Només un comentari

1 Reply


ONADES, DE JOAN ELIES ADELL

Aquesta música, que sols

a mitja tarda fa possible

el mar, em revé a la memòria,

lleugera, entelada de boires.

Amb lentitud tenaç

i esparsa, onades colpegen

la calma d´aquest tacte

buit i mesurat, el silenci

pàl·lid dels dits.

Humida,

com els dies irrecuperables,

l´escolto respirar sonora

com l´aigua que fineix, mentre l’escuma

es torna món -trets sense definició

que a penes reconec-, passió o llum.

Habitable, cendra d´un territori.

Onades, pertany al primer recull de poemes editat per Joan Elies Adell, que es titula A curt termini.

En conjunt es tracta d´una poesia eclèctica, que empra i concilia diferents estils. Molt heterodoxa. Culturalista i intel·lectualitzada, i la finalitat última de la qual és cercar, entre les restes del nostre món, nous camins de comunicació.

Onades és un poema formalment lliure. Amb jocs d’ambigüitat sintàctica, que li donen un ampli ventall d’interpretacions.

Aquest és exactament l’efecte que l’autor volia aconseguir. En Joan Elies, molt generosament, ens dóna la seva obra -segons ell, una pila d’enderrocs sense cap intenció – perquè cadascun de nosaltres, els seus lectors, en fem la nostra pròpia poesia.

Icònicament està dividida en dues parts, la primera més breu i mètricament homogènia, està formada per 4 versos octosíl·labs, sense rima i abruptament encavallats.

L’ambigüitat, l´ha aconseguida amb l´ús dels predicatius i amb l’ajut d´un verb no gaire usual

Aquesta música, que sols

a mitja tarda fa possible

el mar, em revé a la memòria,

lleugera, entelada de boires.

El demostratiu ens fa pensar en principi en la descripció d’un “locus amoenus”, el mar a mitja tarda, el lloc de la nostàlgia per antonomàsia -respecte per la tradició-, el so del mar és música per al “jo líric”, està preparat pel viatge a la memòria.

El verb però ens canvia l’esquema, el present no és la música del mar, sinó la memòria a través de la qual viatja la música -o potser ho són les dues coses?-, i a la música és a qui corresponen els dos adjectius, precisament a causa del viatge que la matisa.

La segona part és amplificatio de la primera, l’explicació simbòlica de la música,

amb lentitud tenaç

i esparsa, …

un altre detall de respecte per la tradició, la referència al vers llatí clàssic.

onades colpegen

molt efectiva la caiguda de l’article, que li dona força estètica.

la calma d’aquest tacte

buit i mesurat,…

Una imatge bellíssima de la nostàlgia, el tacte buit -la carícia sense objecte-

que a més és mesurat i en calma -no hi ha cap dol per l’absència de l’objecte a acaronar.

… el silenci

pàl·lid dels dits.

Reiteració de la mateixa idea -la carícia que no es fa- ara el silenci és pàl·lid, per l’absència de l´impuls vital

Humida, (la música)

com els dies irrecuperables, (la memòria)

El subjecte i el verb desapareixen per assimilar un altre cop els dos conceptes, -de fet tot el poema és una contínua sinestèsia-, que queden reduïts a la forma d’un baf, que es perd a l’atmosfera.

l’escolto respirar sonora

ara la mar i la memòria ja són una sola cosa, s´ha produït la metamorfosi.

com l’aigua que fineix, mentre l’escuma

es torna món …

passió o llum.

Aquests elements que van apareixent davant del “jo líric” no formen part de la seva experiència sensible, son només records llunyans, tan llunyans que a penes els reconeix.

Habitable, cendra d’un territori.

Paral·lelisme amb la frase mutilada d’abans. Ni subjecte ni verb, només l´atribut-predicatiu. De fet, aquesta desaparició constant de la música de la memòria és precisament el poema, allò que el defineix.

Se’ns fa una nova comparació però en funció de l’espai. Aquesta memòria en la qual el “jo líric” esta habitant durant tot el poema, és un reducte habitable, l’atribut ens dóna una idea aproximada de les seves mesures -molt limitades- ; mentre que el segon sintagma fa referència a les seves mesures abans de començar a desaparèixer – immensa com un territori-.

Tot plegat, una construcció deconstruïda. Com en un joc de mots, exagera els hipèrbatons, canvia els mots de frase i arrabassa els qualificatius dels seus substantius per conduir-los a uns altres mots.

És el joc de les onades. La poesia ha estat escrita a la sorra, i les ones han fet la seva feina, per això ara els sentit és diferent; per això “tacte” i “silenci” han intercanviat la seva posició, per això a “onades” els ha marxat l´article, i fins i tot han desaparegut el subjecte i el verb copulatiu de dues frases.

Per això el sentit de tot plegat és diferent. El vell tòpic de la melangia davant del mar esdevé una dissertació metafísica sobre la magnitud de l’oblit i de la mort, i sobre la precarietat dels records … un cop classificats.