L’empresa de  filatures que  hi  havia a la Colònia era  de  la societat formada per  diferents  socis.  Amb Rafael Llopart i Vidaud,  que va ser president del F.C. Barcelona  del 1915 al   1916, s’hi van  associar  els accionistes  Joan Martí  i Joan  Trenchs.   Rafael Llopart  va seguir el negoci del seu pare que era  un  indiano  sitgetà.  

L’1 de juliol  de  1924  van crear l’empresa Textil Martí Llopart i Trenchs, SA.  amb centres   a Al-Kanís (Roselló)  i el Pla de  Santa Maria. (també  Pla de Cabra).   A final dels anys  quaranta el sector  tèxtil va patir  de valent  per la situació política catalana   en relació al centre franquista, tot i que a  Lleida,  zona de tercera  categoria industrial  els efectes van ser menys dramàtics.

A la colònia, quan la  sèquia de Pinyana no portava   aigua,  i quan   es feia la neteja d’aquesta,   la fàbrica disposava d’un motor   de gasoil, deien de vaixell,  que ressonava per tota la colònia. Era un motor  de dos temps,  grandiós,  que   algú  hauria de descriure. A la dècada dels 60  Hilaturas Gossypium   compra  l’empresa i els seus actius, terrenys i  el preuat salt d’aigua. Fins 200 persones havien treballat a la fàbrica.  Hi  havia gent de Vilanova, de Benavent, d’Almacelles, Torrefarrera,…. venien amb autocar,   majoritàriament eren treballadores, tot i que comptava  amb un  bon nombre d’homes. La fàbrica. amb els diferents avatars  a través del temps, sempre  havia creat riquesa,  en especial amb famílies  molt nombroses  que podien  fer-se la setmanada, i amb l’avantatge,  de  continuïtat laboral. Els  sous no corresponien  a  zona  industrial  preferent, però  no obstaculitzava   per oferir a la zona una font d’ingressos  important.

Treballaven  cotó  i fibres.  La fàbrica és modernitzà  amb els temps, i els aspis i les  velles metxeres i els mateixos embarrats  es mudaren en màquines més modernes  que a la fi els treballadors  van veure com eren  desmuntades   i viatjaven a  algun país d’Amèrica del Sud.  

Ens va costar entendre  com  allò perdia  el valor,  com  per un preu irrisori,  aquella riquesa no es podia quedar a  la zona,  com  els treballadors  no van poder res per  impedir  la desfeta, i com  el determinisme   pintat  d’importacions  agressives  i la mateixa   manca de poder polític, va fer que  la Colònia  es desmuntés  com una màquina  que no serveix aquí  i  es porta a un altre lloc.

Ens queden  molt interrogants, moltes preguntes, però  ens queda  també  molta vida viscuda, imatges  i   textures a  l’ànima  que no podem oblidar,  ens cal  no només el record, sinó,  gravar el  passat  per tal  no sigui oblidat.  

 

 

 

 

 

 

Fotografia de l’any 1954. Jo en tinc  una,  aquesta correspon a Jesús  Mingot. La data que ell va posar crec que  és la  correcta. La Srta. Margarita  amb tota la canalla. La fotografia ha estat  feta davant de l’escola, al “fronton”. Segur que ens  hi reconeixem.

Jo vaig anar a l’escola l’any  1954. A la  Colònia l’escola ,  la que jo vaig conèixer   i recordo,  era  a la vora del frontó, prop de la casa del director  i del majordom. La classe era àmplia  tenia  dos finestrals al davant  i  la porta , mentre que al costat que donava als horts, hi havia tres finestrals. Hi havia  lavabos, un  quarto fosc que servia  per guardar el carbó de l’estufa. Les taules eren  dobles, de fusta, verdes, amb un tinter  de porcellana. Hi havia una  estufa al mig de l’aula. Damunt de l’escola hi havia vivendes, en concret la  del mestre, i a la vora  dos pisos més  i que jo recordi hi vivien El   Sr.Ramiro  i la Sr.  Mercè amb les seves filles  i a l’altre  la  família  del Sr. Agustí Mingot.

Vaig començar   a  anar a l’escola  amb la Srta, Margarita, recordo d’ella que  anava molt fosca, portava ulleres, jo devia ser molt petit perquè  gairebé no guardo  records. Si  que  més  molt propera, la Srta. Mercè Poch. M’agradava molt com ens  feia  treballar. Començàvem el dia fent observacions   meteorològiques, com era el temps,  si feia vent, boira, etc.  escrivíem amb ploma de fusta  i   “plomilla “, sucant al tinter que hi havia a   la taula. La pulcritud  de la feina era important, com ho era,  la prohibició  de parlar amb català. La Srta. Poch era de Figueres, el seu marit es deia Sr. Pablo. Vaig anar a l’escola fins els deu anys. A l’escola  de la Colònia  hi anaven els nens i nenes, els pares dels quals,  treballaven a la fàbrica.  Com érem molta canalleta,  crearen una altra aula on hi va treballar la meva germana, la Remei Català. L’Anna Maria Fernández i la Marta Fernández van ser mestres d’aquelles escoles. Se que  tenen moltes  experiències per explicar i espero que ho facin.

Quan jo anava a l’escola d’Al-Kanís,  fins l’any 1962,  fèiem el que feien la majoria de les escoles  en aquell temps,   recitar alguns   esquemes franquistes, encara que  no sabíem  ben bé que volia dir  tot allò.  Amb el temps he aprés a valorar  la dificultat que podien tenir moltes  persones  que havien  de combregar amb idees  que no els  agradaven  gens  i que era molt difícil expressar  i manifestar  actituds diferents de les gairebé obligades. A l’escola  tenia per companys, el Rafa, l’Antonio, el Juan José, el Josep Mingot,  el Pepe Garcia, el Salvador, la Carmina, la Paquita, la Montse, la Pepita  i altres companys. Si de veritat  és important  l’escola, ho es  de manera especial pels  amics  que hi  fas. El amics i companys són referències  preuades. No vaig poder fruir massa perquè  molt aviat  vaig  anar a estudiar a Lleida. Ara  de l’escola, no queda res,  sovint, quan passo pel lloc, m’hi aturo  i   intento de retrobar  sorolls, sensacions i emocions   d’aquella  estona de la vida.  Joan Català Codina. Desembre 2009

 

 

 

 

 

La Colònia tenia una fisonomia que no corresponia a la dels pobles en general i el seu creixement. De ben segur  que no va créixer com ho feien els pobles  d’economia agrícola. Al segle XX, les  cases i els tres carrers, envoltaven la fàbrica que era el nucli central. No hi havia un carrer originari vinculat a cap estructura productiva, sinó que era el canal i el salt d’aigua, que marcaven les fites d’Al-Kanís.  Ja  fàbrica de fil, qua nosaltres  sempre hem vist,  era el resultat  d’altres  intents d’arrelar al paisatge. El salt  d’aigua d’onze metres, que no podia ser anterior al segle XIV, hagués pogut significar  a l’època medieval  una  aprofitament moliner, o tal vegada  una possible  serradora.  A la zona   hi han models  semblants.  El canal de Pinyana  deuria transformar  la zona,  que abans del segle XIV, ja era habitada.

La història de la Colònia no comença  ahir.  Jo només  tinc record  de no molts anys enllà, quan ja hi havien  carrers,  i hi havia la fàbrica de fil.  Al-Kanís  va néixer  molt abans del canal de Pinyana.  Tres segles abans, dos segles,  topem  amb  la dificultat  de trobar  estudis  particulars  i  dels indrets que ens  ocupa.

M.Lladanosa situa  el poblat d’Al-Kanís, d’origen sarraí, igual que  Alandir  a Banavent, com a  nucli de població  medieval, anterior al  poble  de Rosselló fundat al segle XIV. Aquest poblament, possiblement  centralitzat a la Torre de la Llet, en un tossal àmpliament  obert a la plana   i  a prop  d’aigua  i  recursos. 

Abans  del període medieval, possiblement,  la zona  restés influenciada  per la iberització dels segles  IV i III   abans de la nostra era. Lleida envoltada  de tossals i turons importants, podia mantenir població  per la seva  p0ossibilitat d’oferir recursos, en especial aigua  i menjar. Terres al·luvials, riques  i  productives  a la vora  dels corrents d’aigua.

El canal de Pinyana des de l’edat mitjana i des d’Alfarràs, havia estat en el temps, l’impulsor de les transformacions i les diferents activitats productives. No només el canal havia nodrit la terra amb nous regatges, sinó que se’n feia més us. Els molins hi eren presents, serradores, i altres petites empreses que tenien en la força de l’aigua i en el mateix líquid, possibilitats d’energia.

Si féssim una radiografia de la fàbrica, la turbina en seria el centre neuràlgic. Els diferents edificis seguien el patró de les filatures. El carrer Cuartel, a l’oest, encarades les cases a ponent, el separava de la fàbrica la branca del canal i s’entrava a la fàbrica per la porteta, a la vora de les escoles, o pel pont del Portal, creuant un magnífic pont de pedra. El carrer del davant, amb les casetes de planta baixa, en direcció oest-est, acabava just fins el pont del Portal.

 

La mare de la Maria Jesús Carrillo, a la barana de pont  del Portal. Podem veure  al seu darrera part de la fàbrica  i de l’església.

Les Cases Noves, havien estat construïdes les últimes, en direcció oest  a est,  i eren a l’entrada natural des de Rosselló, pel camí que connectava amb la carretera N-230. Eren tres blocs amb quatre pisos  cadascú i és, tot els canvis soferts, una part de la Colònia que encara es conserva sencera. Al morir la fàbrica, amb el temps els pisos han estat condicionats pels propietaris, de manera que el bloc ara compta amb sis pisos.

A les Cases Noves hi van viure   també el metge Dr. Francino i més tard el mossèn Murillo, tots dos personatges molt importants en les vessants que afecten les persones. Recordo  amb claredat, la família Catllar, Hernández, la famíla Barbecho,  Moncasi, Torrelles, Molina, Torrent, Mingot,  i moltes altres famílies que em deixo i que  amb els anys  van viure a les  Cases Noves.

 

Les Cases Noves, la construcció més nova de la Colònia, des del camí de la cruïlla  de l’empalme, com anomenàvem  l’intersecció amb  la Nacional 230. 

 

 

El carrer de les casetes de planta baixa, carrer que donava al Portal, el Sr. Josep Torrent en aquest bloc, ja ha donat cura de les cases i de les famílies que hi vivien.  Carrer del Davant, ara s’anomena Carrer D’Al-Kanís, i el carrer Cuartel  Carrer del Fronton. Perpendicular a aquest  hi ha el Camí de l’Horta.

 

Canalla de la Colònia, Torrelles, Nieto, Puñal,…. damunt de la neu  al  carrer del Davant, ara Camí dAl-kanís.