Quan plou

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata.

Josep Vicenç Foix. On he deixat les claus…

Els primers versos del poema “És quan dormo que hi veig clar” ens han transportat a un paisatge mariner. Un paisatge imaginat pel poeta, on es veu ell mateix en perfecta harmonia amb allò que l’envolta. La paradoxa inicial ens acompanya al món interior de Foix. Malgrat la pluja, ell balla; malgrat el soroll d’una realitat que no li agrada, ell somia. Hi veiem els tres elements essencials d’aquest paisatge: el mar, el cel i la terra. I l’ocell que vola i la mata que creix com a símbols de llibertat, d’evasió, de vida.

Encís i malura

Qui tingués tanta ventura
que un amor aconseguís,
que tothora fos encís
i cap hora fos malura!

Josep Carner. La paraula en el vent

Ja som a la primavera i s’acosta Sant Jordi. És hora de parlar d’amor i Josep Carner ens empeny a fer-ho. En aquests versos l’autor imagina com seria d’afortunat si pogués gaudir d’un amor sempre dolç, com una rosa sense punxes, bella i sense que hagi de provocar cap mena de patiment. Ens ha semblat bonic i hem continuat llegint. Hem descobert, però, que el poeta no és gaire optimista.

Llum i ombra

És tan subtil la ratlla que separa
la llum de l’ombra, que em confonc sovint
i de sobte camino a les palpentes.

Miquel Martí i Pol. Després de tot

Amb aquests versos comença Martí i Pol el seu poema “Túmul de vent”. L’autor ens parla d’un estat de desorientació, com si se sentís perdut o insegur. La llum i l’ombra són conceptes teòricament oposats, que aquí poden significar la vida i la mort, la felicitat i la tristesa, però ell no els veu clarament diferenciats. Creiem que el poeta se sent confús, perquè no aconsegueix distingir amb claredat on acaba la llum i on comença l’ombra, o el que és el mateix, on acaba la vida i on comença la mort.

Fondes felicitats

He estat pobre.
Açò m’ha deparat, passats mesos i llàgrimes,
moltes fondes felicitats.

Vicent Andrés Estellés. Antologia poètica

En aquests versos d’Estellés ens hem fixat en l’antítesi que representen els termes llàgrimes/felicitats. Veiem que el poeta extreu un aprenentatge positiu d’aquesta pobresa que ell explica que ha patit en el passat: sap valorar el que ara té i en gaudeix feliçment. Malauradament, no sabem apreciar les coses que tenim si sempre les hem tingut al nostre abast.

Tanca els ulls i vola

No puc pas dir que fóssim
feliços, no, però la meva
germana i jo pensàvem, inventàvem jocs.

Joan Vinyoli. Tot és ara i res

El poeta ens parla d’una infància trista i hi oposa la fantasia com a forma d’evasió. Només la imaginació permet oblidar la cruesa del dia a dia. Els jocs inventats pel poeta i la seva germana els permeten construir noves realitats i fugir cap a móns alternatius.

Jo tem la nit

Jo tem la nit, però la nit m’emporta
Ert, pels verals, vora la mar sutjosa.

J.V. Foix. Sol i de dol

La “nit” d’aquests versos de Foix és un espai ple de misteri, que provoca temor i alhora atracció, que fa caminar per camins desconeguts, inesperats, prop d’un mar que és també un pur misteri, fosc com el sutge.

Dits

Lleugera, s’iniciava
la pluja d’una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.

Gabriel Ferrater. Teoria dels cossos

Aquí veiem una “pluja” i una “nit” ben diferents a les del fragment d’Espriu. No transmeten una idea de tristesa i por, sinó de tendresa i emoció. El poeta recorda com s’agafava de les mans amb la persona estimada i ho explica amb versos que desprenen suavitat i delicadesa.

Nit de fosca

Com necessito
contar-te la basarda
que fa la pluja als vidres!
Avui cau nit de fosca
damunt de la meva casa.

Salvador Espriu. Cementiri de Sinera

Aquest és el primer tast de poesia que hem fet. Ens suggereix tristor, por, necessitat de companyia. La imatge de la “pluja als vidres” ens recorda les llàgrimes i quan parla de la “nit de fosca” creiem que es refereix a un sentiment de desesperació que envaeix l’autor.

Un grapadet de sensacions…

Un grapadet de sensacions, una culleradeta de sentiment, un polsim de reflexió, un pessic d’atreviment, un pensament d’imaginació. Tot, ben remenadet i deixat reposar. És així com es cuina un saborós plat de poesia. Tasta’n una mica, no gaire. Nota’n la textura, els matisos, el color. Unes vegades en percebràs dolçor i d’altres amargor. Unes vegades te’n sorprendrà la fredor i d’altres, sobtadament, et courà. Tingues present, això sí, que si un dia en gaudeixes, ja mai més no te’n podràs estar.

David Sanz. Professor