Els borbons 1707

En sentit estricte, el decret de Nova Planta es publica al gener de 1716 al Principat de Catalunya, però en sentit ampli s’aplica també amb el decret d’abolició dels furs d’Aragó i València proclamat quan, després de la batalla d’Almansa (1707), aquests regnes van caure en mans de Felip V. També es parla de “decrets de Nova Planta” per referir-se al conjunt de disposicions dictades per Felip V entre 1707-16, per les quals abolia l’antiga organització constitucional dels països que integraven la corona catalanoaragonesa i hi establia, d’una manera més o menys completa, l’organització política pròpia de Castella.

En el cas de Catalunya, l’establiment de la Nova Planta va anar precedit d’un període d’administració provisional des del moment que va ser ocupada per les tropes borbòniques. De 1714 a 1716 el Principat va ser governat per la Real Junta Superior de Gobierno y Justicia, organisme presidit per José Patiño.

El decret definitiu va ser una decisió personal de Felip V. Encomana el govern del Principat al capità general i a la Reial Audiència. Aquestes dues institucions, una d’individual i militar i una altra de col·lectiva i jurídica, havien de governar formant un Real Acuerdo.

La major part dels articles del decret es referien al funcionament intern de l’Audiència com a tribunal superior de justícia del Principat. Però de manera breu contenia el nucli de funcionament de tot un nou sistema administratiu i polític d’arrel absolutista.

Els factors bàsics continguts en el decret del 1716 es van desenvolupar en disposicions posteriors, com la Real Cédula de 1718, que és coneguda com la “Nova Planta Municipal”. El decret de Nova Planta no parlava del nou sistema fiscal, tot i que aquell mateix any es va començar a cobrar el cadastre.

Text extret de la pàgina: http://www.tv3.cat/historiesdecatalunya/documents/doc102339810.htm

Quan el 1713 es va signar el Tractat d’Utrecht que posava fi al conflicte, únicament resistien Barcelona i Cardona. Les corts, reunides a Barcelona, van decidir continuar la resistència, però dies després, les darreres tropes austriacistes van abandonar Barcelona i a la darreria de juliol l’exèrcit borbònic va iniciar el setge de la ciutat. Sota el comandament de Rafael de Casanova i Antoni Villarroel, uns 6000 combatents van defensar la capital del Principat.
L’11 de setembre del 1714, l’exèrcit borbònic va iniciar l’assalt final a Barcelona. S’hi va combatre de manera aferrissada; però, malgrat la resistència, les tropes de Felip V, deu vegades més nombroses que les dels resistents, van ocupar la ciutat. Ferit el conseller en cap Rafael de Casanova, al baluard de Sant Pere, Antoni de Villarroel, com a cap militar de la plaça, assumí la responsabilitat de la rendició. Una setmana després, amb la capitulació de Cardona, tot catalunya quedava sotmesa per la força de les armes a l’autoritat de Felip V. Només Mallorca va continuar en el camp austriacista fins el 1715.
Història. ED. Vicens Vives Batxillerat. Pàg.9 i 10

El terme vigatans s’associa al grup polític i social que va donar recolzament a la causa austracista. El seu origen el trobem en un grup de petits nobles i camperols benestant de la vegueria de Vic (Osona), d’aquí que siguin anomentats vigatans. Molts d’ells havien comandat tropes de miquelets per lluitar contra els francesos en la Guerra dels Nou Anys (1688 – 1697).
Per contra, es coneix com a botiflers, del terme francès belle fleur que fa referència a la flor de lis de l’escut dels Borbó, els catalans que van col·laborar amb Felip V i que als ulls dels austracistes van trair els interessos de Catalunya a canvi de càrrecs i honors.
Història. Editorial Vicens Vives Batxillerat. Pàg.9

Eixiu tots a casa que la festa bull, feu dolços
de nata i coques de bull. Polimenteu fustes,
emblanquineu els murs, perquè
Carles d’Àustria ha jurat els furs

Enrameu de murta places i carrers, abastiu de
piules xavals i xiquets. Aclariu la gola amb
vi i moscatell, que no
hi ha qui pare el pas dels maulets.

Vine Pilareta que et pegue un sacsó, els
peixos en l’aigua i els amos al clot. I si
no l’empara el Nostre Senyor,
tallarem la cua a Felip de Borbó.

Si l’oratge es gira en mal dels maulets,
vindran altres dies que bufe bon vent. Quan
més curt ens lliguen més perill
tindran, passeu-me la bota i seguiu tocant.

Va ser a la tardor
de 1705
que a Altea desembarca
Baptista Basset
com a general
de l’exèrcit de Carles el d’Àustria.
Entra en la Marina
i passeja per pobles i viles
i en moltes comarques
als maulets va distribuint armes
i donant raons,
convencent a tots els llauradors
que l’Arxiduc Carles
ha promés suspendre tributs i gravàmens
i tot el país
li va plantar cara al borbó Felip V.

Els reis i governants
de tota Europa
es posen a l’aguait
i al plet s’aboquen,
que està en discussió
la corona dels regnes d’Espanya
i els dos aspirants
una guerra van a provocar,
buscant aliances
amb altres estats dos exèrcits preparen,
Felip de Borbó i
Carles d’Àustria, tals són els seus noms.

Als pobles van renàixer
les esperances
d’arrancar el poder
als nobles senyors
i en poques setmanes
el camí de València aplanaren;
maulets i aliats
dominaren pobles i ciutats;
d’una punta a l’altra
el país va tornar a obrir les arques
per traure al carrer
les senyeres contra el botifler
i l’Arxiduc Carles
a la porta de Quart aclamaren
i ell feu jurament
d’obedir i defendre les lleis.

Del dia que ara esmente
guardeu memòria:
el 25 d’abril
de1707
que trista batalla
va somoure la terra d’Almansa;
l’exèrcit borbó
al de l’Àustria va vèncer d’un colp
i sense defenses
ocuparen comarques senceres.
Mal dia va nàixer
qui ordenà destruccions i matances.
Si el mal ve d’Almansa
amb raó diuen que a tots alcança:
no es pot oblidar
que en la boca del poble ha quedat.

Després que va sotmetre
tot el país
i va tractar els hòmens
amb gran crueltat,
pensà que era l’hora
d’augmentar el poder de la seua corona
i sense tardança
promulgà el Decret de Nova Planta,
pel qual suprimia
les lleis i costums de la pràctica antiga
i ens va prohibir
que parlàrem la llengua d’ací.
Senyors i senyores,
de la història us hem fet el reconte;
si voleu seguir,
en els llibres està tot escrit.

“(…) La batalla del 1707 és important, com la presa de Barcelona el 1714, però més important és allò que van portar les batalles. Després del 1707, i després del 1714, el Regne de Valencia i el Principat de Catalunya ja no tenien existència pròpia, eren considerats part de Castella, i això no és una impressió que ara tenim retrospectivament, sinó una idea que llavors s’imposà de manera ben explícita i clara. L’any 1724, quan Felip V abdicà en el seu fill Lluís, el capità general de Catalunya va rebre l’ordre d’alçar penons en nom i honor del nou rei. Consultada la Cámara de Castilla si la cerimònia s’havia de fer cridant “Cataluña por el rey Luis Primero”, respongueren que no, sinó“que en Barcelona y demás ciudades y villas del Principado se alcen los pendones por V.M. y en su Real Nombre diciendo Castilla y no Cataluña”, i que la mateixa cosa s’havia de fer a Aragó, a Mallorca i a València. A la ciutat d’Alacant, alçaren el penó blanc amb les armes de Castella, i cridaren tres voltes “Castilla y Alicante por el Rey nuestro Señor D. Luis I“. Els actes simbòlics són més potents i expressius que qualsevol document: Alacant era Castella, Barcelona també, i sabent i recordant això ja no cal afegir res més. O sí: que cap Estatut d’Autonomia, reformat o sense reformar, no ha restaurat allò que es va destruir per la força de les armes. Ni cap Estatut no ho restaurarà, perquè Espanya és, encara, una extensió del Regne de Castella.”. (Joan F. Mira. Avui, 05.05.2007, p.22.)

L’agost de 1706 Alacant fou presa pels exèrcits austracistes, acció en la qual hi destacà el regiment català d’en Rafael Nebot.

Foren els voluntaris catalans els qui convenceren sir George Rooke, almirall de l’estol angloholandés, de la conveniència d’atacar Gibraltar. La platja Catalan Bay s’anomena així en virtut del batalló català que desembarcà en dita badia i participà en l’expugnació del castell.

El terror fou una pràctica militar utilitzada pel bàndol borbònic de manera metòdica, indiscriminada i perfectament planificada al Regne de València i al Principat de Catalunya. El marqués borbònic de San Felipe –referint-se a les campanyes dutes a terme al sud i al nord del País Valencià- ho considera plenament justificat: “Salían las Partidas contra los Lugares rebeldes, talando las Campañas y quemando las Poblaciones; pero era tal la enfermedad que havia de menester hierro y llama. El Conde [de las Torres] administraba este encargo con rigor: dixeron algunos que con crueldad; como quiera, no sin justicia”.

Carles III, després d’haver d’abandonar Madrid, passà el Nadal de 1706 a València i dedica part del seu temps a caçar a l’Albufera i, per reblar el clau, quan s’aproparen els exèrcits felipistes abandonà la ciutat emportant-se’n tropes d’èlit.

En Almansa, els comandants aliats, després que les seves tropes haguessin fet una llarga marxa, decidiren un atac immediat, ja que interpretaren malament els moviments de l’exèrcit de les dues Corones (Castella i França) i es pensaven que es preparaven per fugir.

Francesc Garcia d’Àvila, lloctinent d’en Basset, que fou el cap militar de la Segona Germania (1693), resistí un brutal setge a Aiora,  aconseguí escapolir-se i continuà la lluita contra Felipe V fins la caiguda de Barcelona.

Després de la desfeta d’Almansa les autoritats de València demanaren infructuosament ajut militar però fins i tot el virrei comte de la Corzana en fugí enduent-se’n tropes. La decisió de rendir-se provocà un important avalot, entrant una gentada a la Casa de la Ciutat on amenaçaren els jurats i demanaren armes i municions per a la defensa. Tot i això, el jurat en cap, Melcior Gamir, aconseguí foragitar els maulets de la capital i negociar la rendició amb el duc d’Orleans.

Bona part d’aquests maulets, amb Joan Baptista Basset al capdavant, formaren els regiments de la Mare de Déu dels Desemparats i de Sant Vicent Ferrer i participaren en l’heroica defensa a ultrança de Barcelona de 1714. També entre els religiosos que contribuïren amb llurs prèdiques a mantenir viu l’esperit de resistència en la ciutat assetjada hi destaquen Vicenç Rodríguez, vicari de Xiva, i Florià Fuster, vicari de Vila-real.

Acordada a Barcelona la resolució de continuar la guerra a ultrança, una representació valenciana és feta arribar als Comuns. Aquesta, com exposa Ferran Soldevila, és redactada en termes del més abnegat patriotisme (…) es mostren disposats al sacrifici en defensa del Principat”:

“…la Nació valenciana ha resolt assegurar a V.E.F. que han deliberat sacrificar-se, per les mateixes raons, amb V.E.F. i que estan prestos a concórrer en tot allò que V.E.F. consideri poder contribuir a aquest just i honrós fi, considerant-se com a nadius d’aquest Excel·lentíssim i Fidelíssim Principat…”

Alhora que hi demanen que els ambaixadors catalans a les corts d’Holanda i d’Anglaterra hi defensin també els interessos del Regne de València.

L’arquebisbe de València Antoni Folc de Cardona-Borja i de Sotomayor fou un dels membres de l’alta aristocràcia valenciana que fugí empès pel temor de les proclames revolucionàries dels maulets, però quan veié de quin peu calçava el rei Borbó s’uní a Carles III. La seva magnífica biblioteca fou confiscada pels borbònics i fou l’origen de la posterior Biblioteca Nacional espanyola.

Després de la brutal repressió borbònica i de la imposició del decret de Nueva Planta foren molts els coetanis –tant austracistes com borbònics- que sentiren ben clarament aquells fets com una pèrdua de la llibertat i una desfeta nacional:

“Tras haver sido arrancada mi família de sus lares, sus bienes en parte substraidos, en parte arruinados y (lo que es mucho mas triste) tras la destrucción de la patria… Nada más calamitoso puede acontecer a los hombres que sobrevivir a su patria.”

Manuel Martí, degà d’Alacant (austracista)

“Por primera vez los valencianos se dieron cuenta del inevitable daño de la libertad perdida y de que se habían precipitado en la lamentabilísima esclavitud miserable.”

Pare Minyana (borbònic)

Article extret de la pàgina: http://micalets.wordpress.com/2010/01/30/fets-i-curiositats-sobre-la-guerra-de-successio-al-regne-de-valencia/

Retrat de Felip V al museu de Xàtiva

 

El 1700, va morir Carles II (darrer monarca de la dinastia dels Àustria) sense descendència directa. Els principals candidats a ocupar el tron van ser Felip d’Anjou i l’arxiduc Carles d’Habsburg.

Carles II va deixar en el seu testament, que qui volia que fos el seu successor era Felip d’Anjou, però aquest fet provocava un desequilibri de poder entre les principals dinasties europees, ja que si els borbó accedien al tron espanyol, el seu poder s’enfortiria molt a Europa i això va fer que Gran Bretanya, Holanda i Portugal donessin suport a l’Arxiduc Carles i comencés una guerra contra França i Espanya.

A l’Estat espanyol, la corona de Castella va donar suport majoritàriament al candidat Felip d’Anjou, mentre que la Corona catalano-aragonesa, va donar suport, majoritàriament, a l’arxiduc Carles.

Les forces d’ambdós exèrcits estaven força equilibrades fins que l’any 1711 mor l’emperador austríac Josep I i és l’arxiduc Carles qui el succeeix. En aquest moment, Gran Bretanya i Holanda van considerar que el fet que un mateix monarca dominés dos dels regnes més importants d’Europa podia trencar l’equilibri de poders i van decidir reconèixer Felip d’Anjou com a nou ocupant de la corona espanyola.

La pau es va signar amb els tractats d’Utrecht i Rastald mitjançant els quals, Àustria es va quedar amb els territoris del Milanesat, Flandes, Nàpols i Sardenya i Gran Bretanya amb Gibraltar, Menorca i els privilegis comercials amb la part d’Amèrica dominada pels castellans.