Cada dia més, en el món en que vivim, l’esport s’està convertint en una eina manipulada i publicitària, on només ens semblen aptes els gran esportistes que veiem per la televisió: aquells que guanyen la medalla d’or, aquells que guanyen més diners, aquells que apareixen en més cartells publicitaris… És per això que molta gent considera que l’esport està perdent els seus principis. De la mateixa manera, són molts els que consideren que l’esport competició és quelcom dolent, fonamentalment pels infants. Jo no hi estic gens d’acord, crec que el problema és més aviat social, però això ja serà fruit d’un article futur.
En aquest vídeo podreu gaudir d’un exemple de vida, coratge, amor propi, orgull, superació i amor a l’esport. El vídeo s’anomena “CAN”, és més antic que la mítica frase “Yes, we can”, pel que ningú podrà trobar-hi cap mena d’oportunisme.
Igualment, és un vídeo, el contingut del qual deixa en evidència qualsevol comentari que se’n pugui fer, pel que les paraules que el descriguin o el comentin sobren. De totes maneres he cregut oportú escriure unes línies per tal de poder arribar a fer entendre al major nombre possible de persones la magnitud del seu contingut.
Aquesta és la història d’un pare australià que realitzava any rere any l’Ironman d’Austràlia, i la seva major il·lusió era arribar a competir al costat del seu fill, el qual, per desgràcia, va nèixer amb paràlisi cerebral. L’australià mai va veure la situació del seu fill com un verdader obstacle i va entrenar molt fort, juntament amb el seu fill, al llarg de molt anys fins que va arribar el moment.
L’australià d’aproximadament 60 anys va inscriure al seu fill i a ell mateix a l’Ironman d’Austràlia. Aquesta prova, està dissenyada per a gent especial, competitiva, dura, gent realment amb mentalitat guanyadora, exemplar, i amb conviccions realment forts. Així doncs acabar un Ironam es quelcom fora d’aquest món, ja que consisteix en 3 proves que s’inicien gairebé sempre amb la sortida del sol:
– Nedar en el mar, o en un llac, un tram de gairebé 4 Km.
– Sortint de l’aigua, sense temps de parar, es pren la bicicleta per a recòrrer un trajecte de 180 Km ininterrumputs amb pujades i baixades.
– Finalment, només cal deixar la bicicleta i recòrrer tota una marató a peu, és a dir, còrrer al llarg de 42 Kms i 196 metres.
Així doncs, fàcilment podem arribar a entendre que la duresa de la prova, a més a més de física és, fonamentalment, mental. Els campions del món la realitzen amb un temps de 8 hores i quart aproximadament i durant el temps que dura les autopistes, carrers, etc… són tancats. Per a l’australià de la nostra història, que la va finalitzar en gairebé 17 hores, els organitzadors, en veure qui i com estava executant la prova, van mantenir les condicions fins que la finalitzés per complert. Mica en mica es va anar fent de nit…
El meś impressionant i sorprenent de tot va ser la unió entre la fortalesa mental i física d’aquest australià i el seu fill, amb l’admiració de totes les persones que el van estar animant al llarg de tota la jornada.
Aquest es una gran regal que una amiga va compartir amb mi i que jo volia compartir amb tots vosaltres. Realment el vídeo impacta molt i segur que no us generarà cap tipus d’indiferència, tant si heu estat esportistes d’alt nivell, aficionats o de cap mena.