Presentació:

La dissertació és un text personal en el què has d’exposar clarament un problema filosòfic i, en la mesura del possible, l’has de resoldre. Suposa un esforç important de reflexió, on hauràs de mostrar habilitat per conduir i expressar el teu propi pensament.

Es tracta d’un acte filosòfic que requereix aprendre una tècnica, ja que és un gènere particular de composició escrita que segueix unes regles específiques a las què és convenient adequar-se.

La dissertació implica la voluntat de convèncer per mitjà de l’argumentació. Així, només és pensable com un diàleg fonamentat en l’argumentació racional.

En la dissertació es posarà a prova el teu esperit crític i la capacitat de plantejar-te i analitzar-ne nocions i problemes que es derivin d’un tema proposat. En definitiva, es pretén que construeixis una reflexió clara, rigorosa i coherent; no es tracta, en absolut, de reproduir una lliçó apresa.

Parts d’una dissertació:

El model de dissertació més estès consta de tres parts: introducció, desenvolupament i conclusió.

A. INTRODUCCIÓ:

Ha de ser precisa i no gaire extensa i s’hi ha de plantejar el problema, subratllar la seva importància i revelar el que pressuposa. Es tracta d’explicar breument de què anirà el que després es desenvoluparà al següent apartat.No convé avançar la conclusió a la què es vol arribar.Si el tema no està formulat en forma de pregunta, aleshores és pertinent obrir una o diverses qüestions que mostrin el problema o problemes filosòfics que hi són presents. Per exemple, si el tema és Llibertat i alliberació, una de les preguntes que podríem fer és: La llibertat és sempre una alliberació? Amb això, la reflexió s’enfoca de forma més directa.

B. DESENVOLUPAMENT:

En aquesta part es desplega i omple de contingut l’esquema projectat. S’han d’expressar –de forma argumentativa– els coneixements que es tenen sobre la matèria plantejada, sense divagar en qüestions irrellevants.

Si el tema es presenta amb un text d’una obra concreta de l’autor, s’interpretarà aquest fragment considerant el coneixement que es tingui del pensament de tal autor.

No hi ha un pla universal i vàlid per a tots els temes. Són possibles -sempre- diversos tipus d’estratègies. No obstant això, et fem els següents suggeriments orientatius:

a. Quan el tema exigeix afirmar o negar una tesi com la següent: Es pot dir que els éssers humans som lliures?, el pla pot començar exposant la tesi que es rebutja; després, els arguments de la mateixa; i, finalment, refutar aquests arguments i establir la tesi contrària, que és la que es volia defendre. O bé, es pot començar exposant la tesi a defendre amb els seus respectius arguments; després, les objeccions contra aquesta tesi; i, finalment, la refutació d’aquestes objeccions.

b. Quan permet afirmar o negar una tesi, però també una postura intermitja: una síntesi, aleshores es pot plantejar una estratègia dialèctica. Per exemple, davant la qüestió: Es pot dir que la cultura és la que fa l’ésser humà?, la resposta pot defendre que la cultura és la que fa l’ésser humà o que l’ésser humà és el que fa la cultura, però també ambdues alhora. El pla dialèctic consta de tres parts: la primera, la representació i defensa d’una tesi; la segona, l’exposició i el suport de l’antítesi; i la tercera, la síntesi. Aquest procediment implica que la tesi i l’antítesi no són realment contradictòries, sinó que són compatibles.

c. Quan es tracta de l’anàlisi d’una noció o concepte, com per exemple: Què és la veritat?, aleshores el pla serà analític: primer la noció es descompondrà en els elements que la integrin i es donarà la seva definició; segon, s’estudiaran aquells conceptes que se’n deriven immediatament; i tercer, es desenvoluparan els problemes que genera: les seves interpretacions, la seva importància i el seu valor, etc.

d. Quan planteja la relació que existeix entre dos o més conceptes, per exemple: Opinió, creença i saber, convé fer primer l’anàlisi de cada un dels conceptes plantejant des del principi la relació entre ells; i, després, exposar els arguments que defensen la relació proposada, deixant clar si són conceptes que entren en contradicció, si es pressuposen, si es redueixen els uns als altres, etc.

C. CONCLUSIÓ:

És on es tanca el tema resumint breument el desenvolupament i formulant la solució o destacant amb claredat les conseqüències que es deriven del que s’ha dit.

Si hem plantejat preguntes en la introducció, serà el moment de respondre-les de forma clara i precisa. Ara bé, si no considerem tancat l’assumpte, fóra bo formular alguna pregunta nova que mostrés el camí adequat per continuar la reflexió.

La conclusió pot incloure opinions personals, sempre i quan s’argumentin, i, també, recursos literaris que impactin positivament al lector.

Exemple:

Títol: Relació entre el llenguatge i la cultura.

El desenvolupament cultural és també un desenvolupament lingüístic. Un ritme de canvi ràpid i acumulatiu de les tradicions implica un avenç en la quantitat d’informació socialment adquirida, emmagatzemada, recuperada i compartida. (…) El llenguatge humà és el mitjà a través del qual els records sobreviuen els individus i les generacions. Però no és un simple mitjà: és també una força instrumental activa en la creació de l’activitat social cada cop més complexa que l’evolució cultural imposa a la vida quotidiana. La competència lingüística fa possible que es formulin regles per actuar de la forma adequada en situacions llunyanes en l’espai i en el temps. Sense haver vist mai una formiga del gènere Dorilus o un dels seus nius, qualsevol humà normal, no excessivament intel·ligent, a diferència dels ximpanzés més intel·ligents, pot ensenyar a d’altres com caçar termites. La pràctica seguirà essent necessària (i sempre millorarà els resultats), però la capacitat de formular regles verbals per caçar formigues o termites permet que individus diferents reprodueixin aquestes activitats a través de les generacions. La vida social dels humans es compon en bona mesura (encara que no exclusivament) de pensaments i conductes coordinats i governats per aquestes regles. Quan les persones inventen noves normes d’activitat social, inventen les regles corresponents per adaptar les noves pràctiques i les emmagatzemen en els seus cervells (a diferència de les instruccions d’innovació biològica, que s’emmagatzemen als gens).(…) A mida que els nostres avantpassats començaren a dependre més i més de la fabricació i utilització d’eines, i de les tradicions culturals, el seu repertori genètic de grunys, ganyotes i enrabiades no devia ser suficient per expressar la gamma creixent de peticions que havien de realitzar. Els gestos i sons d’invenció cultural degueren augmentar proporcionalment. Els experiments realitzats amb simis ensinistrats ens indiquen que l’australopitecus afarensis podia haver posseït un repertori d’entre 100 i 200 gestos o sons socialment adquirits que usaria per realitzar peticions senzilles als altres. No es tractava d’una llengua tal i com nosaltres la coneixem, però constituïa amb seguretat el punt de partida del qual podia haver evolucionat la llengua tal i com nosaltres la coneixem. (Escrit per Josep M. Altés, professor de filosofia de l’IES. Jaume Almera, de Vilassar de Dalt)