El dijous 19 de novembre a les 6 de la tarda, a l’Associació de Mestres Rosa Sensat, vaig participar del debat “L’ordinador a debat”, amb en Xavier Kirchner. L’anunci deia: “L’ordinador personal com a eina de treball a les escoles i instituts pot representar una oportunitat per apropar l’alumnat al coneixement, i fer-lo més competent en l’ús de les tecnologies. Però, segons com s’utilitzi, pot  representar una millora de les metodologies per a l’aprenentatge, o al contrari, només servir per fer el mateix que sempre però amb tecnologies. Conduiran el debat: Jordi Quintana, un mestre que  fa de mestre amb tecnologies; Xavier Kirchner, un tecnòleg que ha esdevingut mestre”.

Debat llarg, intents, interessant, participatiu, però, amb una mica dur. Era la primera vegada que públicament es debatia el Projecte Educat1x1.

La meva aportació es pot resumir en:

Algunes preguntes al voltant de l’ordinador personal com a eina de treball a les escoles i instituts, del Projecte EduCAT 1×1, dels llibres de text en format digital…

• Perquè una acció de tanta volada i tants recursos no ha tingut en compte ni el que es fa al centres educatius, ni el que s’ha fet, es fa, es proposa i es crea des del propi Servei de Tecnologia per l’Aprenentatge i el Coneixement?
• On es la història? On queda edu365? I el Linkat? I els Quaderns Virtuals? I Agrega? …I les Webquests?
• Com lliga l’Educat 1×1 amb el Pla TAC de centre?
• Perquè no s’ha partit de cap diagnosi educativa, pedagògica, psicopedagògica; perquè no hi ha referents teòrics/científics/acadèmics…, ni recerques, experiències àmplies… On és l’estudi de l’estat de la qüestió? I la bibliografia?
• On s’ubica el GIODE -Grup d’Innovació Oberta per al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, en la normativa de la Generalitat de Catalunya?
• Perquè quan l’existència de recursos genèrics i educatius en línia i gratuïts (Web 2.0); quan l’aplicació de metodologies de treball cooperatiu; quan el treball amb informació lligat a les Competències Informacionals (Accés, Cerca i Selecció; Processament i Gestió; i Ús, Aplicació, Comunicació, Expressió, Compartició…); quan el treball per projectes, entre altres, començaven a arraconar els llibres de text, i a col•locar al seu lloc la “pràctica i exercitació”, la Gran Innovació (!?) són les anomenades pissarres digitals i els libres de text digitals?
• Perquè es parla de digitalització de l’ensenyament, si el que es digitalitza són continguts, informació…
• Perquè es parla d’innovació educativa, quan el que es fa és una simple, encara que necessària modernització d’infraestructures, de materials, de ferramenta… I algú parla de “modernización definitiva de su sistema educativo”!
• Perquè lliçons, encara que siguin “digitals”? Amb quin marc i fonament, estil, tractament, objectius…?
• Qui decideix les seqüenciacions? Quin tractament de l’error es fa? Quin estil d’interacció hi ha? Quin feed-back? Perquè?
• Perquè es torna a fer la inútil formació lligada a productes? Perquè les TIC no impregnen tota la formació permanent? Perquè no es potencia la integració de les TIC en la docència quotidiana?

Conclusions:

• El marc referencial i els fonaments (?) que es difonen en les presentacions del projecte, no tene res a veure amb el que es fa, amb les actuacions (Exemple). A mi em recorda una cançó de la Trinca…
• Com es deia a la presentació, “els ordinadors, segons com s’utilitzin, poden representar una millora de les metodologies per a l’aprenentatge o, al contrari, només servir per fer el mateix que sempre, però amb tecnologies”. Recordeu el ja famós acudit animat: Cubero, J.; Júnior, J.; Abranches, C. Tecnologia ou Metodología? [en línia]. Minas Gerais: Universidade Presidente Antônio Carlos – UNIPAC, Grupo de Trabalho de Imagem e Conhecimento – GTRIC, 2007 [Consulta: 11 juny 2009]. Disponible a: <http://www.youtube.com/watch?v=IJY-NIhdw_4>.
• Escoltem (i llegim), als i les mestres: [1] [2] [3] [4]…
• No sóc dels que recolzen l’ensenyament individualitzat. No és el mateix que ensenyament personalitzat, atenció a la diversitat, itineraris personalitzats, diversificacions curriculars…, però…, què en saben ells de tot això!
• Evidentment, el moll de la qüestió és el professorat, però no es tracta de passar de “magister” a “entrenador” o “ensinistrador” (instructors), sinó, i fa molt de temps que es diu, es forma i es fa, es tracta de, sense deixar de ser mestres, canviar el rol d’instructors, al de guies, orientadors, mentors, subministradors d’ajuts psicopedagògics…

Nota final: Com en altres ocasions, sé que algú ja ha posat creu i ratlla al meu nom.