El monstre

Hi havia una vegada una bruixa que es va enfadar amb la família. Ella va embruixar la casa i va dir:

–  Quan em mori aquesta casa es convertirà en un monstre i us matarà a tots vosaltres i a la gent.

La família es va canviar a una altra casa i ells pensaven que no els matarien i als altres que van anar a viure a la casa i a la gent sí que els matarien.

La bruixa es va morir i la casa es va convertir en un monstre.

El monstre va anar a buscar primer la família que havia viscut a la casa. Els va matar a tots i després a la gent veïna, excepte un policies, algunes famílies, etc.

Els policies li llançaven moltes coses: bombes, míssils, bales… disparaven una i altra vegada, però el monstre continuava igual de viu.

Al final van trobar una arma secreta que podia matar el monstre, era una bomba química. El sergent va dir:

–  Soldats, atraieu els monstre per tenir-lo ben a prop.

El van portar, van carregar les bombes químiques i li van llançar tres bombes químiques i el monstre va morir. Tota la gent va celebrar que el monstre hagués mort.

I d’aquesta manera aquest conte s’ha acabat.

Daniel M. Cinquè, curs 2010-2011

La família Noston  

Hi havia una vegada una família que va anar d’excursió a la muntanya. Però va començar a ploure i es trobaven enmig de la muntanya; van veure una casa vella i van picar a la porta. En aquella casa hi havia una vella peluda que era una bruixa. La família Noston no en sabia res d’això, així que van entrar. La bruixa els va dir:

– Hola.

I la família Noston va respondre:

– Hola.

El pare li va preguntar a la vella:

– Podem entrar a passar la nit.

I la bruixa va respondre:

– D’acord.

Aquella bruixa menjava nens. Així que va agafar els nens i els donava de menjar perquè s’engreixessin. Quan van acabar de menjar. Li van preguntar a la bruixa:

– Quines són les nostres habitacions?

– Les vostres –referint-se als pares- són aquelles i es dels nens aquestes…

Els nens es van adormir. Quan eren les dotze els nens van sentir una veu, era la bruixa que volia menjar-se’ls… Els nens es van escapar, van despertar els seus pares i se’n van anar tots corrent d’aquella casa vella i ja no van tornar mai més a aquella casa enmig de la muntanya.

Tony O. Cinquè, curs 2010-2011

L’Elena al bosc

Una vegada una nena que es deia Elena li va preguntar a la seva mare si podia anar al bosc a collir fruites. La seva mara li va dir que sí.

Quan l’Elena estava collint fruites, va veure un noi que venia. Aquest noi anava amb una tira al cap, sense samarreta, anava amb faldilla i amb unes sandàlies. Era un noi molt estrany i molt pelut. L’Elena havia escoltat històries de la seva mare que havien passat fa molts anys. Ella havia escoltat que la mare li havia dit coses de la prehistòria.

Aquell noi es va acostar cada vegada més a prop de la nena, caminava com un animal. La nena el va saludar, però ell no va contestat, només parlava per senyals… S’hi van fixar molt, es van acostar més i… l’Elena i aquell noi es van enamorar.

L’Elena encara continuava collint les fruites que li havia dit a la seva mare i el noi l’ajudava. Es van enamorar tant que no volien separar-se. De sobte, però va venir una bèstia, era com una mena de tigre carnívor. Aquella mena de tigre va mossegar l’Elena i aquesta es va desmaiar. Quan l’Elena es va despertar, estava al seu llit i a punt d’anar-se’n al col·legi.

O sigui que això que li havia passat amb el noi havia succeït de veritat o havia estat un somni?

Manuela C. Cinquè, curs 2010-2011

La dona comprensiva

Hi havia una vegada una dona que vivia a la costa atlàntica francesa.

Un dia, al mar Cantàbric es van creuar dos vaixells, un anava en so de pau i l’altre en so de guerra. La noia va creuar el mar i es va unir al vaixell que anava en so de pau.

Al dia següent la noia va pujar a l’altre vaixell i i va dir al capità:

–          La guerra és dolenta, uneix-te amb la pau.

La noia el va convèncer i es van unir.

Al final tots els vaixells van anar per tot el món donant la pau.

Raúl A. Cinquè, curs 2010-2011

Canvi de papers

Era una vegada en un palau vivia un rei que es deia Jerry i tenia uns soldats. Prop d’allà hi havia un nen que vivia en una casa amb els seus pares.

En nen va anar al carrer i mentre anava caminant va veure un mirall i va veure un cartell i va llegir:

“Tres desitjos”.

I va veure que era màgic aquell mirall. El nen va pensar i va decidir ‘ mira, vaig a desitjar que tingui 12 anys’ i el desig es va fer realitat.

El nen es va posar molt content i va anar a l’institut que començaven a les 9:30. El nen es va posar molt trist perquè els altres nens de l’institut  es ficaven amb ell. Així que va anar al mirall i va veure que quedaven dos desitjos. El nen va anular el primer desig i, aleshores, només li quedava un desig. En aquell moment el reu va veure el palau i va dir:

– Vull ser rei?

El nen va desitjar ser rei i el rei era un nen i no va veure el mirall màgic, però va veure un arbre sagrat i va fer amics.

Però el nen que va desitjar ser rei, en arribar al palau va ordenar que els presentessin els seus soldats i els va dir:

– Soldats, esteu despedits. Fora d’aquest castell.

I el rei-nen va anar a la platja amb nenes rosses. I el nen estava orgullós i no va anular el desig.

El rei verdader li va dir a l’arbre sagrat:

– Arbre, tu ets el meu amic, pots aconseguir que jo sigui un noi de 19 anys?

I l’arbre li va dir:

– Sí, puc fer això i altres coses, però només tens quatre desitjos.

– D’acord. Desitjaria tenir 19 anys.

I dit i fet.

– Guaaauuuu! Tinc dinou anys… Ara desitjo tenir un cotxe Ferrari.

Ja només li quedaven tres desitjos. Així que el rei verdader li va dir a l’arbre sagrat:

– Molt bé, arbre sagrat, ara vinc, vaig a veure el rei i explicar-li el que m’ha passat.

Se’n va anar al castell i va anar a veure al rei-nen.

– Rei, rei. A què o saps el que m’ha passat? He vist un arbre sagrat i he desitjat tenir 19 anys.

– Sí? No em diguis res, a mi no m’importa. Ves a disfrutar del teu arbre sagrat. D’acord? A més ell m’ha d’obeir a mi.

Així que se’n va anar i va pensar…

– A veure què puc desitjar… Ja sé.

El rei verdader va córrer fins arribar a l’arbre sagrat i li va dir:

– Arbre, tinc un altre desig.

I l’arbre li va dir:

– Molt bé, quin és el teu desig?

El meu desig és que totes les noies m’adorin i sigui famós.

– Pammmmm!

– Oh, quantes noies! Saps què? Vull ser una altra vegada rei.

– Pammmmm!

– Ja torno a ser rei!

El rei va ser molt feliç però el nen va plorar i va estar trist i va dir:

– Per què? Per què?

El rei va contractar de nou els soldats i va estar amb els seus fills i amb la seva dona que va escollir entre les moltes noies que l’adoraven. I tots van viure molt feliços i van menjar anissos.

I conte contat,

Conte acabat.

Sergio L. Cinquè, curs 2010-2011

L’elefant que tenia por a l’aigua

Aquesta història tracta que d’un elefant que tenia por a l’aigua. L’elefant només que mirés a l’aigua ja tremolava.

 Un dia l’elefant es va perdre perquè el perseguien algun coits, el pobre no coneixia a ningú, sols veia micos, panteres, ocells, etc. Més tard va veure que els coiots ja no el perseguien. Una tortuga li va dir:

–  Tu qui ets? Mai no t’he vist per aquí?

–  Jo sóc Boruin, és que m’he perdut.

La tortuga es va anar i l’elefant, que estava tant atemorit, la va perseguir. No volia estar sola i tenia una mica de por. On va anar la tortura era com un paradís. Però l’elefant se li va oblidar dir-li a la tortuga que tenia por a l’aigua. Un lleó molt simpàtic li va dir:

–  Vinga amic, anem a la platja.

I l’elefant li va respondre.

–  És que tinc por a l’aigua.

–  No passa res, -li va dir el lleó- jo t’ajudaré a nedar.

L’elefant va anar a casa del lleó. Cada matí Boruin i el lleó anaven a córrer. Després anaven a nedar i així ho feien tots es dies.

L’Elefant ja anava perdent la por, ara es ficava més a dins, fins que va aprendre. El lleó li va dir:

–  Boruin, per què t’has escapat de la teva família?

I Boruin li va respondre:

–  És que la meva família està morta, perquè uns coiots se la van menjar.

–  Ah –va dir el lleó,- ho sento. Per què no vens a viure amb mi?

–  D’acord! -Va respondre molt content l’elefant.

I l’elefant i el lleó es van fer com de la família i van viure feliços i van menjar anissos.

Kevin M. Cinquè, curs 2010-2011

El dinosaure

Fa més o menys dos mesos, en un poble de Texas, un arqueòleg es va trobar un dinosaure, però a més a més era una espècie única mai vista i, el que era més sorprenent, es conservava una mica la carn.

L’arqueòleg es va passar uns dies investigant el dinosaure, però al final el va treure i van fer experiments en un laboratori. I van poder veure que encara estava com adormit, en estat letàrgic. Tenia vida!

El van posar en un museu i allà va estar sense moure’s més d’un mes. Però un dia es va despertar el dinosaure, estava molt confús perquè no veia ni arbres ni cap dels altres dinosaures. Nerviós va començar a córrer i a trencar-ho tot. Les forces armades van provar amb tot però res valia, ni metralletes, ni granades, pistoles, canyons, etc. Llavors l’única salvació van pensar que era una arma nuclear que, a més de destruir el dinosaure destruiria mil quilòmetres a la rodona.

Llavors el van portar a la força a un descampat molt gran. Van trucar des de la base i en aquell moment els van dir que la bomba nuclear no serviria i que intentessin de llançar totes les granades, bombes, etc. Així que ho van fer, van construir una base indestructible i es van ficar els soldats a dins i va ser el moment de llançar tot. Va haver una explosió molt gran i es va aixecar una fumarada impressionant. No sabien si el dinosaure havia mort o no.  Quan ho van poder veure, en efecte va morir.

Els soldats van festejar la mort del dinosaure. Ho havien aconseguit. El van enterrar i els científics van dir que es podia tornar a despertar ja que havia entrat en una altra fase de letargia i que, a la millor, dins d’uns dies o faria…

Miguel C. Cinquè, curs 2010-2011