Ara que ja sabem la decisió de la CUP, de totes les ‘piulades’, escrits i altres coses per l’estil em quedo amb el comentari a facebook de Jordi Évole:

JxSí ha cumplido su promesa de mantener a Mas de candidato.
La CUP ha cumplido su promesa de no investirlo.
Por una vez, todos han cumplido.

Així que dedicaré els dos pròxims articles, als dos protagonistes dels darrers dies. Començaré per Artur Mas, en un text que vaig escriure a primers d’octubre, poc després de les eleccions del 27S.

Després tocarà ampliar l’article ‘Aigua i oli’, sobre les CUP, publicat a Vinaròs News.

Artur Mas és un polític tenaç i bon estratega (o té molts bons assessors).

Quan el dit diví de l’Honorable Jordi Pujol el va assenyalar va nomenar-lo el seu successor, coincidint amb l’entrada del segle XXI, Mas va començar a parlar d’un nou projecte per ‘refundar’ el nacionalisme al Principat: la Casa Gran del Catalanisme.

El ‘fitxatge’ de Pasqual Maragall pel PSC i els dos Pactes de Progrés (‘Tripartit’ per a CiU, mot despectiu que es va convertir en mediàtic ràpidament) van frenar aquest primer intent de fer una gran coalició que aixoplugués sota un mateix paraigua les forces ‘nacionalistes’ catalanes.

Els frustats governs d’esquerres i els desenganys en cadena del PSOE a Madrid (que va passar del famós “Apoyaré el Estatut… “ de ZP al “ribot” que li va passar Guerra) i del PP (amb les seua denúncia al Tribunal Constitucional de l’Estatut aprovat pel Parlament i refrendat a les urnes per la ciutadania de Catalunya), van donar l’oportunitat a Artur Mas d’assumir la presidència de la Generalitat.

El primer cartell electoral de Mas i un fotograma d”Els deu manaments’. www.elperiodico.cat

L’any 2012 va començar a recuperar la idea de la Casa Gran, però sense nomenar-la així. Superat pels esdeveniments i les reivindicacions de la societat, encapçalada per l’ANC, va convocar noves eleccions. El seu cartell de campanya era messiànic, amb un Artur Mas a l’estil Wallace de ‘Braveheart’ amb la senyera com a fons. Entre l’original i la còpia, els votants (que no són “tontos”) van optar per l’original i van apostar ERC, castigant CiU amb una dotzena de diputats menys. Una cosa quedava clar: el gir del timó del Capità Mas portava a la lluita pel mateix electorat que Esquerra.

Calia reinventar-se. Les accions de força dels sectors independentistes cada 11-S tenien més contundència sobretot amb la Via Catalana de Portbou a Alcanar, la cadena humana de més de 300 quilòmetres al llarg de la costa de Catalunya. Mas tenia davant un nou tripartit que reflecteix molt bé el programa ‘Polònia’ de TV3: Les ‘Catalines’ (ANC, Òmnium i la FMI).

La fugida cap a endavant del Govern de CiU, després d’aplicar les retallades més brutals a l’Estat espanyol amb la gran frase, acompanyada de la llagrimeta corresponent, “és culpa de Madrid, que no ens dóna prou finançament”, era fer certes concessions a aquest nou tripartit, com ara la convocatòria d’un pseudoreferèndum el 9N de l’any passat on, incloent menors d’edat, vam anar a votar només la gent independentista o partidària que Catalunya tinga un Estat propi. És clar, la victòria va ser per al SíSí, però les urnes eren de cartró i la participació insuficient.

Amb una Generalitat esquitxada per casos de corrupció i que no governava, més enllà de la burocràcia administrativa del dia a dia, i un govern estatal empenyat a “españolizar a los niños catalanes” (y otras memeces por el estilo), a més de portar al Constitucional quasi totes les lleis del Parlament de Catalunya (fins i tot una que lluitava contra la pobresa energètica), Mas convoca eleccions autonòmiques, a les quals li dóna (aparentment, perquè no es pot escriure enlloc) el caràcter de plebiscitàries.

Perles del Polònia 359, 17-9-15

Per fi, les Catalines aplaudeixen la decisió d’Artur Mas i comença la jugada mestra del President. La Casa Gran del Catalanisme comença a fer-se realitat, però amb un altre nom: Junts pel Sí. Mas força la màquina i es desempallega del seu soci democratacristià, Unió, que, després de les eleccions es queda sense representació parlamentària. Capta els líders de les entitats independentistes (“he convocat el 9N, noves eleccions com em demanàveu i m’han imputat per fer-vos cas, què voleu més?”).

Com ja he dit, CDC i ERC lluiten pel mateix electorat, així que per no fer-se mal, opten per anar junts. Queda per solucionar quina de les dos forces ha d’encapçalar la llista. Calia treure’s un as de la màniga: Raül Romeva, eurodiputat i exmembre d’ICV. És perfecte per evitar caure en la pesada fracassada d’un líder messiànic, com al 2012, i frenar l’ascens d’una nova força emergent que havia triomfat a les dos ciutats més importants de l’Estat, Madrid i Barcelona, Podem i les seues marques blanques locals. La quadratura del cercle. Un candidat a President que va ‘tapat’ de número 4 a la llista guanyadora (aportacions polítiques del “nou país”).

Només se n’ha quedat al marge la CUP, candidatures d’unitat popular que fa més de trenta anys que defensen les mateixes idees i són els únics que han intuït la jugada “per canviar-ho tot, sense que canvie res” (hem canviat Ítaca per Lampedusa). El procés només ha fet que començar i serà llarg , mentrestant qui governarà el país?