JOCS D’ABANS

  • LA BALDUFA

El primer joc de baldufa consisteix a saber llançar-la i fer-la ballar el millor possible. Ja és prou difícil. Es tracta de saber col·locar bé un cordó en torn de la fusta de la baldufa i que, en llançar-la a terra, rodoli perfectament i molta estona sobre el clau de metall que li surt per sota. Com hem dit abans quan parlàvem dels jocs de bales, també les baldufa són un cert tresor personal que puja i baixa segons l’habilitat del jugador en els diferents jocs emprats per fer seves les baldufes dels altres.

Sobre això, tots els jocs de baldufes volen que els jugadors tinguin punteria en llançar-les a terra i habilitat perquè ballin molta estona. La punteria en llançar-les serveix tant per a fer-les ballar prop d’un lloc fixat, com per donar cops a les altres o a les pròpies perquè marxin del camp de joc o hi tornin. Per exemple, amb baldufes es pot jugar “a rotllo”. Es fa a terra un cercle gran, on tots els jugadors hi llancen les seves baldufes. No cal dir que qui la llança malament i no balla, perd la jugada. Com que això no és molt normal, del que es tracta és d’intentar que les baldufes surtin del cercle ballant. Les que s’hi queden dins poden ser tretes per altres jugadors a “pinyacs” que són cops donats amb altres baldufes, tirades amb cordill. La baldufa queda propietat de qui la fa sortir.

Per fer-ho encara més senzill, un joc que es pot fer amb baldufes és tirar-les diversos jugadors a la vegada. Guanya qui aconsegueixque estigui ballant més estona.

 

  • JUGAR A BALES

Es juga amb boles petites de pedra, de vidre o fins i tot de ferro. Abans només s’hi jugava amb boles de pedra o de fang, no gaire grosses.

Amb aquestes boles o bales es poden fer molts jocs, tractant-se en tots ells de demostrar la punteria dels jugadors llançant-les unescontra les altres o contra alguna pedra o moneda que s’utilitzi en el joc. Cada jugador fa servir les seves pròpies bales, que són comuna mena de tresor que es pot anar fent més gran si el que juga en sap molt, o que pot perdre si no en sap gents i li guanyen totes les partides i, amb elles, les bales.

Una variant és la següent: s’ha de fer un petit clot a terra, que es diu guà. Inicia el joc qui ha guanyat el joc anterior, sortint del guà i mirant de tocar qualsevol de les bales per fer xiva. Si no ho aconsegueix, el següent a jugar ha de mirar d’introduir la bala al guà per poder anar també a tocar les bales dels altres jugadors. Perquè un jugador pugui fer més d’una tirada seguida, ha d’aconseguir tocar un contrari o introduir la bala en el guà.

Una vegada s’ha passat pel guà, cada jugador ha de mirar de fer xiva, tute i duedo a cada una de les bales. Quan s’ha fet tot això a una bala, el que ho ha fet ha de mirar d’anar al guà. Si hi entra elimina l’altre i se li queda la bala. La partida s’acaba quan només queda un jugador.

 

  • LES BITLLES

A les bitlles s’hi juga a tot el món i de totes les maneres. Es tracta sempre de posar sobre terra un cert nombre de bitlles i de llançar una bola o un bitllot contra elles per fer-les caure. Des del joc que es juga a les actuals “boleres” fins als jocs de bitlles més antics,tots s’assemblen.

De totes maneres, els jocs populars de bitlles a Catalunya són diferents als que veiem a les pel·lícules americanes o als que es juguen a qualsevol altre lloc. Aquí el joc està composat de nou bitlles, entre les quals n’hi ha una que és una mica més grossa i té dibuixos diferents i més bonics: se’n diu “el rei”. Per fer-les caure es fa servir, quan juguen persones grans, el bitllot, que és una mena de bitlla més petita. Sobretot quan hi juguen nois i noies, el que es fa servir és una bola de fusta. Les bitlles es posen fent un quadre, amb el“rei” al mig. Es poden posar ben bé de cara a qui tira o en angle, sempre que la bola pugui passar entre els rengles.

Així es pot jugar a moltíssimes coses, i fins inventar nous jocs més o menys complicats. Es pot jugar a la “timbada”, en què tirar una bitlla val un punt, tombar el “rei”, dos. Es pot jugar a “rei”, en què cal que caiguin totes les bitlles, menys el “rei”. A matar “rei”, que seria exactament el contrari. Aquests serien els jocs de bitlles més antics a Catalunya. Però amb bitlles, boles i bitllots es pot jugar també com ho fan als altres països o inventant algunes maneres a les quals cadascú pot posar les regles que vol i les condicions que vol.

 

  • CAVALL FORT

Per jugar a “cavall fort” s’han de fer dos equips. D’ells, un para i l’altre salta. Al llarg del joc, qui va perdent una partida passa a parar en la següent. L’equip que para es posa fent de “cavall”: és a dir, el primer es recolza en una paret o en un arbre i els altres s’hi van posant darrera, ajupits, de manera que quedin ben agafats i que entre les espatlles de tots –posats en rengle- es faci com el llom d’un cavall. Quan aquests són posats així, arriba l’hora en què els altres han de saltar. Per tal d’avisar, el primer que salta crida allò de:

Ves que vinc, cavall prim, quan el cansis digues “fava”del meu cor. Ves que vinc !!!

O també:

“Cavall fort, aguanta’t fort!”.

Llavors, sobre les dues mans, salta damunt el cavall i mira d’anar com més endavant millor, més a la vora de la paret. Així van saltant tots, mirant de fer-se lloc per a cabre-hi l’equip sencer. Per aconseguir arribar al final sense que ningú falli, s’han de fer veritables equilibris perquè hi hagi lloc per a tothom, evitant de caure els uns sobre els altres.

Perquè guanyi l’equip que para i passi a parar l’altre, els que salten han de caure a terra, o simplement tocar a terra amb els peus. Ésa dir, en el moment de saltar han de quedar en mala posició i acabar tocant a terra. Per guanyar l’equip saltador, el cavall dels que paren s’ha d’esbotzar, trencant-se o caient pel pes dels altres. El senyal de rendició per a l’equip que para és la paraula “fava”. Sivolen guanyar els que salten, han de mirar de saltar amb la màxima força i caure damunt dels altres amb un cop ben fort. Els que parens’han d’agafar molt bé entre ells i –si poden- moure’s una mica per fer caure els de damunt. Tots han de tenir una mica de força i saber aguantar bé.

 

  • EL CÈRCOL O RUTLLA

Un dels jocs que més es veia fa anys és el del cèrcol o rutlla. El cèrcol no és ben bé un joc, sinó més aviat una joguina per a demostrar l’habilitat dels nois i les noies. Era un cèrcol metàl·lic –sovint restes d’una roda de bicicleta o de cotxe- que s’havia de fer rodar per terra amb la mà o amb un bastonet. Es tractava que el cèrcol no caigués cap a les bandes i anés rodant, al ritme a què corria el noi o noia que hi jugava. I hi havia qui corria molt.

 

  • ESTIRAR LA CORDA

Aquest és un joc de força i, a la vegada, d’equip. El joc d’estirar la corda és una mena d’esport en què es tracta de fer dos equips que es posen als dos extrems de la corda i miren d’agafar-la tota –tibant- i prendre el lloc dels altres.

En general, tots aquests jocs de força poden entrar més en el camp dels jocs populars per a persones grans – jocs competitius en què més o menys s’intenta demostrar precisament la màxima força o la màxima habilitat a les tasques de cada dia- que en els jocs tradicionals d’infants. No és que siguin dues coses diferents, com tampoc no podem parlar de jocs diferents per a nois i per a noies, però sí que es pot veure que hi ha maneres de jugar que s’adapten més a les característiques físiques de les persones grans, que tenen més força. Ara bé, mentre els dos equips són a les dues bandes de la corda tinguin una força semblant, no hi ha cap problema.

 

  • SOLDAT PLANTAT

Per jugar a soldat plantat s’ha de ser força gent i, sobretot, tenir força espai. Hi ha moltes maneres de jugar-hi, però la que sabem o la que hem vist jugar a diversos llocs és aquesta: Entre tots els qui volen jugar es fan dos equips. Llavors, per sorteig o pel que esvulgui, es diu qui és el qui empaita i qui el qui fuig. Es comença a empaitar i a fugir i, quan els empaitadors n’agafen un dels altres, aquest resta presoner i com a soldat plantat, no podent-se moure. Els empaitadors el poden fer plantar on vulguin: al lloc on l’han agafat o al lloc que seria la seva caserna, per a poder vigilar-lo millor. Aquests “Soldats plantats” poden ser alliberats pels seus companys que encara no hagin estat agafats, només tocant-los. Per tant, els soldats plantats miren d’estirar bé els braços per a fermés senzill que els alliberin. L’equip dels empaitadors ha de vigilar bé els soldats que té presoners, ja que per guanyar el joc ha de“plantar” tots els contraris.

 

  • SALTAR A LA CORDA

Joc de saltar a corda. Com més llarga és la corda, més gent hi pot jugar.

Dues persones fan rodar la corda i es comença a cantar la cançó:

A l’olla barrejada, qui no entra para;A l’olla barrejada, qui no surt ha perdut.

Els participants van entrant a saltar fins que la lletra diu: “Qui no entra para”. Quan la lletra diu: “Qui no surt ha perdut”, tothom hade sortir a fora.Passa a fer rodar la corda qui no ha entrat o ha sortit a l’hora o bé qui s’ha entrebancat, i substitueix, per torns, un dels jugadors que la fan rodar.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Current day month ye@r *