Cada vegada és més habitual que la canalla esmorzi, dini o sopi amb una pantalla al davant, ja sigui el televisor, una tauleta o un mòbil damunt la taula. ¿És una bona opció?

Origen: A taula, sense la tauleta

“A la taula i al llit, al primer bit ”. Que les vides dels adults s’han digitalitzat és una evidència; que ho han fet les dels nens, també: més d’un i de dos aprenen a fer anar una pantalla tàctil abans que no pas a parlar. Són moltíssimes les criatures que esmorzen, dinen, berenen o sopen a ben pocs centímetres de la porqueta Peppa i dels quissos de la patrulla canina: asseguts, quiets i amorrats a la tauleta (l’iPad, el mòbil, la vella tele, el dispositiu que sigui) que moltes famílies han incorporat a la rutina dels àpats. Els nens ja no conceben que es pugui menjar (o banyar-se o…) d’una altra manera. Mastegar enmig de píxels.

“Cal limitar-ho. No es tracta de no deixar-ho fer mai o prohibir-ho totalment, però sí que cal permetre-ho de manera esporàdica”, recomana la doctora Montse Folch, metge nutricionista de la Teknon. Argumenta: “El menjar és la benzina del nostre organisme. Hem de respectar com cal el menjar, tota mena de menjar. Donar-hi realment la importància que té. Establir un ritual al voltant de la taula, del fet de menjar, farà que fins i tot tinguem una digestió millor. I ja sabem que la majoria de les malalties comencen pel sistema digestiu”.

Queda clar: pantalles, no. “S’han d’aparcar durant els àpats perquè impedeixen gaudir de les textures i dels gustos dels aliments. A més, no permeten la conversa familiar i anul·len qualsevol possibilitat dels progenitors d’inculcar als fills hàbits saludables a la taula, que els ajudin a prevenir el sobrepès i l’obesitat o malalties cròniques de base nutricional”.

CADA COP MÉS HABITUAL

A l’estat espanyol, set de cada deu infants mengen abduïts per una pantalla. Ho revelava el ‘V Estudi CinfaSalud’ (2016) : el 5%, sempre; el 20%, sovint; el 46%, de vegades. “Es tracta d’un hàbit poc saludable si es té en compte que els menors que ho fan pateixen més risc de sobrepès o d’obesitat”, insisteix la facultativa, i conclou: “Veient aquestes dades, crec que sobra qualsevol comentari”. En efecte.

Va: decidim aturar-ho! Però com ho fem? “Cal fer-los entendre -diu Folch- que aquesta rutina no és prou adequada, i que hi haurà canvis progressivament. Les rutines i els hàbits no són fàcils de canviar, però quan s’ha de fer, ha de ser de mica en mica, per tenir una salut òptima a tots els nivells per al bon creixement i desenvolupament del nen”.

Contraargument potent: per péixer-lo, ens funciona; capficat en les imatges, s’empassa el que li entaforem. L’experta ho rebat: “Els nens que són poc menjadors, els costa molt menjar, són molt lents o es distreuen menjant són un tema a part. Cal enginyar-se els mil i un invents perquè el nen vagi menjant progressivament cada cop més i millor, i gaudeixi del menjar, i anar motivant-lo com més millor amb diferents estratègies. No embotir-li el menjar a la boca”.

Alimentar-lo quan bada no fa cap favor a la seva autonomia: no s’adona del que menja i mastega pitjor. “L’única cosa que aconseguim així és posar-li el menjar a la boca i que mengi alguna cosa, però no que en gaudeixi; que no en distingeixi colors, textures, gustos…; que no s’embruti; que no diferenciï quin plat toca (primer, segon i postres); que no conegui els diferents coberts i que no sàpiga per a què serveixen; que no jugui amb les mans i els diferents aliments; que no noti el que és calent o fred”.

I si la pantalla és la del televisor de tota la vida? Tampoc: “El fet és el mateix -sosté la doctora Folch-: seure a taula i no estar gaudint del plaer de menjar amb la família i de l’àpat en si, sinó desconnectar amb un aparell, sigui davant nostre o una mica més lluny”. Les sobretaules, analògiques.