancià missatger diu que no té res a preocupar-se, ja que no el van engendrar Pòlib i Mèrope, sinó que ell mateix va entregar el nen Èdip al rei de Corint i el van estimar perquè no podien tenir fills. El missatger va agafar Èdip al Citeró amb els turmells lligats, encara que ell no el va trobar, sinó que un servidor de Laios li va donar el nen. Diuen que aquest servidor és el mateix que volien interrogar prèviament. Iocasta no vol que Èdip sàpiga els seus orígens i està angoixada. Tot i això, Èdip vol saber qui són els seus pares i ella se’n va. El rei pensa que la seva dona s’avergonyiria si trobessin que era fill d’esclaus, però ell vol saber d’on procedeix.

El servidor de Laios apareix a escena i comença a ser interrogat. El missatger de Corint diu que el nadó que temps ençà li va donar és ara Èdip i el pastor es lamenta. Li fan més preguntes fins que confessa que Èdip en realitat és fill de Iocasta i Laios. Iocasta li va lliurar el nadó perquè el matés, però ell no va poder i li va cedir al missatger present de Corint. Èdip s’adona que ell ha complit el seu oracle sense voler-ho: s’ha casat i tingut fills amb la seva mare i ha matat el seu pare.

Torna a sortir el cor i entonen unes estrofes.

Un missatger informa als ciutadans que Iocasta s’ha suïcidat. Es va tancar a la seva habitació i cridava el nom de Laios. Èdip va intentar parar-la, però havia tancat la porta i quan van poder entrar, ja havia mort ofegada. Èdip va agafar els fermalls d’or de la seva esposa i, a la vegada, mare i va començar a clavar-se’ls als ulls, quedant-se, així, cec.

Quan el missatger acaba d’explicar la història, apareix Èdip amb tota la cara ensangonada, caminant a les palpentes. Es compadeix de si mateix i té una conversa amb Corifeu sobre la seva desventurada vida. Diu que el déu Apol·lo, el mateix que va vaticinar el seu futur, ha sigut qui li ha manat que es deixés cec, i que mereix ser exiliat. Entra a escena Creont i diu que no vol riure-se’n d’Èdip, sinó que vol tractar temes familiars, ja que serà el rei quan ell se’n vagi. Per respecte a Hèlios, van dins del palau a parlar sobre això, ja que la visió d’Èdip ensangonat i cec no és gens agradable.

Èdip diu a Creont que ell ha de ser exiliat, però que quan l’assassinin (ja que no podrà morir d’una altra manera) l’enterrin al Citeró, on sempre hauria d’haver estat. També diu que dels seus fills homes no se’n preocupi, però que de les seves dues filles sí, que són el que més estima del món. Creont deixa que Èdip estigui per últim cop amb les seves dues filles. Èdip parla a les seves filles, Antígona i Ismene, i els diu que ningú voldrà casar-se amb elles per ser filles i a la vegada germanes del seu pare.

Creont li diu a Èdip que marxi i ell diu que vol el desterrament del país. Finalment, Corifeu parla als habitants de la ciutat dient que Èdip, aquell savi rei de Tebes que va desxifrar els misteris de l’esfinx, ara és un desgraciat, i que mai s’ha de jutjar la felicitat d’una persona sense saber tota la seva història.

INFLUÈNCIES POSTERIORS

Sigmund Freud (1856-1939) va adoptar en la seva teoria del psicoanàlisis els termes de complex d’Èdip i complex d’Electra (una de les altres obres de Sòfocles inspirades en el mite clàssic d’Electra), és a dir, va inspirar-se en aquestes tragèdies gregues per posar nom a aquests trastorns, Èdip pel sexe masculí i Electra pel sexe femení.

El complex d’Èdip és un tipus de comportament infantil dels nens cap als seus pares i mares, està caracteritzat per l’odi i aversió cap a un dels seus progenitors i una presència de desitjos amorosos i atracció sexual cap a l’altre. En trobem de dos tipus:

• Positiu: desig inconscient de mantenir relacions sexuals i amoroses amb el progenitor del sexe oposat i eliminar el del mateix sexe.

• Negatiu: atracció sexual i desig amorós inconscient cap al progenitor del mateix sexe i odi envers el de sexe oposat.

ANTÍGONA

Antígona, en grec clàssic Ἀντιγόνη², és una de les tragèdies de Sòfocles, basada en el mite grec d’Antígona, la filla d’Èdip Rei. La seva primera representació està datada del 442 aC.

A l’obra veiem la clara diferència entre els vençuts i els vencedors i també la figura de la dona en dues perspectives molt diferents: Antígona i Ismene. També trobem una clara diferència entre el deure familiar, clarament representat per Antígona, i el deure civil que tota l’estona vol exercir Creont, fins al final de l’obra, on sucumbeix a les lleis dels déus i enterra a Polinices. Un dels temes principals de l’autor el trobem a Antígona: el caràcter dels protagonistes, l’impuls de prendre decisions i assumir les conseqüències que aquestes porten.

Els personatges, per ordre com surten a la obra, són els següents:

• Antígona (Ἀντιγόνη)

• Ismene (Ἰσμήνη)

• Cor

• Corifeu (Kορυφαῖος)

• Creont (Κρέων)

• Guarda

• Hèmon (Αἵμων)

• Tirèsies (Τειρησίας)

• Missatger

• Eurídice (Ευρυδίκη)

L’argument de l’obra és el següent:

Antígona i la seva germana Ismene són al gineceu, però la primera arrastra la segona cap al portal de la casa. Allà, Antígona pregunta a Ismene si l’ajudarà a enterrar al seu germà Polinices, ja que els seus dos germans han mort el mateix dia però només un, Etèocles, podrà ser enterrat segons les ordres de Creont. Ismene es nega, ja que diu que sent dona han d’obeir l’autoritat i no anar contra els homes, ja que no han nascut per a això. Antígona diu que ella enterrarà al seu germà de totes maneres i que Ismene hauria de dir a tothom el que farà. La seva germana la tracta de boja per córrer aquest risc. Antígona se’n va i Ismene entra un altre cop al palau.

Entra a escena un cor d’ancians tebans i saluden al sol naixent amb l’ajuda del Corifeu.

Creont està al llindar del seu palau i es dirigeix al cor dient com Polinices i Etèocles han mort els dos el mateix dia assassinats per l’altra. Aquest fet converteix a Creont en el posseïdor del tron de Tebes. Ell promet que enaltirà Tebes. Sentencia que Etèocles, lluitant pel bé de la ciutat, ha mort el primer i ha de ser enterrat com els déus manen. En canvi, Polinices, tornant de l’exili per matar al seu germà i fer-se amb el tron, no mereix ser enterrat, sinó que se’l mengin les aus carronyeres.

El Corifeu diu que prenen acte del que ha dit Creont. Apareix un dels guardes que vigila el cadàver de Polinices perquè ningú l’enterra i anuncia que per la nit algú a enterrat el cadàver de Polinices sense deixar cap rastre i els guardes han començat a culpar-se uns als altres. Al final van decidir enviar-lo a donar la notícia a Creont. Creont està molt enfadat i el Corifeu diu que si els déus han permès això serà per algun motiu, cosa que enfurisma encara més a l’actual rei de Tebes. Finalment, el guarda surt corrents abans que Creont pugui fer-li alguna cosa per donar la mala notícia, ja que està molt molest.

El guarda torna a visitar a Creont perquè porta la culpable de l’enterrament: Antígona. Quan arriba Creont de la residència es sorprèn de tornar a veure a aquell guarda. Quan el noi li diu la notícia, el rei li fa algunes preguntes sobre on i quan l’ha trobada (fent uns funerals a la tomba del seu germà Polinices).

Els guardes van desenterrar el cadàver de Polinices i el van netejar, encara que estava mig descompost. De cop, una pols els ennuvula la vista i escolten uns crits. Quan aconsegueixen veure bé, s’adonen que la noia està lamentant-se sobre el seu germà i l’agafen. Van interrogar-la i no va negar res del que li preguntaven, així que per això l’han portat davant de Creont.

Creont interroga a Antígona i ella assumeix haver-ho fet i haver desacatat les seves lleis, ja que no són imposades pels immortals i ella guanya més morint que vivint sense haver enterrat el seu germà. Creont sentencia Antígona i també a la seva germana Ismene. Antígona i Creont parlen i el rei es veu molt ofès per la seva neboda, qui gosa desafiar-lo.

Apareix Ismene retinguda per dos esclaus. Creont li pregunta si és culpable i ella respon que sí. Antígona i Ismene tenen una conversa sobre si aquesta última hauria de morir o no, ja que no ha fet res, però Ismene vol morir al costat de la seva germana. Les germanes no poden creure que trenqui l’acord de matrimoni amb el fill de Creont matant a la núvia, però Creont envia uns esclaus a portar-les dins del palau i a lligar-les dins.

El cor canta unes estrofes.

Creont i el seu fill Hèmon parlen sobre el matrimoni amb Antígona. Ell diu que prefereix el govern lícit del seu pare que no el seu propi matrimoni. Creont li fa un discurs sobre com, aquest pensament, no li pot treure del cap cap dona, ja que pot arribar a ser seduït per una. També parla sobre l’anarquia, segons ell el pitjor sistema per a una ciutat.

Hèmon i el seu pare comencen a discutir i Creont acusa el seu fill de ser l’esclau d’Antígona, ja que ell no vol que mori. Hèmon fuig al camp dient que Antígona no morirà i que el seu pare mai més el tornarà a veure als ulls.

El Corifeu i Creont conversen sobre la sentència de les germanes. Creont no matarà Ismene, però si Antígona. A la promesa del seu marit la deixarà a un soterrani de pedra amb menjar només per expiar.

El cor torna a entrar en escena i torna a cantar unes estrofes.

El Corifeu i Antígona enllacen un diàleg paral·lel on Antígona s’acomiada del sol i de la vida mortal.

Creont diu als guardes d’Antígona que la deixin sola i abandonada al soterrani de pedra. Ella es continua acomiadant i lamentant, i pensa en els seus essers estimats que l’esperen a l’Hades.

Antígona es enduta pels guardes i Creont entra al seu palau. El cor comença a cantar de nou.

Entra Tirèsies a escena, guiat per un nen. Creont s’acontenta de veure’l i l’endeví diu que l’escolti perquè té una notícia per donar-li: Tebes ja no pot rebre cap bon auguri dels ocells ni dels gossos ni l’ajuda dels déus degut a la prohibició de l’enterrament de Polinices. Creont contesta que ell mai enterrarà Polinices, ni ningú metre ell visqui, encara que ho diguin els déus. Això ofèn a Tirèsies i diu que algun dia les ciutats s’alçaran contra ell. Després d’això, marxa amb l’ajuda del nen.

Creont demana consell al Corifeu, ja que no sap què fer, perquè no vol desafiar els déus. El Corifeu l’aconsella que faci cas a Tirèsies: que enterri Polinices i que alliberi Antígona. El cor torna a cantar.

Un missatger anuncia al Corifeu que Hèmon s’ha suïcidat pel crim que ha comès el seu pare. El portal s’obre i Eurídice, l’esposa de Creont, s’atura al llindar i demana saber la veritat. El missatger es disposa a explicar-li: Creont i uns servidors fan els funerals a Polinices. De cop, escolten un gemecs d’Hèmon. Ell està abraçant el cos ofegat amb el seu propi cinturó d’Antígona. Quan Creont apareix i suplica al seu fill que se’n vagi d’allà, ell l’escup a la cara i amb la seva pròpia espasa es suïcida i finalment deixa sang a la galta d’Antígona i els seus cadàvers resten plegats.

El missatger acaba d’anunciar la notícia i Eurídice se’n va dins el palau sense dir cap mot. El missatger i Corifeu pensen que la dona vol fer un dol íntim al gineceu, però el missatger decideix entrar per si de cas.

Arriba Creont amb el cadàver del seu fill als braços. El pare es lamenta per la sort d’Hèmon. Un missatger de palau informa a Creont sobre la mort de la seva dona. S’obre el portal del palau i apareix el cos d’Eurídice inert. Ella s’ha suïcidat d’un cop d’espasa al fetge. Creont es lamenta i desitja que algú li clavi a ell també una espasa. Uns servidors fan entrar Creont al palau i uns esclaus porten el cadàver d’Hèmon dins. Al final, el Corifeu fa una reflexió dient que l’orgull és pagat amb grans cops i això provoca que, amb la vellesa, s’acabi tenint seny.

INFLUÈNCIES POSTERIORS

D’aquest mite cal destacar l’obra que va fer l’escriptor català Salvador Espriu. La peça teatral també s’anomena Antígona i va ser escrita al març de 1939, poc després que les tropes franquistes entressin a Barcelona (dies 1 i 8 de març), encara que va ser publicada més tard, l’any 1955. Es representada per primer cop l’any 1958.

Aquesta obra ha de ser llegida com a una conseqüència de la Guerra Civil, una de les seves grans peculiaritats, ja que contemporàniament se’n van escriure més obres sobre el mite d’Antígona però aquesta és una de les més sonades. Espriu pren com a símbol la mort d’Antígona (ella es suïcida perquè la maledicció de la seva família cessi), ja que ell va declarar-se mort civilment després de la guerra, oferint així el seu sacrifici per a poder expiar les culpes del poble català. També aprofita el símbol del germà vencedor i el vençut com a contrast entre el bàndol vencedor i el perdedor de la guerra. La tirania de Creont en l’obra també pot ser el símbol per al règim franquista.

Tècnicament, Espriu no segueix els esquemes clàssics en la seva tragèdia i no usa la construcció formal de Sòfocles.