Des del primer moment ens vam plantejar que no tenia cap sentit avaluar només el resultat del projecte, sinó tot el procés. Avaluar és entre altres, detectar els errors, tant individuals com de grup, i és per això que l’avaluació és una trajectòria, no un objectiu final.
Si avaluar és un camí, vam creure convenient que el primer pas era crear rols que establissin les diferents maneres de treballar al grup (secretari/a, multimèdia, …), així cada alumne era responsable del grup i al mateix temps fomentava la seva autonomia. Finalment van sortir diferents productes finals: caixes niu, bancs, pites de voleibol…
L’avaluació formadora es va dur a terme en tant que l’alumnat prenia consciència a mesura que anava realitzant el treball («quin tipus de pintura hem d’utilitzar?», «Quina orientació han de tenir les caixes-niu?» etc.). D’altra banda, també vam entendre l’avaluació com el procés que permetia desenvolupar les pròpies habilitats i regular el seu procés (autoavaluació i coavaluació). D’aquesta manera, i pel que fa per exemple a les caixes-niu, ells mateixos es van anar adonant dels errors i van haver de buscar mecanismes per solucionar-los (prendre mesures oportunes, tallar de forma adequada, encaixar les peces…)
L’aprenentatge va estimular i va ser significatiu per a l’alumne. Ara, un cop acabat el projecte, encara hi ha alumnes que de forma espontània i sense seguiment del docent, s’interessen pel seu producte. En el cas de les caixes niu, l’aprenentatge els ha despertat la curiositat, i veuen que aquestes estan essent ocupades i es pregunten quina espècie d’ocell hi va, si han fet el niu, etc.
