És molt important tenir una vida activa i saludable. Us explicaré la història d’en Tom, el cas més clar de que si no portes una vida sana i saludable, ho tens negre.

En Tom era un noi més aviat gras, de cames curtes i grosses. Era avorrit i silenciós, i per anar a l’escola passava sempre pel mateix avorrit i silenciós carrer, pel costat del mateix avorrit i silenciós “graffiti” i per davant del mateix avorrit i silenciós cartell.

Li encantava la xocolata, els torrons per Nadal, els panellets a la tardor… Odiava fer qualsevol varietat esportiva. Envejava els seus companys, ja que tots eren o prims o forts… Però no rodons com ell. Era un fan del “manga”, no tenia gaires amics (la seva millor amiga era la maquina de begudes de l’escola i el seu millor amic era en Jan, el venedor de llaminadures) i es construïa mentalment històries fantàstiques, motiu diari de burles contra ell.

Tot va començar un bon dia assolellat, que prometia ser un gran dia. Però, a la hora del pati va veure amb gran espant que el lloc on havia estat la màquina de refrescos ara estava ocupat per un tros de paper blanc on posava que es retirava la màquina per la obesitat dels nens i qüestions de salut, ja que no eren saludables tantes porqueries. Aquestes frases i d’altres com ara > o > eren frases que en Tom odiava. Per que no podia beure i menjar el que volgués?

Les desgràcies van continuar quan en Tom va veure que en Jan, ja no servia en la cantina i que amés, havien retirat les llaminadures. Es va deixar caure per terra somicant que no li podien fer això, que eren uns lladres… Però no s’havia acabat tot; aquella tarda, mirant la televisió ( una altra de les diversions d’en Tom) van enunciar que els nens obesos acostumaven a tenir més problemes cardíacs i de més joves.

En Tom va decidir canviar. L’endemà, anant cap a l’escola va passar pel mateix carrer, pel mateix “graffiti”, però es va parar davant del cartell. Era un anunci per que els nens grassos fessin classes d’esport, a més de fer classes teòriques per saber la importància de menjar sa. En Tom s’hi va apuntar i els seus pares hi van estar d’acord.

Al curset va trobar-s’hi nens com ell, grassos i alguns fins i tot amb problemes cardíacs, tots van estar-hi extremadament contents i els resultats van ser fenomenals.

Als tres mesos, s’havia aprimat vuit quilos i procurava menjar sa (fins i tot fruita i verdura, els menjars més odiats per en Tom).

Així que, ja sabeu la importància d´una vida sana i saludable!

ADRIÀ BARDAGÍ

Amb la mateixa il·lusió i motius que els meus besavis van fer les maletes cap a Amèrica, el meu pare va emprendre el viatge cap a Europa per trobar-se amb les seves arrels.

Sabia que estranyaria molt el meu pare, però tenia la convicció que aviat estaríem tots junts a Europa amb la resta de la família.

Aquell mes de març jo començava segon de l’ESO a l’Uruguay i continuava jugant a handball a l‘equip local de Pan de Azúcar.

La majoria d’alumnes del curs de l’ESO ens coneixíem de l’any anterior i gràcies a això vàrem començar un projecte per a fer un programa a la ràdio local.

Transcorrien els dies plens d’activitats però la meva ment sempre estava pensant en l’anhelat viatge per trobar-me amb el meu pare.

Finalment, a començaments de setembre va arribar el dia tan desitjat, la meva mare em va comunicar que viatjaríem en pocs dies.

Després del comiat de familiars i amics ens vàrem anar a Montevideo, la capital, i vàrem emprendre el viatge cap a Barcelona.

Durant les catorze hores de vol la meva imaginació també viatjava al mateix ritme que l’avió, milers d’interrogants, però sabia que les respostes estaven a poques hores.

Vaig arribar a Catalunya i als pocs dies vaig començar novament segon de l’ESO, tenia nous desafiaments per davant, els mateixos tal vegada que van portar els meus besavis a l’Uruguay.

Però per a una ciutadana del món els desafiaments no són obstacles per a integrar-se.

MARCIA PÁEZ

Finals de maig. Última classe de literatura amb els alumnes de 2n de Batxillerat de l’IES Maremar del Masnou.

Una hora inoblidable amb Sílvia Oliver.

No podia imaginar un punt i final de curs tan entranyable i tan interessant. Vam tenir la sort que la filla de Joan Oliver/Pere Quart vingués a l’institut a fer una petita xerrada sobre la figura humana i literària del seu pare. I dic sort perquè realment no acostuma a anar als instituts a parlar amb els alumnes de Batxillerat i li feia cert respecte. També sort perquè una de les lectures obligatòries d’enguany era una peça teatral de Joan Oliver i fou l’excusa perfecta per parlar i parlar d’un dels nostres grans autors i fer-li una mica de justícia des del nostre petit univers.

El discurs, apassionat i sentit, fou vehiculat a partir de les preguntes que prèviament els alumnes havien preparat a classe. La intenció era conèixer l’autor a partir de la mirada filial i completar una informació que difícilment cap llibre de text els podria donar: l’anecdotari familiar, de portes endins.

Al final de l’hora més curta de literatura de tot el curs (us en dono fe!), els va regalar un exemplar de La fam a cadascun i se’ls va guanyar encara més.