Al curs de primer, la base d’orientació per elaborar una carta, ens va portar a la rúbrica. Així com la primera ens permet acordar els criteris d’avaluació, la segona ens ha de permetre saber en quin grau els assolim. Per tant, calia utilitzar-la per fer visible a cada alumne quin era el seu nivell d’aprenentatge i què havia de fer per millorar.

La rúbrica, així com la base d’orientació, va ser parlada i pactada col·lectivament. Per fer-la, els alumnes no només van tenir en compte la seqüenciació dels passos a seguir per fer una tasca, sinó també altres aspectes més formals de redacció del text que van anar sorgint durant el debat. Com ja us podeu imaginar, els criteris de la rúbrica tenien un nivell d’exigència superior al que potser el/la mestre/a hauria plantejat en un principi. Aquest és un dels avantatges de deixar opinar i arribar a acords. Per això ens agradaria aprofitar el moment per convidar-vos a reflexionar sobre la importància de qualsevol eina avaluativa. Creiem que l’avenç no està en l’eina en sí mateixa, sinó en com arriba a les nostres mans. Podem treballar amb rúbriques i bases d’orientació que plantegem als nostres alumnes i no crearem cap repte, o bé podem generar-les entre tots i estarem controlant el que aprenem i com ho fem.

Dit això, va arribar el moment de la coavaluació. Els nens/es es van corregir les cartes per parelles tenint en compte la rúbrica consensuada. Durant la correcció hi va haver un/a mestre/a de suport dins l’aula per ajudar en aquesta tasca, però el procés va ser lent; era la primera vegada que els alumnes feien servir aquest instrument i evidentment va generar dificultats. Aconsellaríem fer l’activitat en grup reduït i plantejar una rúbrica més visual. Tot i així, va ser molt interessant escoltar les converses que es generaven durant el procés avaluatiu, plenes de dubtes però també d’arguments. Segurament aquesta és una de les claus de l’èxit.