Per  Neus Casamort
Heus aquí un pare de família, de fet, el meu pare, que cada nit, abans d’anar a
dormir, explicava una història al seu fill, és a dir, a mi. Però no m’explicava pas
el típic conte de “el gat amb botes” o de “la caputxeta vermella”, no, ell preferia
explicar-me de manera senzilla els pensaments de grans filòsofs de l’antiga
Grècia, sobretot Plató i el seu llibre anomenat “La república”.
Així és com una nit va venir a la meva habitació disposat a explicar-me un
fragment del llibre 2.
– Va, abrigat bé que començo – va començar dient el pare –.
“En el fragment d’avui, Sòcrates discuteix amb Glaucó sobre la justícia i la
injustícia a la ciutat. Comencen dient que hi ha dues justícies, que anomenen
gran i petita. La gran correspon a la justícia de la ciutat sencera, mentre que la
petita és la individual.”
“Expliquen que per entendre la justícia cal començar per la gran, ja que és més
fàcil de comprendre, i després es seguirà amb la petita, que es coneixerà
buscant-ne similituds amb la gran que ja coneixem.”
“Un problema els ve al cap: com podem conèixer la justícia de la ciutat? Bé,
doncs pensen que si observen el naixement d’una ciutat veuran com es formen
la justícia i la injustícia. Així, comencen a raonar com neix una ciutat.”
“Expliquen que la ciutat neix de la necessitat de cooperació dels homes, ja que
cap home es pot valdre per si mateix, necessiten ajudar-se mútuament.”
“Cada persona s’ocuparà d’una feina, únicament una per tal d’obtenir el millor
producte. A més, no només ha de treballar per ell, ha de produir per tothom qui
necessiti aquell producte. Com més necessitats es tenen, més persones han
d’anar a viure a la ciutat, ja que només es pot fer una feina per persona. Així
doncs, tothom disposarà de tot el que necessiti. Tenim una ciutat sana.”
“Llavors Glaucó proposa analitzar una ciutat avariciosa, ansiosa de luxes. Tot i
que Sòcrates creia que la verdadera ciutat era la sana, van començar a
analitzar-la.”

“Veuen que en una ciutat de luxe es necessita més gent vivint-hi. Arriba un
punt que no tenen prou terra per viure-hi tots i decideixen envair la ciutat veïna
per obtenir més terres, ocasionant una guerra. Així doncs encara necessiten
més gent per formar un exèrcit.”
“Tot seguit discuteixen sobre com ha de ser el guerrer ideal, arribant a la
conclusió que ha de ser filòsof per diferenciar amic i enemic i comportar-se
diferent amb els que coneix i els que no. Amb els primers ha de ser tranquil i
amb els segons vital i enèrgic.”
Llavors el pare em va mirar, i veient que estava mig absent va dir:
– Se’t comencen a tancar els ulls, millor ho deixem aquí per avui. Descansa
fill.-
El pare va marxar de l’habitació, i jo em vaig quedar arronsat al llit. El que ell
no sabia era que cada nit, quan ell marxava, encara em passava una estona
despert, pensant sobre el que m’havia explicat.
Dues justícies? Gran i petita? Si ho compares amb la societat d’avui en dia
sembla cert. La justícia gran, aquella que t’imposen, que et fan complir tant si
vols com si no, la que és comuna per tothom. La justícia petita, el que cadascú
pensa que és correcte i, com que no hi ha dues persones iguals, tampoc hi ha
dues justícies petites idèntiques.
Però, i si algú no està d’acord amb la justícia gran? Si una justícia petita no
s’adapta a la general? Llavors, què passa?
La justícia gran és imposada, a vegades per la força i tot. Si una justícia petita
està en contra de la gran, la primera deu ser reprimida, castigada d’alguna
manera. Per exemple, un lladre. Pel motiu que sigui va en contra de la justícia,
roba, i llavors els policies el detenen i empresonen, és a dir, el castiguen. Però
qui t’assegura que el lladre va en contra de la justícia perquè ell creu que no és
correcte? Ningú, pot ser que ho faci perquè no té més remei tot i que sap que
no és correcte el que està fent.

Ara que hi penso, el pare no m’ha explicat en què consisteix la justícia. Només
m’ha dit que per conèixer-la has d’observar com neix la ciutat.
La ciutat neix perquè els homes s’ajuden entre ells. Però bé que algú podria
viure aïllat de la resta no? Caçar i recol·lectar fruits per menjar, beure aigua del
riu, on també es podria rentar. Seria un estil de vida primitiu, però podria viure.
Al viure sol no existiria la ciutat i, per tant, no podríem conèixer la justícia gran.
Si seguim el raonament que hem de conèixer la petita a partir de la gran, com
que no coneixem la gran, tampoc no podem conèixer la justícia petita. Tot i
això, com que l’home viuria sol, no hi hauria cap necessitat de que ningú
conegués la seva justícia, ja que ell faria el que li semblaria oportú segons la
situació.
A la pràctica, això no és possible perquè, tot i que en realitat no es necessiten
tots els luxes de la vida actual, l’home és un animal avariciós i no vol abandonar
el que té, és a dir, no abandonaria la societat actual per anar a viure aïllat.
Llavors la son va poder amb mi i em vaig adormir. L’endemà a la nit, el pare va
tornar a venir i va seguir amb la seva explicació:
– Veig que avui estàs molt atent, ahir et devies quedar amb algun dubte.
Espero que amb el fragment d’avui es resolgui – va dir mentre agafava
la cadira per seure al costat del llit –.
“Ara ja tenim la ciutat fundada, però queda esbrinar on estan la justícia i la
injustícia i la diferència entre elles.”
“Si la ciutat està ben fundada, serà completament bona, és a dir, serà prudent,
valerosa, moderada i justa. Ara han de trobar les quatre virtuts a la ciutat.
Veuen que serà prudent gràcies als governants, el llinatge amb menor número;
que tindrà valor gràcies als seus soldats, que no s’arronsen davant de cap perill;
i que serà moderada quan tot està en harmonia, és a dir, quan el “millor”
domina sobre el “pitjor”, per tant, no ve donada per un grup de persones
concret com les dues anteriors.”

“Ara només falta trobar la justícia, que és el que donarà virtut a la ciutat.
Analitzant el que han raonat fins ara, veuen que hi ha tres classes socials a la
ciutat: governants, guerrers i treballadors. Raonen que intentar canviar
suposaria un perjudici per a la ciutat, seria una injustícia. Així doncs, si cada un
fa el que li correspon segons la seva situació social, segons el que li correspon
per naturalesa, la ciutat serà justa.”
“Seguint el raonament que et vaig explicar ahir, l’home just serà semblant a la
ciutat justa, per tant, l’ànima ha de tenir tres subdivisions igual que la ciutat, ja
que al cap i a la fi aquestes provenen dels homes. Després d’un llarg
raonament, afirmen que l’ànima també té tres parts, igual que la ciutat, la
irascible, la concupiscible i la racional. Estableixen que el govern de la ciutat
correspon a la part racional de l’ànima, l’exèrcit a la part irascible i els
treballadors a la part concupiscible. Així doncs, seguint el mateix raonament,
l’individu serà just de la mateixa manera que ho és la ciutat, quan cada part faci
el que li correspon per naturalesa.”
“Per últim, la injustícia, com és evident, és el contrari de la justícia. Per tant, la
injustícia es dóna quan una part, tant de l’ànima com de la ciutat, no fa el que li
pertoca.”
Llavors es va aixecar, em va fer un petó al front, em va dir bona nit i va marxar
de l’habitació. Igual que la nit passada, em vaig quedar pensant sobre el que
m’acabava d’explicar el pare, aquest cop mirant el sostre amb les mans a
darrere del clatell.
Ahir vaig acabar dient que la ciutat no era necessària, però que l’home no la vol
abandonar. Una bona ciutat? Què és? Quines condicions ha de complir? El pare
diu que ha de ser prudent, valerosa, moderada i justa. Jo diria que és més
senzill. Ha de ser tranquil·la, un lloc on et puguis sentir a gust, relaxat, sense
cap tipus de por. Però com aconseguim aquesta tranquil·litat?
Per sentir-te a gust amb una persona, per exemple, és més fàcil si es té algun
punt en comú, com una afició. Així doncs, per sentir-te a gust amb una ciutat,

els membres d’aquesta han de tenir coses en comú. Un codi de lleis? No, no
serveix. L’afició l’esculls per voluntat pròpia, les lleis són imposades.
Les comunitats de gent s’haurien de formar segons els interessos dels
integrants. Un exemple en serien els clubs que surten a les pel·lícules
americanes: club de bàsquet, club de ciència, club de lectura… Així es podrien
formar barris, amb gent que es conegués i que tinguessin certa connexió entre
ells. Diferents barris es podrien unir entre ells, si voguessin i no els causes cap
desavantatge, per formar ciutats. Sinó simplement es podrien quedar tal com
estaven, el principal seria no perdre la tranquil·litat dels habitants.
Si en algun moment es perdés tranquil·litat, per exemple per d’una unió amb
un barri que no convenia, seria un perjudici per als habitants, podríem dir inclús
que seria una injustícia. Per tant, la justícia seria la vida tranquil·la.
Ara que hi penso, el pare deia que hi havia un símil entre l’home i la ciutat. Que
primer havíem de buscar la justícia de la ciutat per després trobar la de l’home.
De fet, em sembla que ja les he trobat totes dues, però ho he fet al revés. La
justícia de l’home és viure tranquil i, si conviu amb altres persones que viuen
amb tranquil·litat, la ciutat també tindrà aquesta qualitat.
Si hi penso bé, he trobat primer la justícia individual perquè la ciutat és en
segon terme. Tal com ja havia dit, l’home pot viure sol, per tant, si veu que no
pot viure bé, és a dir, tranquil, simplement se’n va a un altre lloc, que per
comoditat serà una altra ciutat.
A la pràctica no es troben ciutats com les que acabo de descriure, ja venen
totes “prefabricades”, de sègles enrere, i l’únic que pots fer és establir la teva
llar a la que t’agrada més. Tot i així, seria una bona experiència provar de viure
només amb la gent més pròxima a tu. Ostres, això que acabo de dir no lliga
amb el meu raonament. Dins la mateixa família, que són la gent més pròxima
juntament amb els amics, sol haver-hi gent que pensa diferent, a vegades
inclús contrari. Per tant, seria quasi impossible poder crear un barri com el que
he descrit. Llàstima.

Ja em començava a ser impossible mantenir els ulls oberts i no badallar, per
tant, vaig decidir abrigar-me bé, tancar els ulls i dormir.
Per no trencar la costum, la següent nit el pare també va venir a l’habitació.
– Preparat per la ronda d’avui? Avui el tema canvia bastant. Ja no et
parlaré de justícia sinó de coneixement – va dir tot alegre -.
“Sòcrates arriba a la conclusió que el món està dividit en dos, el visible i
l’intel·ligible, també anomenat de les idees. En l’intel·ligible, la idea de bé és la
sobirana. Aquesta és la font de coneixement i la causa de totes les facultats
bones de les coses. A més, ha creat la llum i el sol al món visible, del qual és
sobirà.”
“Explica que tothom té la facultat d’aprendre i que has d’anar augmentant
progressivament la quantitat de llum, és a dir, de coneixement, i quan estiguis
preparat podràs observar la font d’aquesta, altrament dita la idea de bé.”
“Raonen que el camí que s’ha de seguir per arribar al coneixement de la veritat
són els números, és a dir, les matemàtiques. Com a mitjà de transport hem
d’utilitzar la dialèctica, amb l’ajuda de la raó i deixant de banda els sentits, ja
que només poden captar el que forma part del món visible. Llavors és quan
arribarem a la idea de bé i al món intel·ligible.”
“Després d’una llarga discussió, veuen que hi ha quatre nivells de coneixement:
imaginació, creença, pensament i coneixement. Els dos primers formen la
opinió, corresponent al món visible, i els dos segons formen la intel·ligència,
corresponent al món intel·ligible.”
“Tot seguit, continuant amb el tema de la ciutat ideal, arriben a la conclusió que
les millors naturaleses han d’arribar al màxim coneixement i, un cop allà,
hauran de cuidar i protegir la ciutat, és a dir, governar-la. Aquestes naturaleses
seran aquelles aptes per a l’aprenentatge i per a la guerra i se’ls donarà una
ensenyança especial per fer-los bons governants. També comenten que els més
aptes per governar són els filòsofs ja que són els que assoleixen el màxim nivell
de coneixement i no tenen set de poder.”

En aquell moment el pare va fer un badall i va afegir:
– Si no et fa res avui ho deixem aquí, he tingut un dia complicat a la feina i
tinc molta son. Bona nit fill. –
Per variar, la història del pare em va deixar alguns dubtes. Dos móns. Un té el
coneixement vulgar i l’altre el real. A més, se suposa que un cop has vist la idea
de bé tens el coneixement de tot el que existeix, ja que és la idea suprema i
d’ella en deriva tot.
Com pot ser possible conèixer tot el que existeix? És físicament impossible. En
un cervell tan petit no pot cabre tot el que està relacionat amb l’infinit univers.
De fet, ni tan sols ens arribem a conèixer del tot a nosaltres mateixos i, tot i així,
ens capfiquem en entendre tot el que ens envolta.
Així doncs, si no existeix ningú capaç d’arribar al màxim coneixement, la ciutat
no pot tenir governant, segons la descripció que n’ha fet el pare. Per tant,
tampoc cal buscar “les millors naturaleses” ja que tampoc podran arribar a
assolir el màxim coneixement.
De fet, la ciutat que vaig suposar ahir a la nit no en necessita. Tothom viu
segons li sembla més convenient i si algú no li sembla bé o li molesta el que fa
el veí, sempre pot marxar a viure a un altre lloc.
Tornant al tema dels dos móns, per què dos? Com ho sap que n’hi ha dos i no
un, tres, cinquanta o inclús cap? D’on ha tret el coneixement que es necessita
per arribar aquesta conclusió? Com ja he dit, si ni tan sols ens coneixem a
nosaltres mateixos, és absurd que intentem conèixer tot el que ens envolta i
encara més intentar entendre no un, sinó dos móns.
Un gran badall em va obrir la boca de bat a bat així que vaig decidir intentar
dormir, jo també havia tingut un dia complicat a l’escola.
L’endemà al matí vaig parlar amb el pare. Li vaig comentar que em semblava
que ja començava a ser hora de deixar els contes. La cara que va posar no es
pot descriure en paraules, però quan li vaig dir “pare, tinc 15 anys, em sembla

que ja és hora d’adormir-me tot sol” va començar a entrar en raó i finalment,
vam acordar que s’havien acabat les històries d’abans d’anar a dormir.

COMENTARI SOBRE:

La República de Plató Joan Bosch

La República és una obra literària del filòsof grec Plató, la qual sembla ser que va ser escrita entre el 395 i 370 a.C. Està estructurada en deu llibres, en els quals Plató toca diferents temes tractant-los des d’una conversació entre Sòcrates i altres personatges, en el cas del Llibre VII, Glaucó.

En llegir part del llibre II, he pogut veure que Plató, en veu de Sòcrates, intenta explicar què és per a ell la justícia, i com hauria de ser: si de caràcter personal, o comunitari (en la polis). Cal dir que, per Plató, justícia és sinònim de bé, fins i tot de felicitat, ja que en el llibre IV, ens mostra la seva visió i contraposició entre justícia i injustícia, agrupant la justícia amb sinònims com harmonia i ànima amb salut, curada; i injustícia com discòrdia, malaltia… En el llibre VII, el qual he llegit sencer, Plató ens parla sobre el mite de la caverna i l’educació, l’organització d’aquesta i una mica de la societat, així separant els guerrers i els governadors. Serà d’aquest llibre, del qual parlaré més en aquest comentari sobre allò llegit de la República.

Primerament, Plató ens explica, en boca de Sòcrates, el mite de la Caverna. Així doncs, Sòcrates planteja a Glaucó la idea de que, uns homes, estan lligats en una caverna, sense saber què passa a fora, ni tan sols l’existència d’un “altre món” fora aquell seu món d’ombres de la caverna. Així doncs, les ombres que aquests vegin, seran tractades com a realitat, així igual amb els sons que provinguin de fora. Un dia però, un d’aquest pot deslliurar-se de les cadenes i sortir a fora, així descobrint allò real, la qual cosa li costarà uns dies admetre, i molt més de temps entendre-ho. No obstant, aquest, diu Sòcrates a Glaucó, faria el que fos per seguir en aquest “món real”. Per altre banda, si el que ja ha descobert el món intel·ligible entrés a la caverna a buscar algun dels seus antics companys per tal de fer-lo passar de la foscor a la llum, aquest no ho acceptaria, ja que no se’l creuria, i prenent-se’l com a boig, el podria arribar a matar. Aquesta primera part que ens exposa Plató, amb el mite de la caverna, el trobo molt interessant, ja que és un mite el qual es pot establir a l’actualitat i així adaptar-lo. Personalment m’ha agradat molt una de les frases que escriu el mateix Plató per tal d’entendre la fugida de la caverna per arribar al “món real”: passar de la foscor (la caverna) a la llum (aquest món exterior, real, intel·ligible més endavant). I és que, actualment, seria necessari que molta gent passés de la foscor de la caverna a la llum de la realitat, així enfocant aquest tema cap a la religió i la ciència. És una manera de substituir el terme ignorància, amb la foscor; i el coneixement, amb la llum. Amb la introducció del mite de la Caverna, s’obren unes qüestions sobre el govern de la polis i l’educació en general.

Primer de tot, com ens diu “Sòcrates” (Plató), els de dins la Caverna no han vist mai el bé, és a dir, no han vist mai la justícia. Aquests, òbviament, no podran ser mai governadors. Són els de fora, els qual seran els governadors de la ciutat. No obstant, hauran de ser els quals tenen prou coneixement i entenent prou el seu voltant per tal de poder accedir al govern, així impartint justícia, la qual cosa portarà la felicitat i harmonia a la polis. Aquests governadors, seran els filòsofs. A partir d’aquí doncs, Sòcrates ens comença a introduir la idea de les etapes educatives de Plató, les quals comencen als setze anys i, alguns, els millors, els seleccionats, estan rebent educació fins als cinquanta anys, on ja posseeixen la capacitat de la dialèctica i poden accedir a governar una polis. Ara doncs, passem a parlar de les etapes de l’educació de Plató, les quals acaben portant, al filòsof, a governar, ja que és un deure, perquè aquests que poseeixen la dialèctica, són rics en felicitat, i això és el que fa impartir justícia en una polis. Els que no arribin a aquest nivell, estaran complint altres funcions a la ciutat, cosa la qual Plató no discrimina, tot el contrari, diu que és necessari que hi hagi diferents posicions per cadascú, per així poder tenir una polis regnada per l’harmonia.

L’educació fa passar de la foscor a la llum, i el primer pas es basa en la gimnàstica i la música. Aquestes dos “assignatures” són les que imposa Plató com a inicials, les que es toquen dels setze als vint anys, així acompanyades de la lectura de cants. Això no serà només útil pels governants, sinó que ho serà també pels guardians. Després d’aquesta primera etapa, s’estudia la geometria i l’astronomia (és a dir, els números). Ens torna a remarcar, Sòcrates (Plató), la necessitat dels numeros també pels guardians, és a dir, els guerrers. Ens diu que aquests han de tenir control dels números per tal d’establir estratègies militars, igual que la geometria pel combat, la campanya, la part tàctica… i l’astronomia per conèixer els mesos per navegar, dur a terme estratègies, i fins i tots pels agricultors poder millorar el conreu. Així doncs, que aquest “nivell avançat” tampoc ho és tant, ja que les classes més “baixes” dins aquesta societat utòpica de Plató, també els hi seran necessaris aquest coneixements. La idea que vol transmetre Plató, en aquesta part de la República, és que els números son el primer aprenentatge principal per fer que l’ànima busqui l’intel·ligència, així aclarant més aquella foscor que es te just al sortir de la Caverna. Aquí però, hi ha una part en la qual discrepo sobre l’organització d’aquesta etapa. I es que, si per Plató, tot, en el fons, són mates, números (lògica), la música, hauria d’estudiar-se més tard que la gimnàstica. I es que en el mateix llibre VII de la seva obra, ens explica que la música, tal com és, en el fons és matemàtiques, números substituïts per notes musicals, acords els quals estan formats per una sèrie d’operacions, i partitures que no són res més que grans problemes matemàtics. Així doncs, que aquesta música que s’estudiava juntament amb la gimnàstica, en el nivell elemental, s’hauria d’estudiar posteriorment, en haver introduït els números i les “mates”. Tancant ara aquest petit parèntesi d’opinió personal, Plató continua explicant el seu model d’ensenyament en boca de Sòcrates. I es que en l’astronomia, ja es demana un nivell més alt dels números, ja que s’ha de dominar la geometria per tal d’entendre conceptes com la recerca de la dimensió de la profunditat, la qual es troba en l’univers. Quan finalment s’ha aconseguit arribar a aquest punt, així aprenent sobre aquests temes, els que encara poden assolir un nivell superior, ho fan a partir dels trenta anys. En aquest període, s’ensenya la dialèctica, la qual cosa aconsegueix que el subjecte pugui donar i rebre la raó, alliberant-se completament de les cadenes de la Caverna i girant-se cap a la llum. Aquí és on s’entén i es “controla” el món intel·ligible, amb el pensament discursiu i científic, així deixant de banda la opinió, la doxa. Aquest doncs, és el màxim nivell de coneixement. Els que hi arriben, seran aquells els quals, a partir dels cinquanta anys, podran governar, ja que seran aquelles persones (sense dependre de que sigui home o dona) les quals podran raonar, tindran prous coneixements i experiència com per entendre la justícia i aconseguir una harmonia a la polis. Aquests, Sòcrates explica a Glaucó que seran tractats com excel·lències, quasi com a Deus. També ens recorda, al final, que els nens a partir de deu anys, ja seran transportats al camp per començar a ser introduïts dins l’aprenentatge. I més endavant, als setze anys, podran començar a ser formats, perquè aquests nens són el futur de l’organització política de cada etapa.

Com a tall de conclusió, després d’haver llegit aquests fragments de La República de Plató, puc dir que hi ha coses les quals es poden transportar a la societat actual, i no queden tan lluny. D’altres, com l’organització de l’educació, no tindrien sentit en una societat com la d’ara, ja que Plató es basava amb una societat de classes, i eren només els filòsofs els quals podien arribar al poder, i els filòsofs, eren només aquelles persones riques, de famílies poderoses. D’altres, no podien rebre aquesta educació ja que havien de treballar per sobreviure. Això és una de les coses que no ens marca Plató en la seva obra, i penso que és important. Així doncs, qüestions com les que mostra en el Mite de la Caverna, són importants per plantejar-nos si vivim realment dins la caverna, ja que, actualment, aquesta caverna de Plató podria ser una simple televisió, o tots els mitjans de comunicació els quals no ens deixen passar de la foscor a la llum. Així doncs, que en llegir Plató, un autor del S.IV a.C, se’n poden treure conclusions precipitades com que els models que presenta no tenen cap mena de sentit milers d’anys després. Però si ens hi aturem a pensar, hi ha qüestions com les de l’ascensió de la caverna per tal de poder accedir al món real i al coneixement les quals poden ser, en els nostres dies, una metàfora perquè molta gent es tregui el vel dels ulls i observi de manera objectiva i rigorosa la “realitat” (el món), i entengui que només amb el coneixement es pot arribar a fer que el món, la vida, sigui intel·ligible, o com a mínim, més entenedora, si es que el món, la vida, no està formada per una realitat absoluta la qual es pugui entendre completament.