LA PAU: l’objectiu del segle XXI

La pau i la noviolència es un procés mitjançant el qual, qualsevol conflicte s’ha d’afrontar y resoldre, a través de la noviolència, de l’ús de la paraula i de la raó. La finalitat de tot plegat es la d’aconseguir una harmonia humana que es reflexe sobre la pròpia vida humana i la naturalesa que ens envolta. La capacitat evolutiva de l’especie humana s’ha demostrat  amb l’ús de la raó, aquest fet ha possibilitat que deixarem les coves i la vida nòmada, i passarem a establir-se sedentàriament sobre un territori i a desenvolupar totes les capacitats inventives per tal de poder viure cada vegada amb una major esperança de vida i arribant a límits de desenvolupament evolutiu que ens deixa a les portes d’una nova era humana.

A pesar de tot el grau d’evolució aconseguida, la realitat humana durant milenis i a l’actualitat, no s’ha reflexat positivament en uns excel·lents comportaments socials, ja que durant molts estadis han demostrat una major proximitat a comportaments animals -com la protecció ferotge de l’espai propi o la jerarquització de classes-; que a una realitat molt més humana.

El 30 de gener, coincidint amb l’aniversari de la mort de Gandhi, ara fa 61 anys, se celebra a nivell escolar la 45ena edició, del Dia Escolar de la Noviolència i la Pau, aquest és un moment per al record de totes aquelles persones que han patit les injusticies socials actuals o la mort com a conseqüència dels conflictes socials, culturals, religiosos, ètnics i bèlics, que han exclatat durant aquest 2008 i tenint en compte tota una història passada marcada per conflictes que semblen no cessar.

Tot plegat s’ha elaborat aquest manifest que preten assentar unes bases socials que permetin, esperem en un futur pròxim, un desenvolupament social en pau i lliure de violència, i que vivim en harmonia entre tots i amb el medi.

1. Fomentar l’esforç comú, per tal que no es produïsquen diferències socials i que possibiliten noves situacions bèl·liques.
2. Potenciar el diàleg i la negociació entre països en conflicte, evitant el conflicte armat.
3. Augmentar la col·laboració amb els països pobres, per fomentar les democratitzacions de règims presidencialistes.
4. Acabar amb el reclutament als països pobres d’infants, per exercir de soldats i mercenaris.
5. Afavorir l’escolarització de la població infantil i que no es vulneri el dret de l’educació dels nens.
6. Afavorir la disponibilitat d’un treball remunerat, amb garanties socials i de seguretat, per a tota la població que ho precise.
7. Afavorir l’adquisició d’un habitatge digne i garantir els serveis bàsics i fonamentals, aigua, llum, telefonia, sanejament, mercats d’abastiment de productes d’alimentació.
8. Fomentar l’igualtat de condicions davant qualsevol estament nacional o internacional i millorar la justícia.
9. Establir a tots els àmbits l’igualtat de sexes, rebutjant qualsevol tipus de violència entre sexes; tant d’homes a dones, com de dones a homes.
10. Acabar amb la discriminació per condició de sexe, edat, gènere,  raça, cultura, religió o llengua, respectant les llengües minoritàries.
11. Acabar amb l’homofòbia, reconeixent i valorant la diversitat i els comportaments individuals.
12. Evitar que les estaments religiosos reinterpreten negativament els dogmes teològics, per tal de reduir el fanatisme religiós i l’atac entre creients de distintes religions, en nom d’un Déu.
13. Reduir les despeses en armament i reinvertir aquests diners en investigació en altres camps, farmacèutic, alimentació, fonts energètiques, etc.
14. Incrementar les despeses en investigació mèdica.
15. Potenciar un desenvolupament racional i sostenible, potenciant l’ús d’energies més netes i en alguns casos alternatives al petroli.
16. Limitar l’ús d’energies fòssils.
17. Respectar la vida animal i vegetal respectant el medi natural, que afavorirà una Terra més habitable.

Durant aquestos últims dies hem assistit a una mitificació d’un personatge que  fins al moment no ha demostrat res de l’altre mon. Bé, Perdoneu, si ha demostrat alguna cosa, sap utilitzar una lírica molt apropiada que ha encandilat a pràcticament tota l’espècie humana. Tot marketing i ben assessorat.

Però llevat d’això no ha fet més que eixir vegada rere vegada a la televisió  prometent i volent involucrar a una societat, que ja no aguantava més la crítica internacional, fruit d’una política republicana desacertada, i tot a pesar del fort patrotisme americà.

Però a un valencià o andalús, català, madrileny o en defintiva per a qualsevol espanyol, què ens interessa dels EE.UU. en estos moments? l’Obama, va a ser l’actual Marshall? per contestar aquestes preguntes no cal més que veure la situació política del nostre pais i sobretot de classe política, que va perdent a marxa forçada tota la seua credibilitat.

Ens enganyen, ens amaguen la realitat, la maquillen i tot pels vots i el poder.

L’Obamania que apareix per les nostres terres actualment es produït per la voluntat del poder polític i de tots els mitjans de comunicació afins, d’amagar la crisi política i econòmica. Per altra banda com que no hi ha cap alternativa, cada un de nosaltres s’ha d’unir per recuperar antigues glòries i ara que coneixem els efectes de crèixer descontroladament, plantejar-se un creixement de forma sostenible i amb vistes a llarguíssim plaç, així les futures generacions puguen disfrutar d’aquest territori.

Més de 3.000.000 de persones a l’atur és molt greu i quina és la solució dels governs, projectes als ajuntaments, financiar els bancs, pensem bé on van els diners i invertim coherentment…

De nou, desprès d’un llarg estiu torne a escriu al bloc, per tal de plantejar algunes idees que pasen pel meu cap cada dia que veig als noticiaris, informacions referents a la “crisi”. Crisi que no es deu obviar, ja que moltes famílies la senten en carn pròpia, quedant-se sense treball i cobrant un limitat atur que projecta un futur gris per a moltes famílies; o negre, si no millora prompte la situació.

Fa mesos, abans inclòs de les eleccions, ja habien síntomes d’afluixament econòmic, tal com succeia, per exemple, al sector industrial català. Sobre aquest sector català es produien continuadament informacions de reduccions de plantilla, reajustaments de producció, etc.

Durant aquells mesos les preocupacions dels espanyols, segons els mitjans de comunicació, eren el terrorisme, l’atur, l’accès a la vivenda, l’economia. Les preocupacions dels governs eren els estatuts, l’unió de les civilitzacions, l’aturament de l’inmigració descontrolada i la confrontació política, deixant de banda les veritables preocupacions de tots.

Durant aquells dies la tot poderosa “Industria Inmobiliària”, continuava ampliant capitals i provocant sobre molts municipis l’especulació del territori, en molts casos inclòs la destrucció completa d’espais amb un elevat valor (sense gaires impediments). Per altra banda la borsa pujava sense parar, fent que l’IBEX arribès a nivells històrics que  convertien la borsa espanyola com la lider europea.

En definitiva es generava riquesa i treball a ritmes més baixos que els anys anteriors, però  creixia.

Huí el treball s’ha aturat, les constructores han deixat de construir, les empreses industrials van anunciant els antics expedients de regulació i la borsa ensorrant-se dia a dia. Que ha passat?

Els mitjans de comunicació aprofitant el poder que exergeixen sobre la població, van confundint cada dia a la societat, aportant i deixant de banda els fets que interessen en uns i altres moments.

En primer lloc, es va criticar el preu del petroli. El preu del petroli es va aumentar considerablement, els preus del derivats creixien de forma diària, sense cap control o mesura que ajudara a rebaixar la pressió sobre el consumidor. Avuí, dins de la crisi, el preu del petroli ha baixat més de 50$ , però el preu dels derivats apenes han variat.

Després del petroli va aparèixer un nou element, que a Espanya sonava “Amerikaner” total, les hipoteques subprime, fenòmen que va generar una por que centrada en un país, Estats Units d’Amèrica, la van voler traslladar a la realitat espanyola. Aquest fet va afavorir l’espantada de molts depredadors inmobiliaris que desprès d’haver generat fortunes inmenses, van anar evadint responsabilitats i van començar a desaparèixer i deixar penjada un sistema geoeconòmic i polític que els havia afavorit durant tants anys.

Aquest fet va congestionar la resta dels sectors, en primer lloc, al sector serveis per una reducció en les pernoctacions turístiques; posteriorment i després de que l’estiu haja acabat, afectant a la depenent industria espanyola.

Les conseqüències s’estan reproduint actualment, anuncis de tancament, atur, morositat, etc.

Les últimes setmanes han aparegut nous elements a escena, la deficient gestió de companyies financeres internacionals, que ha dut a terme l’intervenció estatal d’aquestes i l’ensorrament de la borsa, producte de la desconfiança dels inversors en unes polítiques econòmiques de les que no es saben les conseqüències i aixó genera incertessa.

En definitiva i dins d’una visió personal, no s’ha de jutjar si estem o no en crisi.  És clar que estem en crisi  i cal afrontar una dificil situació, que va afectant a un gran nombre de persones. Però el problema de la crisi és de la borsa?. En aquest cas, en la modesta opinió, no es problema de la borsa, sino de que la incertessa produida a l’exterior ha provocat que els bancs tanquen l’aixeta dels diners, les empreses han vist la situació i prefereixen reduir les plantilles, per tal de reduir despeses. Les multinacionals, dintre de la reconversió que duen desenvolupant des de la crisi dels 80/90, van afavorint la mecanització de la cadena productiva, servint-se de la situació per a reduir plantilla. Espanya es un país industrial depenent de l’exterior. L’estructura industrial, en general, es composa per una xarxa concentrada per una gran empresa (normalment multinacionals de capital forani). Aquest fet aumentarà la desfeta econòmica en els propers mesos.

La crisi no té bona pinta ni síntomes de solució a curt termini, per que fins al moment, la crisi es un conjunt d’elements que s’han combinat i han originat una crisi de model econòmic, que demostra que el capitalisme lliberaliste es un model poc sostenible. Tot aquesta situació ha de permetre un canvi en el model i qui sap si tornar a un capitalisme més regulador i sostenible.

Bé, fa uns mesos l’anterior ministra de vivenda del govern espanyol, la Exclma. Sra. Carme Chacón, va prometre dur endavant un sistema d’ajudes a joves que buscaven un lloguer per tal de començar a emancipar-se. Aquesta ajuda que va tenir un gran seguiment, i avuí en dia, tal com està l’economia,  està començant a mostrar la veritable intenció de tot un govern que va fent promeses i promeses i al final no se paguen les ajudes. 

Me decidit a opinar sobre el tema ja que soc un d’aquests, que va demanar l’ajuda desde inici d’any i que a data de hui encara no tenim ni resposta,  ni diners.

Fa uns dies la nova ministra de vivenda del govern espanyol, va prometre la compra de sol urbanitzable a aquelles grans companyies inmobiliàries que durant molts anys van estar especulant i esquilmant qualsevol territori que estagué amb un nivell de protecció baix. Avuí, s’han oblidat d’aquests joves i han canviat les estratègies, que inclòs havien promès al seu programa electoral. Bé sabem i sobretot els que vam estudiar GEOGRAFIA a la facultat de Geografia e Historia de Valencia, que el socialisme no està d’acord amb una política que prioritze la construcció descontralada de l’espai. Doncs, ara sembla que no es així. A partir d’avuí el socialisme ha tornat a donar una cara de “xaquetisme”, de recolzar els fets que estatutàriament estan en contra i tot perquè?

En definitiva amb aquest article pretenc criticar que el govern “d’Espanya” i dels espanyols, catalans, gallecs, vascs o valencians, deixen de prometre i passen a l’acció pagant les ajudes promeses i deixant que el lliure mercat regularitze els sectors en crisi (la dolenta gestió d’uns, no l’hem de pagar la resta de la població). Per altra banda, demandar que l’essència socialista més positiva que va ser la de creure uns principis difícilment sostenibles en la societat actual, continuen reforçant-se i no es tendeixa a creuar la línia que altres grups polítics fa temps que van creuar. La sostenibilitat dels sectors productius s’ha de regir per si mateix i cal controlar que siga sostenible, no s’ha de deixar ma lliure als interessos personals i després quan aquests han fracassat, financiar-ho amb diners públics.

Que ens paguen, ja !!! 

Articles i webs:

Renda Bàsica d’Emancipació: http://www.alquilerjoven.es/

Durant molts segles viure a prop de la costa significava patir la pirateria, els saqueigs, o altres fets indirectes. Les costes eren llocs poc habitats i molt perillosos, excepte a llocs puntuals on s’assentaven nuclis poblacionals ben protegits. A l’etapa contemporània en la mesura que es va anar consolidant la societat lliure, segura i internacionalitzada, l’ús del territori costaner va anar canviant de funció.

Durant el franquisme l’ocupació de l’espai és va tornar depredant, amb una escassa planificació i ocupant una gran superfície. Aquesta ocupació es va anar consolidant a l’època democràtica, construint un gran nombre d’edificacions, tant en extensió com en alçada, i poblant fins a la mateixa línia de costa.

Avuí ha eixit una noticia als mitjans de comunicació, que parlava de l’enderrocament d’unes vivendes que ocupaven la primera línia de la costa a Guardamar. Aquesta es una bona noticia, però sols en principi… L’enderrocament suposa el trencament d’un model incontrolat, incoherent, especulatiu i amb un futur “molt negre”. Futur negre, en primer lloc, refermat amb la crisi actual.

El fenomen és molt positiu i se’ns dubte millorarà la futura salut de la societat, que no veu més enllà del futur – present. En aquest sentit cal destacar que la costa és un espai molt dinàmic i que canvia contínuament. En aquest cas, el teòric “canvi climàtic” podia estar produint-se i afectarà més tard o més prompte, als primers centenars de metres costaners, i directament a la població que s’assenta sobre aquest espai.

Amb tot, el principal problema que s’aprecia es el diferent ús de la legislació en funció de la zona geogràfica i del seu color polític. La llei espanyola, en general, careix en moltes de les seves lleis de la equitat que s’ha de tenir en un conjunt nacional, on, com a norma general, tendeix a l’amiguisme i a la politització de qualsevol fet.

Cal millorar en l’aplicació de la llei a qualsevol àmbit territorial, sense miraments per tal d’aconseguir solucionar aquest problema endèmic.

Quan estudiava a la facultat ja ens advertien els nostres professors que la dependència i l’especialització de qualsevol economia implicava efectes perversos que havien de ser solucionats per mitjà d’una eficient gestió econòmica. Doncs bé, en l’actual context geoeconòmic caldria plantejar una situació més o menys preocupant.

Avuí assistim a una situació econòmica general de recès productiu, que va afectant als diferents sectors productius i que va  afectant a tot el sistema. La davallada econòmica de les economies americanes i europees ha implicat una reducció de les inversions que durant molts anys s’anaven canalitzant a l’economia espanyola sobretot a les branques productives del secundari (industria i construcció). El patró productiu s’ha vist dominat per la gestió econòmica d’àmbit europeu, que avuí en dia, depen molt, l’economia del pais.

Les crisis son comuns i necessàries a qualsevol economia, ja que son el punt d’inflexió que permet reajustar els desequilibris productius que s’hagen produit durant el moment de creixement i que no cal que hagen sigut coherents, equilibradors o sostenibles.

El principal problema es que la crisi es produesca junt a altres elements que puguen incrementar les negativitats del procès. En aquest cas, va sent un fet que la recent crisi econòmica té unida una situació de preus molt inestables d’una font d’energia fonamental en la societat moderna actual, el petroli.

Actualment se senten ja veus crítiques amb les mesures econòmiques que s’estan produint en l’actual geopolítica espanyola i sobretot amb la falta de previsió dels diferents governs en la pujada del preu del petroli.

El fet està en que una economia com l’espanyola amb una dependència energètica del petroli, dins d’un àmbit territorial deficient en explotacions d’aquest caràcter, es veu molt més afectada que altres economies molt més potents i amb majors davallades productives, però que si tenen, una major capacitat de subministrament d’aquesta font d’energia.

La pujada del preu del petroli sembla ser un procès que no podrà tenir una inflexió cap endarrere, produit fonamentalment per un trencament entre l’oferta i la demanda. La demanda, es cada vegada major, com a conseqüència d’un conjunt d’estats, molts d’ells, gegants territorials (Xina, India, Indonèsia) que es troben en una situació de desenvolupament econòmic molt fort i molt depenent del petroli. Per altra banda la oferta s’ha anat reduint o bé s’ha mantès incrementant la producció en diferents àmbits. Però l’efecte més negatiu es que és comença ha advertir una reducció de la qualitat i un augment dels costos de producció de l’or negre. Tot va junt va pujant els preus i afectant a les economies més depenents.

Vist aquesta situació caldria que els governs vagen pensant quina serà la millor solució per tal de reduir la dependència respecte aquesta font d’energia.

Però cadascun de nosaltres ha de començar a fer més sostenible l’ús del petroli i sobretot a potenciar en la mesura de que puguem l’ús de energies menys contaminants (eòlica, hidráulica, solar) i anar evitants combustibles derivats del petroli, com els biodiesels o els ethanols, que impliquen altres problemes molt greus com l’increment dels preus del productes alimenticis.

La dependència d’un sistema productiu basat en l’ús d’energies fòssils implica que l’economia que decideix utilitzar aquestes ha de tenir una font de subministrament pròxima, rentable i universal.

Diàriament la pàgina www.embalses.net, publica dades de totes les conques fluvials de l’estat espanyol, segons les dades del Ministeri de Medi  Ambient.

Com s’observa a les gràfiques, avuí 6 de maig de 2008 les reserves hidrològiques a les conques del Xúquer i del Segura tenen un registres, en el cas del primer, similar a la de l’any anterior, però amb una perspectiva descendent si no es podueixen precipitacions. En el cas de la conca del Segura, es clarament descendent desde la setmana 14. Ambdos dades, les del Xúquer i del Segura, significativament més baixes que la mitjana dels 9 últims anys.

Com observem a les taules anteriors cal destacar que els embassaments més grans son els que pateixen un major descens i que té menors percentatges emmagatzemats.

Preocupant situació si no es produeixen precipitacions .

Doncs sí, després d’unes setmanes de rumors. Que si transvassament del Segre, si transferència de Tarragona, si conducció dels sobrants del reg dels cultius de l’Ebre. El confòs  Govern d’Espanya, ha acabat eliminant un dels compromisos electorals que va decidir encapçalar des del principi de la campanya electoral del 2004, i continuant-la durant l’actual, i que fou un dels fets del decliu del govern popular, que malgovernava per aquells dies, i que com a conseqüència va fer que el senyor J.L. Zapatero acabara i acabe hui, fent-se amb el govern estatal.

Centenars de manifestacions, en  pobles i ciutats de tota Espanya es van succeïr tant a favor d’un PHN elaborat pel PP, com en contra d’aquest PHN, en mans de la major part de la massa social de les Comunitats Autònomes on transcorre l’Ebre, i en menor mesura d’altres xarxes fluvials menys importants geogràficament.

El PHN que va elaborar el PP, tenia com a objectius els següents: “Los objetivos del PHN que tendrá vigencia durante el el periodo de tiempo 2000/2008, se fijan de acuerdo a la Ley de Aguas y al Real Decreto 927/1988, es decir, que intentarán conseguir a través de una buena planificación hidrológica, satisfacer las demandas de agua y equilibrar y armonizar el desarrollo regional y sectorial, incrementando las disponibilidades de este recurso, protegiendo su calidad, economizando su empleo y racionalizando sus usos en armonía con el medio ambiente y los demás recursos naturales.º”.

En definitiva el PHN pretenia una redistribució d’uns recursos hídrics a través de les diferents xarxes fluvials creant una interconexió de xarxes, amb la finalitat de solucionar la manca d’aigua en certs punts del territori nacional.

Possiblement un dels fets més negatius d’aquest pla, eren les quantitats transvassades que es barallaven i la manca d’un estudi detallat de la realitat climatològica e hidrològica de tot el territori. Un estudi detallat de totes aquestes realitats podia haver afavorit una planificació de l’enviament de recursos en funció del cabdal dels rius transvassables i que no fos una transferència continuista en el temps, sino una mesura més, de les que la capacitat tecnològica permet hui emplear per tal de mantindre uns nivells acceptables dels recursos hídrics en qualsevol zona.

Bé, tot això es van quedar en paraules i fulls estripats ja que l’estratègia dels diferents partits polítics es va encaminar cap a una nova política de l’aigua (NPA), encapçalada pel PSOE i d’altres partits nacionals i nacionalistes. Aquesta NPA derogava qualsevol transferència e interconexió de xarxes fluvials i pretenia donar una major importancia a la desalinització d’aigua.

Sens dubte l’aposta  per la desalinització, la reutilització i la depuració de l’aigua son unes estratègies vàlides i sobretot necessàries al nostre àmbit geogràfic. Però, on poden quedar els transvassaments? son eïnes que podem utilitzar sense afectar a les xarxes fluvials? en realitat son tant negatives?. Un munt de preguntes ens surten quan pensem en els efectes d’un transvassament, però caldria deixar ven clar que hui en dia els rius ja no son els sistemes naturals d’anys passats i que la regulació i control dels cabals dels rius a permés un millor control del sistema fluvial, en una zona geogràfica amenaçada per moments de sequeres greus i fets meteorològics extrems, com precipitacions intenses.

Tots aquests interrogants que semblaven resolts com a conseqüència de l’unitat política i social, han resorgit del fons del calaix d’el nou Ministeri de Medi Ambient, influenciat per la urgència hídrica de la megalòpolis catalana, que sembla o semblava estar en risc.

El primer fet denunciable és sens dubte la manca de serietat política en alguns àmbits, que negant les promeses fetes a la societat que’ls va votar, preten per mitjà de l’ocultisme i la mentira, tornar  a enfrontar a tota la societat amb unes mesures partidistes i gens equilibradores. El fet es negar la evidència. Plantejar-se un govern, que si agafar aigua d’un riu i enviar-la cap a un territori, és o no un trasvassament, és un fet que preten evitar responsabilitats en un ent públic que ha de treballar per l’unitat. És evident que qualsevol obra que agafa aigua d’un lloc i se la envia per mitjà d’una infraestructura hídrica cap a un altre és una transferència o transvassament d’aigua, i que per tant, han acabat, com sempre sucumbint als seus propis temors i a les seues pròpies mentires.

L’aprovació del decret que permet una petita transferència (50 hm.) cap a Barcelona, és de nou, un fet que afavorirà l’enfrontament entre comunitats i sobretot la persistencia d’un sistema polític basant en les falses promeses (promeses canviants) i l’augment dels desequilibris regionals.

Un nou capitol de la mal dita Guerra per l’Aigua ha començat…

Que guanye la intel·ligència humana.

ºfont. http://www.miliarium.com/Monografias/PHN/PHN.asp

Hola, soc César Alapont!! et done la benvinguda a aquest bloc, on s’editaran noticies, opinions i fets destacats; també es podran fer comentaris amb total llibertat.

 Espero els vostres comentaris!!