Deixem la Pulla, ens dirigim a Bríndisi per embarcar cap a Igoumenitsa: serà el nostre primer destí en terres gregues. Naveguem vuit hores i arribem a Limenas Igoumenitsa quasi a les 10 de la nit; i encara hi hem d’afegir una hora més perquè canviem de fus horari.
Arribada al port d’Igoumenitsa,ja entrada la nit
Ens allotgem en uns apartaments; ens hi espera el propietari, un grec amable i cortès que ens acompanya al nostre refugi epirota. Em pregunta el meu nom, i li responc amb el meu grec après a classe. “Jo també em dic Pau” (Εγώ καὶ ονομάζομαι Παύλος), diu ell, i establim una complicitat que durarà fins al comiat. A partir d’aquest moment, la meva família i jo no som els seus clients, som els seus hostes. Paulos Zigos, aquest és el nom complet del nostre amfitrió, ens para taula; és tard, però ens ofereix tot el que té a la cuina, el que ha preparat la seva muller: formatges i iogurt, verdures, guisats deliciosos i postres.
L’endemà, ja refets, emprenem la descoberta de la costa jònica. Travessem l’Aqueront, que arriba al mar formant un delta. Poc abans de la desembocadura, el riu s’estén en un seguit de llacunes ben curioses. Sota el sol de justícia que cau, i amb la carretera pel mig, no és fàcil imaginar el barquer Caront conduint les ànimes fins a l’entrada de l’Inframón. Cal tancar els ulls i posar-hi una mica de fantasia, com la que inspirava els antics per als seus relats mítics.
Costa avall d’Igoumenitsa, trobem Parga, un poblet deliciós arran de mar. A poca distància de la platja, una illeta amb dues ermites blanques, que semblen tretes d’una prosa de Josep Pla –una de les meves lectures d’aquest estiu. Hi passem la tarda, fins a l’hora de retirar-nos a descansar.
La platja de Parga, amb la illeta que l’acompanya
L’endemà ens espera un dia intens: Corfú (Kérkira, Κέρκυρα, en grec), l’illa fortalesa cobejada per turcs, venecians, francesos, anglesos… També és la suposada illa dels feacis, on Odisseu arriba nu i desorientat, sense nau.
Corfú és una estratificació de pobles i de cultures. L’illa ens rep amb una façana de gust venecià.
Entrem a la ciutadella per places i carrers d’aire afrancesat.
Carrers i porxos a l’entrada de la ciutadella de Corfú
El palau reial, construït pels anglesos en el segle XIX imitant l’estil dòric, s’alça damunt el que devia ser el palau del rei Alcínou.
Columnata d’inspiració clàssica a l’entrada del palau reial de Corfú
És possible que, en aquest racó de platja arribé el nàufrag heroi, i fos acollit per Nausica, la princesa dels feacis, abans de retornar definitivament a la seva pàtria? Qui ho sap?
El racó de costa que es contempla des del balcó del palau reial
Passem la jornada a Corfú i tenim temps d’entrar a l’església del sant més venerat de l’illa, Sant Espiridó; és un santuari de devoció popular: l’interior, ple de gent que hi fa pregàries i que segueix la cerimònia que oficia el popa, n’és testimoni. A l’exterior de l’edifici, aquesta inscripció ho fa constar: “Ierón Proskýnema” (Ιερών Προσκúνημα: sagrada adoració).
Retornem a Igoumenitsa; és la darrera nit que hi estem. Canto l’himne grec amb el nostre amfitrió:
“Σε γνορίζω από την κόψη
του σταθιού τὴν τρομερή,
σε γνορίζω από την όψη
πού με βία μετράει τη γη”
“Et conec pel cop
terrible de l’espasa,
et conec per l’esguard
que amb violència mesura la terra”.
Ens emocionem sense fer teatre. En Paulos és un home hospitalari i afable, però seriós. L’endemà s’acomiada de nosaltres amb unes fruites i unes olives collides del seu hort; ens estreny la mà i pronuncia un για σου ple de bon auguri.
Pau Molar
Quina meravella, Pau, i amb quina sensibilitat ho expresses. I és que Grècia és poesia en estat pur. Si això era el Jònic, ja estic desitjant arribar a l’Egeu…