Sempre me’n recordaré, d’aquell dia d’estiu…

Tot va començar al matí, m’havia llevat a dos quarts d’onze perquè havia quedat amb la meva millor amiga, la Carlota, per anar a la piscina municipal. Però ella va dir que no podia. Em va dir que si ella em podria tenyir el cabell. Li vaig dir que sí però jo no estava molt segura, tenia por que em quedés malament, ja que la Carlota no és una professional del cabell. Al final, quan ja m’ho va fer, no va quedar tan malament. Estàvem les dues tenyides de ros. Ens vam anar a menjar a les nostres cases, i quan vam acabar vam sortir un altra cop, i vam pensar d’anar a la caleta. És un lloc meravellós, és una petita platja que només coneixem ella i jo, amb una aigua cristal·lina, amb peixos de tots els colors, hi ha palmeres, és una preciositat de platja. Pel camí ens vam trobar el Roger. És un noi de la nostra classe i totes les noies estan enamorades d’ell. És el típic noi d’anuncis de televisió, ulls blaus, ros, alt i és molt bona persona. Després d’uns 20 minuts vam arribar a la caleta. Quan vam arribar ens feien ganes de ficar-nos a l’aigua, estava molt transparent i no hi havia onades. Però ni la Carlota ni jo ens vam portar els banyadors. Vam anar a buscar corrents els banyadors a casa. I ens vam trobar la Rosa, que és una noia de qui et canses al segon, sempre esta dient el mateix, que si ha fet un anunci, que el seu pare i la seva mare treballen en una empresa de molts diners, que té 3 cases… Avorreix molt aquesta noia. Vam arribar a casa, després de posar-nos els banyadors i posar la crema i la tovallola a la motxilla ens vam anar un altre cop. Quant baixàvem per anar a la caleta vam veure el David, un noi molt simpàtic de la nostra classe. S’estava fent petons amb una noia que no anava a la nostra classe. Després d’uns minuts, quan vam arribar a la caleta, el primer que vam fer es deixar les motxilles al terra i la roba, i després ficar-nos dins l’aigua. Ens vam quedar a l’aigua, dos quarts d’hora. Després vam sortir de l’aigua ràpidament perquè vam veure una medusa, i ens vam quedar prenent el sol. Ella i jo ens ho estàvem passant molt bé. Vam jugar amb la pilota, a cartes, amb les raquetes, vam estar parlant… Ens vam anar a dos quarts de sis, perquè em havíem de fer les fotografies del DNI. Ella em va acompanyar. Vaig sortir amb tota la boca oberta a la fotografia, per culpa de la Carlota, m’estava fent riure! Quan vam sortir de la botiga de fotografies vam anar a la piscina municipal, ens vam ficar a l’aigua i vam jugar una bona estona. El socorrista era molt guapo i simpàtic. Quan vam sortir de la piscina vam anar als lavabos, que tenien dutxes i ens vam dutxar, vam posar l’aigua molt calenta i tot el mirall del lavabo es va quedar borrós de tant vapor. Vam fer molts dibuixos al mirall. La dona de la neteja ens va cridar per dibuixar al mirall i deixar tot el terra amb aigua. Ens ho vam passar súper bé. Quan ja era l’hora d’anar a casa vam marxar. La Carlota en va dir que si voldria que em quedes a sopar i a dormir, perquè els seus pares i la seva germana gran s’anaven a sopar fora. Li vaig dir que si molt ràpidament, sense preguntar als meus pares. Però igualment els meus pares em van dir que si. Ells coneixien a la Carlota i als seus pares des de que jo tenia 2 anys, ella i jo erem com germanes. Vam calenta el menjar al microones, de tanta estona que vam deixar el menjar es va cremar…semblava pols negra. No teníem res mes de menjar, només crispetes. Vam calenta la bossa de crispetes tres minuts i les vam menjar totes entre les dues. No era un bon sopar, però no hi havia res més a la cuina. Desprès de sopar ens van trocar els pares de la Carlota dient que es quedaven a dormir a un hotel de Barcelona perquè uns amics els havien invitat per assumptes de treball. La Carlota i jo ens vam quedar fins les tres de la matinada veien pelis del vídeo club. Fins que teníem son i ens vam anar a dormir a l’habitació de la Carlota, que te una llitera. Però no vam dormir molt perquè ens vam quedar parlant. Ens ho vam passar d’allò més bé aquell dia d’estiu. Ara encara queda tot un trimestre per a que sigui estiu, però de tant en tant vaig anant a la caleta amb la Carlota, i recordem aquell dia i altres que vam passar en aquet lloc tant meravellós.

RAQUEL

EL CIGNE

Mmm…la veritat és que no estic gaire convençut de fer això que vaig a fer, és a dir, escriure aquesta carta. Si no fos pel meu amic Gulle. Bé, el cas és que em va recomanar que ho fes, perquè ell ja va escriure una carta l’any passat i la cosa li va anar força bé.

Mita’l ara que feliç que se’l veu amb la seva xicota!, però, clar, tot s’ha de dir, jo no he tingut mai gaire sort amb les dones.

Suposo que s’ha de començar per una descripció meva.

Jo sóc un pingüí normal, no sóc tan maco i atractiu com el meu amic Guller

però això sí, no sóc pas lleig.

Sóc romàntic i m’agrada molt anar a pescar peixos, però no suporto les orques, i és clar que no les suporto! Quin pingüí amb una mica de seny li poden agradar les orques?

Això sí, noies, mai estareu tristes al meu costat perquè sóc un pingüí molt rialler i bromista i també m’agraden les noies així.

Quan arribi l’època de cria seré un pare molt responsable ja que em cuidaré molt bé de l’ou,i estaré disposat a passar els 62-64 díes d’incovació que calen mentre que vosaltres, com unes bones mares, estaríeu al mar.

Quan naixés el nostre fill també estaria disposat a donar-li de menjar i a fer torns per vigilar-lo.

Doncs sí, noies, ja sé que no he fet una gran carta romàntica ni la millor carta per enamorar una pingüina, però és que això d’escriure no se’m dóna gaire bé. Com ja us ho he dit abans: sóc romàntic i no podeu arribar a imaginar de com ho sóc, però…

Oh! estimades dames, si jo us tingués davant i fosiu meves no compendríeu el gran amor que us transmetria aquest jove cor.

Freturosament,

Bru

DANIELA

En aquest món la guerra sembla una diversió perquè cada dia quan arribo a casa veig nens de la meva edat o més petits morts per culpa d’una guerra que commocionat destruït en el seu país, però aquests països mai pensen en la gent només pensen en guanyar i construir bombes més fortes. Perquè quan nosaltres parlem de la pau mai es compleix però, en canvi, si parlem de la guerra tothom vol fer-la. Aquesta guerra comença amb baralles entre amics i així es van creen les guerres.

La pau si tots junts col·laborem un mica quan escoltem aquesta paraula tan bonica que és PAU, sentirem que estem lliures de guerra.

Per acabar, si tots ajuntéssim les mans i cridéssim al cel PAU seria que hem creat un país lliure i net.

ROBERTO

Amor,

Sóc una cigne. Estic buscant un cigne masculí com a parella. Sóc de color blanc amb algunes parts blaves com el cel.

El que més m’agrada és sortir a volar una estona cada dia amb una amiga oreneta que també busca parella!!

Visc en el lloc més bonic del món, la meva casa és un llac, al costat d’un volcà enorme i molt conegut: el Teide ( a les Canàries ).

L’au amorosa que busco m’agradaria que fos honrada, simpàtica i alegre.

M’agradaria tenir descendència i viure en el llac més gran del món!!

En el moment de la nostra trobada, m’agradaria que estiguéssim volant i ens donéssim un cop sense voler i ens enamoréssim!

Uix, espero trobar el cigne ideal!

Adéu,

Una cigne solitària

EVA

Busco rossinyol,

Laura

– Pensava que mai arribaria aquest dia, oi?- va comentar en Pluf el primer dia de feina.

– Ja ho pots ben dir! Tres dies d’escola, tres d’institut, tres d’universitat… i per fi! – respongué en Plaf.

En arribar a la Gran Sala, es van adonar que l’altaveu estava uns minuts sense enunciar.

– No m’estranya.- va comentar-li en Plaf al seu company –ara cada cop més els nens no mengen ni fruita ni verdura.

– Ah si? No ho sabia. Això vol dir que molts nens tenen obesitat no? I que cada cop fan menys exercici oi?

– Exacte, justa a la fusta. L’altre dia vaig sentir que un 30% dels nens no han vist un tomàquet. Fort, oi? A més, molts no saben que això de menjar tantes porqueries i ser obesos el pot fer tenir problemes cardíacs. És un desastre que hem d’intentar arreglar.

El dia següent l’altaveu va arribar a estar unes quantes hores sense sonar. El cap de regiment estava desesperat.

– Quin desastre! És el primer cop en tota la història que això passa!

Els dos amics s’ho miraven seriosament. No era cap broma.

L’endemà l’altaveu va tornar a sonar, estrident, bombardejant ordres. La unitat dels dos amics va sonar i aquests es van embarcar en la missió més gran que cap vitamina hagi realitzat mai.

Poc temps després, gràcies al missatge difós entre les vitamines Pluf i Plaf i els seus descendents, dient als nens la importància d’una vida sana i saludable, la situació va canviar cap a bé i es van tenir que instal·lar varis altaveus més, ja que no donaven l’abast.

ADRIÀ

El sud del país es molt pantanós. Allà es on hi viuen una colla de fantasmes, trolls i espectres d’allò més esbojarrats que es dediquen a espantar els humans.

Al nord hi ha les muntanyes més altes que s’hagin pogut veure mai. Les més baixes fan 1.000 metres, i les més altes arriben als 15.000. Allà dalt, als 15.000 metres, només hi viuen els espectres de la neu i els monstres de glaç, uns monstres fets tots de gel i que arriben als 6 metres i 95 centímetres com a molt, i que s’alimenten d’humans o animals. A les entranyes de les muntanyes i enmig de tot de túnels hi viu la meva raça, els nans.

A l’est i a l’oest hi ha els grans deserts Estugma, on viuen uns animals anomenats com el desert, que són mig humans mig fantasmes.

Al centre del país hi ha la gran capital, una ciutat on viuen una barreja de tots els éssers del país. Els grans dracs posen ordre enmig d’aquell merder de races.

Aquesta és la història d’un monstre de glaç que només feia 4 metres i 50 centímetres i la seva raça el va desterrar de les muntanyes per la seva baixa alçada i el van enviar al país dels humans.

Quan les races ens en vam assabentar, excepte els espectres i els fantasmes, tots ens vam posar a buscar a la desesperada el monstre de glaç, perquè s’hi feia una matança d’humans, tots els països ens declararien la guerra i això era el pitjor que ens podia passar.

ADRIÀ

25 de setembre del 2007

Tinc la necessitat d’escriure aquest diari ja que segurament poden ser els meus últims dies. Però abans em presentaré; sóc en Roc, o així em diu e meu gran amic de naixement Max. Ni ell ni jo tenim pares, així que ens hem batejat mútuament. Però deixem de banda les presentacions i anem al tema principal. La nostre espècie està destinada a servir d’aliment a la Gran Raça. Aquests últims són una mena de monstres gegantins que quan estem en plena maduresa ens agafen i, després de trossejar-nos, ens posen en llocs molt blancs i petits amb altres espècies, on ens tiren un raig que ens crema el cos i unes petites pedres abrusadores. Us preguntareu com sé tot això; doncs molt senzill; perquè ahir, davant dels meus ulls, en Max va patir tota aquesta tortura. Aquests últims dies, estàvem en un lloc molt fosc on no hi corria l’aire, on tot semblava mort .Van agafar en Max de l‘armari (era el nom que utilitzaven els de la Gran Raça per denominar l’habitació fosca i tètrica) i se’l van endur, deixant-se la porta oberta. Així va ser com vaig veure la matança del meu amic. Encara sento els seus crits. Com quasi cada nit, avui també faran una amanida.

Us saluda amb tot l’orgull, el cogombre Roc.

ADRIÀ

Hola, bona nit !

Avui tractarem des de ben a prop la violència de gènere.

En aquest reportatge seguirem una família de Barcelona, afectada per aquest fet.

Per saber del cert què és el que passa demanarem, al seu fill de 15 anys, el que escolta a casa seva, a les nits o als capvespres.

Per això hem anat casa seva.

A la tarda quan hem arribat només hi havia la mare i el protagonista de la nostra història d’avui.

Bona tarda, em dic Biel i m’he ofert voluntari per explicar tot el que veig a casa meva i poder així mirar de trobar una solució al gran problema que vivim.

Cada dia, quan arriba el pare, el primer que diu a ma mare és:

– Encara no tens fet el sopar?

I crida molt fort, molt enfadat. Això és l’únic que li diu, en comptes de dir-li senzillament : – Hola, com estàs…- per exemple.

També, quan me’n vaig a dormir, tota l’estona els sento cridar, insultar-se fins arribar al punt, a vegades, de pegar-se.

La mare intenta fugir d’aquest dolor, i d’aquesta por insuportable, tancant-se a la cuina la major part del temps en que hi ha el meu pare a casa.

Més d’un cop quan els he vist o sentit discutint-se, sempre pregunto què és el que passa i sempre em responen dissimulant :- Res fill, només parlem.

El pare normalment arriba a casa molt tard, després d’anar a prendre unes copes amb els amics. Sempre arriba de mal humor, molt enfadat i qui s’ho ha d’empassar és la mare escoltant tots els insults.

No m’agrada haver de sentir tot això dels pares, sempre havia volgut ser una família normal. Però ajudaré la mare amb el que faci falta i afrontaré aquesta por. Estaré al seu costat amb el més mínim problema ,perquè no m’agrada escoltar els plors de la mare, provocats per l’angoixa, la tristesa i la desesperació.

És molt dur passar per això .

Tenia entès que la teva parella t’ha de respectar, que en teoria qui t’estima no t’ha de fer patir, però ja veig que això no és sempre així , que molta gent està patint pel mateix dolor que la meva mare.

El pitjor de tot és que aquest home que ara t’escridassa, és el mateix home amb qui et vas casar, a qui estimaves, que t’estimava, i ara , l’únic que vol és enfadar-se amb la mare, estar de mal humor, cridar com un energumen i quan passa el mal moment…sempre demana perdó. Això sí, després d’haver fet el mal, demana disculpes a la mare, però amb això no n’hi ha prou, s’ha de saber controlar, no pot anar tractant a la gent com un drap brut.

Si jo fos la mare ja l’hauria deixat, no es pot viure així, envoltada de bufetades i crits de ràbia, per molt que m’estimés el meu marit, fugiria, tornaria a començar de nou, refaria la meva vida. No deixaria que un home així enfonsés i destrossés la meva vida.

Espero que la meva mare se n’adoni aviat del que li passa i del que l’envolta perquè és horrorós. Segur que un dia o un altre se n’anirà del seu costat, perquè, i això em fa mal dir-ho, pensar-ho, el meu pare és una mala persona. No respecta les dones, ni a ningú, ni tan sols a ell mateix. Potser està malalt, no ho sé…

I això és tot per avui, esperem que aquest reportatge hagi servit per il·lustrar un dels molts casos de la violència de gènere que passen en el nostre país. I la setmana que bé us esperem amb un nou reportatge sobre l’anorèxia, un altre problema i tristament actual.

Laia