Inici. Col·legi Frangoal
Feia una nit fosca i tenebrosa, passejava sola per un terreny ple de fang on la vegetació no s’atrevia a créixer.
Els meus peus s’enfonsaven com si uns esperits els agafessin. Al meu voltant només hi veia arbres que semblaven les ombres d’uns esquelets que guardaven els misteris de la nit. La boira espessa impedia veure el camí desolat que sabia que havia de trobar.
A part de les meves tímides passes i del batec del meu cor accelerat per la por del moment sentia animals nocturns que m’acompanyaven pel camí. Llops que udolaven a la lluna, mussols que vigilaven entre les ombres i ratpenats que sortien dels seus caus per assetjar les seves víctimes. El so terrorífic del vent colpejant les branques dels arbres m’inquietava i em gelava fins i tot la sang.
Mentre avançava el meu cervell no parava de repetir-me:
“Elisabeth, no tinguis por, continua!”
I és que la meva missió consistia en trobar una carta que s’amagava a la bústia d’un casalot abandonat des del 13 de desembre de 1998. Data en què els seus habitants van desaparèixer misteriosament.
Havia arribat fins les meves oïdes que aquesta família que vivia a la casa era força adinerada i que es dedicava a viatjar per motius de negocis gairebé tot el seu temps. El matrimoni Johns i els seus tres fills no es relacionaven gaire amb els seus veïns de poble a compte d’enveges entre ells.
El pare, un home alt i prim amb un bigoti que es recargolava a les puntes semblava el més avar i intel·ligent de la família ja que dirigia la seva pròpia empresa d’antiguitats.
Es desplaçaven per tot el món buscant peces úniques i valuoses que subhastaven aquí a Londres. Alguns veïns sospitaven que l’origen d’aquestes obres era el robatori de tresors perduts i asseguraven que a la llarga això els duria problemes.
La seva esposa, a diferència del seu marit, era baixa i grassoneta. Es passava el dia amb els fils i se sentia sola. Tirava en cara al seu marit que visqués poc temps amb la família i això els duia discussions.
Mentre pensava tot això els llençols d’uns fantasmes anaven cobrint el paisatge. Es veia, però, la silueta de la casa i davant seu l’antiga bústia.
M’hi vaig apropar intentant no caure en l’últim moment a conseqüència del sòl que relliscava. Per fi havia trobat la primera part de la meva missió. La carta era entre les meves mans i …
Nus 1. Escola Josep Guinovart
| De sobte es va obrir la carta i va sortir un fantasma. Va dir:
– Jo sóc el fantasma missatger i tinc una cosa per dir-te de part de la família Jhons: Elisabeth, estem atrapats, si us plau, ens pots salvar, és urgent. El mag Larry ens ha tancat dins d’un mirall al soterrani de la casa, però ha amagat la clau per obrir la porta. Has de trobar-la!. L’última persona que la va utilitzar era l’encarregat del teatre de Marlow. Em vaig dirigir al teatre, però les portes estaven tancades. Una de les finestres del costat nord estava trencada i vaig entrar per allà, però en passar entre els vidres trencats, em vaig fer una ferida al costat. Tot indicava que s’havia trencat feia molt poc temps i com que els vidres estaven caiguts cap a dins, vaig deduir que hi havia entrat algú més. Quina por si me’l trobava allà dins … Tot el temps tenia la sensació que algú m’estava observant. Entre les ombres hi havia un noi d’uns 15 anys. Tenia la cara pàl·lida, i caminava coixejant de la cama dreta. Em va dir que encara que trobés la clau, seria molt difícil trobar el mirall perquè la casa de la família Jhons era un laberint. <!–[if !supportLists]–>- Sóc el fantasma de l’encarregat del teatre que vaig morir misteriosament fa uns anys- em va dir-. <!–[if !supportLists]–>- Saps que hi ha una finestra trencada?. Creus que ha entrat algú més? –vaig afegir-. <!–[if !supportLists]–>- Jo també ho he escoltat i per això he vingut a mirar. Si no hi ha ningú, és possible que hagi anat a la casa de la família Jhons pel laberint subterrani que comunica la casa amb el teatre. Però no sé com anar-hi perquè cal una clau i no sé on està. Vaig pensar que com pot ser que un fantasma necessiti una clau per travessar una porta?. I si en realitat el fantasma fos un simple lladre que volia anar a robar les joies de la família Jhons per subhastar-les? … |
Nus 2. Escola Lluís Vives
| L’Elisabeth va voler comprovar si aquell noi era un fantasma de debò. Va agafar una pedra de les que s’havien utilitzat per trencar el vidre i li la va llençar.
El noi va udolar de dolor quan la pedra va xocar contra el seu peu bo. L’Elisabeth va confirmar la seva teoria: No era un fantasma! <!–[if !supportLists]–>- <!–[endif]–>Què pretén aquest paio?-va pensar l’Elisabeth. El noi, en realitat, era un dels fills de la família Jhons que es va poder amagar perquè es va allunyar buscant el seu osset de peluix, la seva joguina preferida. Va ser el jardiner que se’l va trobar un moment desprès quan es va presentar a la casa. El noi, que es deia Christopher, tenia la intenció d’alliberar la seva família, però no sabia com. El que sí que havia descobert va ser que el dia de la desaparició coincidia amb el temut divendres 13 i que, casualment, es tornaria a repetir aquesta situació aquest any. El problema que se’ls presentava era que estaven a 10 de desembre. <!–[if !supportLists]–>- <!–[endif]–>Només falten tres dies!- va exclamar preocupada l’Elisabeth. Havien de córrer per descobrir què s’amagava sota aquella maldició. Tots dos es van posar a pensar i a fer-se preguntes per si alguna d’elles els ajudava a treure aigua clara. – Per què els havien escollit? – Què s’amagava en aquella casa? – Qui tenia interès en fer-los mal? Va ser en aquesta última que el Christopher va recordar les paraules del seu avi: “Poc després de la desaparició, el tiet Taylor va fer fortuna molt ràpid i mai no ens va explicar com. Se’n va anar a viure a la ciutat. Vivia com un rei i va començar a comprar cases i cotxes molt cars”. <!–[if !supportLists]–>- <!–[endif]–>Com podia ser si, segons l’avi, abans tenia molts deutes?- va rumiar en Christopher. Ho havien de descobrir en tres dies. Potser la primera actuació era fer una visita al tiet Taylor, que ara vivia a Londres. Si no alliberaven ara la seva família no ho podrien fer fins deu anys després, que tornaria a ser 13 de desembre en divendres. No podien perdre el temps! |
Nus 3. Escola Garigot
|
L’Elisabeth i en Christopher van haver d’agafar diversos autobusos per creuar la ciutat i arribar a la gran mansió del Tiet Taylor.
Quan es van trobar davant la porta, el Christopher va sentir que un calfred li recorria tot el cos i va pressentir que alguna cosa no anava bé. La porta era oberta i el pom estava trencat. A l’entrar semblava que no hi havia viscut ningú des de feia alguns anys. Es van endinsar més , van començar a pujar per una escala que els portà fins a la torre on es trobava el dormitori del Tiet Taylor. Allà el van trobar adormit, amb una clau ben agafada contra el pit. Tots dos es van mirar , sorpresos de trobar la clau tan fàcilment. I sense parlar , es van apropar al llit per agafar la clau. Quan estaven ben aprop ambdos costats , el tiet Taylor es va despertar de cop i els va agafar pel braç. Els seus ulls embogits i vermells els observaven com un robot, ja que portava molt de temps sense sortir de casa. En Christopher va cridar : – Oncle! Sóc el teu nebot ! No ens facis mal! En Taylor , en reconèixe’l, els va deixar anar i es va recostar al llit. Més tranquil, els va dir : – Christopher, realment ets tu? Pensava que estaves atrapat al mirall amb la teva família. Porto tants anys intentant trobar-te! Però no puc sortir d’aquesta mansió.- els seus ulls es van omplir de llàgrimes i una va recórrer la seva galta. – Estàs plorant, oncle?- va preguntar en Christopher. – Sí, perquè estic tancat en aquesta casa des de fa 5 anys, sense poder ajudar al meu germà i la seva família. L’Elisabeth , li va agafar la mà i li va dir : – Ara ja no estaràs sol. He trobat la carta dels Jhons i estem aquí per ajudar-te. – No hauries d’haver obert aquesta carta, només et portarà mala sort. Ara estàs maleïda fins que no salvis als Jhons. – Oncle, explica’ns com és que tens la clau i com és que no pots sortir de casa. – Quan vaig saber el que havia passat, vaig estar buscant per tot Londres al mag Larry, volia trobar la veritat. Durant 3 anys , li vaig seguir la pista, buscant la clau. Finalment el vaig trobar, un divendres, 13. Tenia un llibre molt antic amb símbols estranys del que mai es separava. Era un dels llibres que el meu germà havia trobat en una fira d’antiguitats. I amb els mateixos símbols que estaven gravats al mirall, presó del Jhons. Al seu coll poratava penajada la clau, i li vaig arrencar d’una estrebada. Vam lluitar per ella, quan vaig acabar amb ell , em va llençar la maledicció, no poer sortir de casa , malgrat tenir la clau, així no podria salvar als Jhons. |
Final. Escola ElsPins
| Llavors, l’oncle es va treure la clau del coll, li va donar al seu nebot i li va dir:
-Aniré amb vosaltres, però agafeu-me la clau perquè si no, no podré sortir de casa meva! Es van anar tots junts a acabar la missió. De sobte, quan l’oncle va sortir de casa seva, es va desintegrar. Llavors els dos es van adonar que l’oncle sabia que la seva vida no duraria gaire. Van entendre que per això va sortir de casa. Van estar una bona estona lamentant-se per la seva mort. Quan es van recuperar van embarcar-se en una aventura terrorífica. Després d’una estona es van trobar al mag David, era un excompany del Mag Larry, que esperava una oportunitat per intentar matar a en Christopher i a l’Elisabeth. Llavors en Christopher i l’Elisabeth van anar corrents fins al teatre Marlow. En David els va seguir d’amagat i un cop allà, els va llançar un encanteri amb un raig. – Tempesta esmolada, corona daurada, amb aquest encanteri us mataré! Però en Christopher va posar la clau al mig del raig. – Que fas! Estàs boig? –va dir l’Elisabeth amb la sang freda com el gel en l’antàrtica en ple hivern, quan veure el que va fer en Christopher. Però de seguida va respirar tranquil·la quan va veure que l’encanteri rebotava a la clau i el reflex matava en David. Un cop mort en David, van arribar al teatre Marlow i estaven buscant la porta del passadís i no la trobaven. Després d’una estona buscant van trobar una porta, però havien d’anar al principi del laberint, estaven al final, i la porta no s’obria, només es podia obrir des de l’altre cantó. En Christopher va tenir una idea, es va adonar que hi havia uns símbols i va veure que en un símbol sortia el seu cosí que es deia Ibi. Llavors va agafar un martell i va trencar el símbol i va sortir el seu cosí. Quan va aparèixer el seu cosí van obrir la porta perquè ell era la clau. Així va ser com van poder entrar al laberint, i quan arribaren al final es van trobar el mirall. Al costat del mirall hi havia un símbol que posava Jhons, llavors en Christopher va posar-hi la clau, el mirall es va començar a trencar i van poder veure a tota la família Jhons. Quan es va trencar del tot, va sortir la família Jhons i es va sentir “ring, ring”, en Christopher es va despertar i va sentir com la seva mare li deia: – Christopher, és l’hora d’anar al cole! – Uf! Només havia estat un malson! Va respirar tranquil. Quan en Christopher va arribar a l’escola es va trobar un nen nou a classe, es deia Larry. Quan va sentir el seu nom, una esgarrifança li va recórrer tot el cos. |