En  aquesta fotografia   del Sr.  Josep Torrent podem veure  membres de la seva família. El Pedro (QED), la Pepita filla del   Sr.Santiago, que és al  darrere, la Tere filla del  Sr. Pedro, el Fermin, fill petit  del Sr. Santiago, la Tere Pareja i altres  nens. Al darrere de les persones,   es veuen les casetes. Ens podem fer una idea de la seva estructura i de la seva ànima. (cliqueu damunt  de la fotografia, s’ampliarà i en podreu fruir  millor)

LES CASETES 

Les casetes i les seves  famílies  de la  Colònia , del Portal  fins  al n. 13

Porteria:  Joan, Marieta, la seva filla  Maria i el seu marit Antonio Carrillo i filla  Maria Jesús.

N.1 No era una caseta, era casa de planta baixa i  1r. pis. Hi vivien :  8 persones, Ricardo i Narcisa, i tres fills  : Roseta, Montserrat i Ricardo, el seu gendre Visa,  i néts, Roser i  Jose Antonio.

N2. Carmeta, viuda   amb tres fills: Josep, Agustí i Narcisa.

N3. Teresa, viuda,  amb dos fills, la Maria Àngels i el Mario.

N4. El Jaume, la Magdalena  i quatre fills: Pedro, Santiago, la Magda i el Josep.

N5.Pere i Rosario amb  tres fills:  Peret, Josep i Manel, i el vellet padrí,  com li deien.

N6.El Jordi i la Mercè amb 4 fills: Josep Maria, Miquel, Jordi i Salvador.

N7.Alfonso i Pilara amb 4 fills: Alfonset, Jaume, Pura i Pilar.

N8.Pepe (Canari) amb la seva dona Nuri,  el seu pare Jaume i la Irene.

N9.Juanito i la Maria  amb  4 fills: Laieta,Pepito, Daniel i Soledat.

N10.Francisco i Lluïsa amb dos fills, Lluís  i Paquita.

N11.Roselda, viuda amb dos fills, Manel i Joan.

N12.Ramon i Antonieta amb tres fills: Ramon , Maria i Hortènsia.

N13.Sebastià  i Dolores amb 4 fills : Jaume, Montserrat,Maria Rosa i Sebastià.  

Les casetes del  n. 1 al n. 13  estaven juntes, unes a les altres i separades  del portal  15 o 20 metres.  Avui encara en queden 4, però no corresponen a les antigues,  les  noves tenen pis a dalt.  Aquesta relació és dels anys 40. Posteriorment algunes famílies  van ser traslladades  al carrer Cuartel,  on van construir unes cases més grans. Les casetes només tenien  menjador, cuina, dos habitacions i un petit corral.  J. TORRENT.  

LA GENT DE LA COLÒNIA 

Per començar  demano que els que llegeixen  aquestes línies, siguin benèvols, perquè  amb l’escriure, no és que hi tingui massa pràctica.  Però amb les persones que  m’ho han demanat,  no puc dir que no.  Es tracta d’escriure   en referència a la nostra estimada  Colònia,  per tal de fer  un llibre. En aquest, han d’aparèixer  memòries, anècdotes  i  vivències,  i és clar, no m’hi puc negar, he d’aportar el meu granet de sorra.  Aquestes persones  que m’ho han demanat, són els fills  d’un dels homes, que a més d’amic,  ha estat una de les persones  que més he admirat en la meva vida. No vull enumerar les seves virtuts, sé que  em quedaria curt,  però  d’una  ho faré :  la seva generositat.  El Miquelet  era l’encarregat, a la fàbrica,   de la secció dels Àspis.  Però la seva gran passió era la terra, la pagesia.  Tenia un trosset darrere les Cases Noves  i allí  hi passava totes les hores lliures. Diumenges  i festes, amb la seva dona,
la Remei,  hi passaven moltes  estones. Tenia molts  arbres fruiters,  un dels quals era un vell albercoquer,  que tot i  vell, feia una albercocs  molt grossos. Els anys  que  la collita era plena,  en portaven a les cases veïnes. Un dia va atrapar  unes nenes  de 9 i 11anys  que li prenien les nespres  i no les va renyar, al contrari, amb un to de veu  afectuós  els hi va dir :- No  en  mengeu  d’aquestes nespres  que  estan  verdes  i  per si fos poc, estan   ensulfatades.  Veniu d’aquí un parell o tres setmanes que ja seran madures, veniu i us en donaré. Les nenes  van passar pel meu costat i  ho  comentaven  emocionades. Jo que coneixia  molt bé al  Miquelet de cal Rall, no ho vaig trobar res  d’estrany.   J. TORRENT

RECORDS  D’INFÀNCIA DE
LA COLÒNIA : REFUGIS I CENSURA. 

Quan tenia  set anys , un diumenge, vaig anar a missa, a la capella de la  Colònia.  En un dels bancs del davant hi havia  un senyor agenollat  i en braços en creu  ( Més tard   em van dir  que  aquell senyor era  un dels amos de la fàbrica) Al sortir de missa, juntament amb uns altres nens, vam entrar  als jardins de  la torre dels amos.  Una mica més enllà  de la  torre, que era un gran casalot,  i separat molt poc d’aquesta, hi havia  un refugi que  s’hi podien encabir  unes vint persones.  He  d’afegir  que  estàvem en guerra   i a la casa  dels amos  s’hi trobaven  allotjats  comandaments militars. Darrera de la casa del director  i davant de la casa del mossèn  i les escoles n’hi havia un  altre de refugi. Aquests dos  eren els únics  refugis  que hi havia a la Colònia. Al cap d’un temps, encara en guerra civil,  vam celebrar una festa. Davant de l’església  va   fer-se uns parlaments. Foren els oradors, l’Alcalde de Rosselló, el Director de la fàbrica  i l’amo.  Aquest, entre  altres coses va dir, que considerava  els obrers  de la fàbrica  com  a la família.   Quin  sarcasme!. Resar  en braços en creu, als obrers els considerava  família,  però en cas de  bombardeig sols hi havia  dos refugis  : pels militars, els amos, el mossèn, el director i en cas d’horari  escolar, els nens i nenes de l’escola. Els altres  habitants de la Colònia, que  Déu els empari.   

Els xiquets de la  Colònia, influenciats potser , per les orquestres    que veien a  la Festa Major de Rosselló, vam decidir de formar-ne una.   El capità de la colla,  sempre anàvem  junts,   era el Josep de cal Peron. De la mateixa edat que  nosaltres,  feia molt més  cos  i ens pujava un bon tros, ell prenia  les decisions  i  els demés  de manera espontània  hi estàvem  d’acord.   De vegades  entràvem als trossos a  menjar  fruita, cireres, préssecs, figues, …no diem  mai a  robar, no portàvem  cap bossa  ni cistell, simplement  anàvem a menjar fruita.   També    decidia anar a pescar, a fullar nius,  a fer partits de futbol amb  pilotes de draps,  en fi, ell ho organitzava  tot.  Per això, quan vam formar  l’orquestra,  ell s’ocupà de fer les trompetes de canya. Hi tenia molta  traça.  Amb un ganivet, rostava  la canya fins arribar al tel,  amb molt de compte,  donat que aquest era  molt prim  i molt  delicat. Bufant  molt suau,  la canya sonava  molt  bé.  Hi havia trompetes,  tambors, aprofitant   llaunes de conserves,  fins i tot un micro fet  d’un bastó gruixut amb potes.  El Josep  Guillaumet, el seu germà Manel, el Ramonet de cal Sila, el Jaume Fernandez , el Josep M. Torrelles, el seu germà Miquel, el Joan  Carnicé, el Josep Català, el Josep  Torrent  i el petit  Josep Antonio Visa, que també ens seguia sempre, érem  tota  la colla orquestra.  Les xiquetes, per la seva part,  feien  d’artistes cantants.  Les germanes Conxita, Maria, i Teresina  Boira, van aconseguir dels seus pares, que ens  deixessin  un magatzem  que tenien als baixos de casa seva, i allí ens ho passàvem   molt bé. Els xiquets tocant  amb aquella orquestra  fantàstica de canya i les xiquetes, cantant i ballant, disfressades  amb vestits de les seves mares. Cantaven,  principalment  cuples  que havien aprés dels grans. Us  asseguro  que era  la cosa més innocent  que hi pugui haver … però un bon dia va presentar-se la mare de les germanes  Boira  i ens va dir que ho sentia  molt,  pronuncià  després  unes paraules  que  jo no vaig entendre  fins molts anys després,  va dir  que l’ordre de  suspendre  aquella diversió , era cosa dels  senyors de la censura.  J. TORRENT.  

Nosaltres vivíem  al carrer Cuartel número  16,d’Al-Kanís.   Cal Rall,  nom de la  casa  ja diluït  i que  tenia  l’origen, en una casa  que els meus padrins van viure a Vilanova del  Segrià. Al carreu Cuartel  a la vora de casa, direció a la sèquia,  hi vivien  diferents  famílies. Els de Tragó, els de Corbins,  Cal Taranta,  casa del padrí Juanito i la tia Maria. Cal Sila, Cal Canari, Casa del Juanito  Fernandez,  Cal Navarro, el tiet Jordi  i la tia Mercè, Cal Peron. Per descomptat,  a la caserna de la Guàrdia Civil que hi havia  tot seguit,  hi hauria  cinc o sis  famílies més. La del Sr.Pedro,  Quintas,  Fondevila..etc. que jo pugui recordar sense l’ajuda  dels més grans que segur que recorden.         Imagino cada casa  amb  la gent més gran i la més jove, amb l’experiència  que cada persona  deuria  acumular i la seva vida, que ara puc entendre,  amb les  dèries  i les cabòries que ara  puc comprendre millor. El carrer Cuartel  era un plaure. La finestra del nostre menjador  donava  al carrer, que era  viu, tranquil i   refrescant a la vegada. La gent ens movíem  a un ritme  gairebé natural. Hi havien poques màquines que fessin soroll, i gairebé no s’utilitzaven les claus de les portes. Recordo que la gent  parlava , prenia la fresca,  la canalla sopàvem al carrer, i  els dies  entraven  dins de casa  amb  tota la  força de les estacions.Davant de casa hi havia el tros del Rometa,  que era un senyor  de totes totes  i que entenia  les maleses infantils    com  a  pesar  suportable. No paràvem  d’entrar dins dels seus panissars  i  prendre-li les nous.  Gairebé se’n podria escriure  una d’història  dels arbres  fruiters  que eren objecte de  bandidatge  per part  de la canalla de la Colònia.  Però  el Rometa   era un home  endinsat  en un món  que  potser ni els més grans podien entendre.El carrer  s’acabava   amb  la caserna dela Guàrdia  Civil. El empleats  feien tasques  de vigilància, sovint hi arribaven  cotxes, motos i bicicletes  de gent que anava a  renovar  o demanar  permís d’armes.  Hi tenia bons amics a la caserna,  en especial   el Javier.  Un dia de sant Joan, amb el Javier, vam xocar  a l’aire damunt mateix de la foguera. El foc i el  fum,  van impedir  que  ens veiéssim  un a l’altre  i toparem   al bell mig de la xera. Jo vaig caure al seu damunt, recordo  que va haver de fer llit  per les cremades  a l’esquena.  No l’he vist mai més  al Javier, com molta gent del meu carrer   i que suposo  aniran  rodant  com nosaltres,  amb els records  enganxats  als pantalons. El carrer Cuartel  és el meu carrer. He viscut  a molts  carrers, però  aquell   era la finestra per on jo vaig  veure  la vida.

Quadre  de Joan Català. Oli. Reprodueix el carrer Cuartel.