El so meravellós del piano i les possibilitats interpretatives d’aquest instrument no deixen de sorprendre’m. El contrast i la versatilitat de registres és impressionant. La expressivitat i l’autonomia que donen són incomparables. Amb tot això també és segurament un dels instruments analògics més complexes que hi ha. Però aquest fet no ens ha d’intimidar a aixecar la tapa per mirar-ne l’interior i intentar entendre que és el que hi passa entre aquell manyoc de ferros i fustes que es mouen. En el fons es regeix per dos elements força senzills: La palanca i la vibració d’una corda. El que passa és que tan la palanca com la vibració s’han d’ajustar a uns nivells d’exactitud molt sensibles.
Mirem aquests dos elements, la palanca i la corda, per separat:
La corda del piano és l’element encarregat d’emetre el so, per tant és un instrument cordòfon. Aquestes cordes són d’acer i en alguns casos d’aliatges molt sofisticades. El filferro comú, en canvi, no ens serviria ja que té massa plasticitat, és a dir, es deforma, cedeix amb la tensió. L’acer, en canvi, és molt resistent i lleugerament elàstic (depenent del tipus d’aliatge ho serà més, tenim per exemple l’acer de resort, amb el que es fan les molles, que ho és molt), cosa que ajuda a mantenir l’afinació una bona temporada. També ha de ser dúctil, és a dir resistent a la tensió sense trencar-se.
L’afinació d’aquesta corda es regeix per tres factors: La llargada, l’amplada i el tipus de material. A més llargada, més greu, igual que a més gruix, més greu també. Aquesta propietat s’utilitza en els pianos per poder-los donar un registre més ampli, ja que si totes les cordes tinguessin el mateix gruix les llargades arribarien als 5 metres en les notes més greus. Les cordes greus, que tenen un gruix considerable no són completament d’acer, sinó que porten un enrotllat de coure sobre una base d’acer, ja que sinó serien immanejables. Aprofitar aquesta propietat fa variar una mica el timbre de les notes més greus respecte de les agudes, per això en els grans pianos la cua és tan llarga, per minimitzar aquesta variació del timbre.
Les cordes han de tenen una tensió adequada, amb la que la seva vibració és òptima. Per tal que això sigui possible s’ha d’ajustar la llargada d’aquesta, és a dir, que amb una corda de 60 cm podríem variar la nota més d’una octava, variant la tensió, però ens cal mirar en quina nota té les millors propietats sonores, mes riquesa d’harmònics i mes projecció. Per aguantar la pressió de més de 250 cordes amb una tensió brutal s’ha de subjectar amb una arpa de ferro colat de gran resistència i com haurà comprovat qualsevol que hagi transportat un piano, d’un pes considerable.
La vibració de la corda s’ha de fer ressonar perquè guanyi volum i en el piano es fa amb una placa de fusta que està col·locada en la part posterior de l’arpa i en contacte amb les cordes per tal que es transmeti la vibració. Altres instruments utilitzen caixes de ressonància, tubs oberts o tancats i altres sistemes. Aquest element també afectarà a les propietats del so, el material, les mides i la densitat de la placa modularà la vibració de la corda que entrarà en contacte amb l’aire i es propagarà fins la nostra orella, donant-nos així el timbre de l’instrument. D’aquest fenomen d’amplificació se’n diu ressonància. A banda del ressonador, el piano té 3 cordes per cada nota, així se n’augmenta el volum. Quan aquestes cordes estan desafinades entre elles és quan sentim aquell so tan característic dels pianos desafinats.
Un altre element important a l’hora de donar el so característic que té el pino és el martell. D’ell en podem dir que tan la duresa, la força d’impacte, la superfície de contacte i el temps de contacte amb la corda acabaran de donar el so propi del nostre piano. Qualsevol canvi en algun d’aquests factors canviarà de manera important el so. Per últim, el punt de la corda on percudeix el martell també ens modificarà el so, en quant potenciarà o apagarà certs harmònics. Si el martell percut en el node d’un harmònic l’apagarà, en canvi si percut al mig de la cresta de la ona que produeix l’harmònic el potenciarà. Si percudim la corda per la meitat, potenciem el so fonamental, ja que els nodes són els extrems. Normalment es percudeix en el node del 7è harmònic, ja que respecte de l’afinació temperada és el que queda més desafinat. Per tant hem de dividir la corda en 7 parts i percudir entre la primera i la segona.
El segon element a tenir en compte era la palanca, aquesta compren tot el mecanisme que s’inicia amb la pulsació de la tecla i finalitza amb l’impacta del martell contra la corda. La seva finalitat és la de transmetre, no només el moviment, sinó tota la intencionalitat i sensibilitat que l’interpret pugui donar-li.
Aquesta part és estrictament mecànica i variarà segons sigui el piano de paret; en la que el martell impacte contra una corda en posició vertical, o de cua; en que esta horitzontal. Això en variarà tot el disseny i l’aprofitament de la gravetat per al retorn i altres factors.
Aquesta palanca és complicada perquè ha d’activar diferents mecanismes simultàniament i que interactuen entre ells. Per un cantó hi ha la sordina o apagador que allibera la corda en el moment que accionem el mecanisme. Aquest element impedeix que soni mentre la tecla no esta premuda, ens permet controlar la durada del so. Per un altre cantó hi ha el mecanisme que impedeix que el martell reboti en el moviment de retrocés i pugui tornar a colpejar la corda per segona vegada, seria com un fre que s’acciona en el moment que la tecla torna enrere.
Un altre element important és que el martell ha de golejar la corda alliberat de la força que l’ha accionat, és a dir, la tecla impulsa i dispara el martell de manera que tot i mantenir-la premuda, el martell pugui impactar i retrocedir. Seria com una catapulta. Si no hi haques aquest mecanisme el mateix martell apagaria la vibració de la corda al mantenir-se en contacte amb ella.
També hem de tenir present que la força amb la que accionem la tecla s’ha de multiplicar per poder moure tot el mecanisme i arribar a la corda amb la força suficient per emetre un so que pot variar d’un fortíssim a un pianíssim. Això vol dir que ha de superar tots els fregaments, moure tots els elements dels que hem parlat i tenir potència suficient per colpejar la corda amb força. Si tota aquesta força l’hagués de transmetre el pianista acabaria amb els dits esgotats i no podria donar la sotilesa necessària per a la interpretació. Justament es busca l’efecte contrari, donant lleugeresa a les tecles amb contrapesos de plom. D’això se’n diu el contrapesat del teclat. Per aconseguir que aquest gest suau del pianista es converteixi en un potent cop de martell s’utilitza el principi de la palanca, que juntament amb contrapalanques donen la potencia justa per treure el millor so de la corda.
El teclat d’un gran piano es pot ajustar per 35 punts diferents. És a dir, que gairebé tots els elements del mecanisme es poden regular per tal de donar a l’intèrpret la sensació de control del so i comoditat.
Espero que conèixer aquestes quatre coses del piano us ajudi a gaudir-ne més.
