No fa gaire temps, em preguntaren que entenia per: un bon professor. Cal a dir, que la persona que em formulà la pregunta és de confiança.
Possiblement, en algun moment, ens hem preguntat que vol dir ser o actuar com un bon professor/a. No crec que hi hagi una sola resposta a aquesta pregunta, ni tampoc buscant-la al diccionari pel concepte de professor/a ens indiqui les qualitats que tothom espera d’un bon professor.
Recentment he llegit el llibre El professor de l’escriptor Frank Mc Court, on, com molts ja sabeu, ve a exposar les seves vivències en el món de l’educació. Menciono aquest llibre, per l’èxit que ha tingut la seva publicació, però crec, que les respostes de com arribar a ser un bon professor/a no les trobarem llegint aquest (tot i que hi ha situacions que les podríem trobar fins i tot familiars) o d’altres llibres. No existeix una fórmula on ens indiqui com hem d’actuar davant dels fets que acostumen a succeir dia a dia, sols actuem, portats unes vegades per la intuïció, l’experiència, i d’altres pel nostre estat d’ànim o influenciats per l’entorn.
El que sí és cert, és que les respostes podrien ser un motiu per encetar un debat i poder rebre articles que exposin el que cadascú de nosaltres entén per un bon professor/a.
Quan passat un temps et trobes algun ex-alumne i et saluda, i parla de les teves classes de forma entranyable, hom creu, que alguna cosa bona hauré fet.
Hola Xavi,
per a mi, ser un bon professor, significa ajudar/guiar als alumnes a trobar el seu propi camí de desenvolupament personal, tot i anant-los mostrant i presentant diferents conceptes i procediments que els permeti ampliar el seu camp de visió i per tant de tria.
Tot i la prescripció del currículum, que imposa el seu compliment, penso que no és una idea en la que haguem d’emcapir-mos fins a la fi …. cal buscar la flexibilitat en la seva aplicació i mirar sobretot que allò que fan els alumnes a l’aula els sigui veritablement profitós. L’escola ha veure’s com quelcom d’utilitat, i no desvinculat del món o la vida real. De vegades, sembla que en passar per la porta del centre, entres en un altre món totalment diferent a l’exterior…. i això, penso que és el que cal evitar.
Enhorabona pel bloc i endavant !!!
Artur
Hola Xavi (i Artur),
enhorabona per aquesta nova iniciativa que engegues. Segur que d’aquí poc estàs ja embolicat en blocs d’alumnes i en mil i una tasques.
A mi em costa abordar una definició de bon professor. Des del meu punt de vista, qualsevol pràctica està inscrita en un context i no es pot comprendre sino és en relació amb el context que la possibilita. Els canvis històrics, culturals, socioeconòmics reclamen canvis educatius. Però no només estràtègics sinó epistemològics i polítics.
Però vaig a intentar “mullar-me” apuntant dues qualitats: capacitat de compromís i voluntat de transformació. Es una cosa que he après amb els anys. Un pot treballar de mecànic o de bibliotecari, però no de professor, com tampoc pot treballar de torero o de poeta: un ÉS professor, un ÉS és torero, un ÉS poeta… Allò personal és el motor del desenvolupament professional. Des del meu punt de vista educar és oferir possibilitats de transformació, oportunitats per ser un altre. Però per a això un mateix ha d’estar disposat a ser un altre. Explicava Foucault que ell escrivia per a transformarse, per a ser un altre com a conseqüència de l’escriptura (i si això no succeia l’escriptura havia estat estèril). En aquest sentit, jo diria que cada cop que acabo un curs espero no ser el mateix que el vaig començar. Perquè, després de compartir tot un curs amb un centenar de nois i noies, és impossible quedar-me indiferent. Per a mi és una prova que a les meves classes han passat coses significatives. Potser la millor prova que els meus alumnes han après.
Molts records a tots dos, us enyorem.
Alfred
Hola companys,
felicitacions Xavi pel teu primer article del teu primer bloc. El tema que toques és molt interessant i amb un ampli camp de debat. Coincideixo amb part del que dius però crec que s’ha de matisar l’afirmació que no existeix una fórmula magistral per ser un bon professor. Penso que una sentència universal d’aquest tipus ens remet a la coneguda “cada maestrillo tiene su librillo” aixecant a la categoria d’art l’exercici de la professió docent sense possibilitat de definir les competències ni les habilitats necessàries per desenvolupar correctament. I en el fons crec que això és un error. (Si vols pots llegir aquest post meu sobre competències del professorat que vaig publicar als Ports Grisos)
Que la docència no sigue una tasca que pugui fer un autòmata ni sigue fàcilment reproduïble en contextos educatius diferents no vol dir que no sigue possible indentificar-ne bones pràctiques i males pràctiques. Cadascú en pot tenir una visió i una missió (com per exemple la que indica l’Artur) però segur que tots hem experimentat la sensació de quan feiem, o no, una cosa ben feta a l’aula amb l’alumnat.
Precisament en aquesta linea vaig llegir el curs passat un llibre del Ken Bain amb un títol tan eloqüent com Què fan els millors professors universitaris. Ara no m’estendré a fer-ne un resum (el Boris Mir en té feta una ressenya molt bona en aquest altre post), però si vull indicar que cal continuar avançant en la construcció d’uns referents competencials clars per a una professió com la nostra que està sotmeses a unes exigències d’actuació tan profundes.
Dit això subscric plenament l’opinió d’Alfred quan ve a dir que es pot treballar de professor però no SER-ho. La condició de mestre és doncs en certa manera una condició existencial, vivencial. Només es pot ensenyar allò que un ha FET, allò que un ÉS. Acabo doncs amb una adaptació a l’àmbit educatiu d’una famosa frase de Ghandi ( Si quieres cambiar el mundo, antes cámbiate a ti mismo) que he llegit darrerament: “Become the lesson you would teach; be what you would have others become”.
Salutacions cordials a tots tres,
marià 🙂
Hola Xavi,
enhorabona per aquesta iniciativa i molts ànims per mantenir-la.
El tema amb el que has decidit començar dona molt de si.Què és un bon professor?. Trobar una “definició” que contingués totes les característiques que ha de tenir un bon professor seria, probablement, difícil i més encara que aquesta definició fos compartida per tot el col.lectiu (som molts i amb visions del món educatiu molt diferents). Ara bé, jo si que tinc clares algunes de les característiques que hauria de tenir un bon professor ( i que queden ben recollides en el llibre del Ken Bain al que ha fet referència Marià).
– El bon professor ha de dominar la matèria que imparteix i estar continuament aprenent i renovant-se (no et pots quedar enrera i ensenyar com et van ensenyar a tu).
-El bon professor ha de tenir unes espectatives altes del seus estudiants. És important confiar en els alumnes i transmetre’ls confiança en la feina que fan (l’efecte pigmalió del que parlava Marià en un dels seus post).
-El bon professor hauria de saber crear un “natural critical learning enviroment” un entorn d’aprenentatge on el que ensenyem no estés a anys-llum de la seva realitat i on els alumnes fossin elements actius de la seva educació-formació, no simples receptors d’informació.
Evindentment no serà fàcil arribar a reunir totes aquestes característiques (i moltes d’altres que es podien afegir), però serà qüestió de posar-se a la feina.
Records a tots (t’enyorem Xavi).
Rosa.
Hola amics
Primer, agrair-vos haver participat responent aquest primer article del meu bloc.
Us haig de dir, que la persona que em va preguntar, que entenia per ser un bon professor, és el meu pare. Té 80 anys, i es clar, la visió que té ell és diferent a la que tenim actualment tots nosaltres de la idea del bon professor.
La meva resposta, que no vaig donar en l’article, va ser, que entenia, com la persona que fa de guia dels alumnes per poder-los formar com a persones des de la vessant intel•lectual i educativa amb l’objectiu d’ajudar-los a integrar-se en la societat i participar-hi d’ella.
Ara bé, hi han aspectes fonamentals que els tinc molt en compte, i que són la columna vertebral de les meves classes: l’educació i el respecte. Aquestes bones maneres o accions imprescindibles per a qualsevol relació, són l’essència, “la sal” per a la pràctica i exercici de la nostra tasca. El que no sap la gent és que la lluita principal que es té avui en dia en els centres educatius, es el poder mantenir aquest respecte i aquesta educació que es creu com quelcom inherent en les nostres escoles i instituts.I és per això, entre altres qüestions, que l’endarreriment de l’ aprenentatge del nostre alumnat sigui el que és, i que la implicació en mantenir unes formes i unes costums no és tant sols dels mestres i professors/es sinó que va més enllà.
Hola!
Crec que poc es pot afegir a comentaris tan interessants com els que he llegit.
Per ami, ser professor és una manera de viure i no una feina. Sense ser conscients som models dels nostres alumnes tant dintre com fora de l’insti. Per això és tant important mesurar les nostres accions i actituds quotidianes.
Respectar els altres i a un mateix, ajudar a aquells que ho puguin necessitar, ser coherent amb allò que dius a l’aula. Difícil oi?
Hola Xavi,
trobo altament significatiu que la pregunta te l’adreces el teu pare i crec que seria igual d’interessant saber que va reaccionar a la teva resposta… D’altra banda coincideixo plenament amb tú sobre l’apreciació de la cabdal importància de poder mantenir les formes i el respecte mutu entre les persones com a condicionants inicials mínims a l’hora d’establir qualsevol acció educativa. Sense això és molt dificil mantenir un diàleg del tipus que sigue. Per això els docents en general, i de secundària en particular, potser hauríem de ser educadors ans que instructors. Ja sé que fico el dit en una llaga dolorosa, però a voltes me pregunto què fem explicant segons quines coses a l’aula quan som incapaços de transmetre valors i emocions profundes. No és una tasca exclusivament nostra, la família n’és la responsable pincipal sens dubte, però és una tasca indefugiblement nostra.
Salutacions cordials,
marià 🙂