Deixem les armes, les petites i grans baralles, els crits i els malsde cap, comencem a construir un món millor, on tothom s’estimi i on no hi hagi armes. Comencem a fer un món ple de pau, perquè estic segura que tothom viuria molt millor.

SANDRA

24 de setembre de 2007

Em presento.

Em dic Milan, sóc blanca, quadrada i amb el nom escrit a la panxa. Milan és un nom molt vulgar, gairebé totes les meves amigues i les de la meva espècie es diuen Milan. També tinc algunes amigues estrangeres que es diuen Stadler, però són d’un altre país i parlen una mena d’anglès estrany. De Cariola i d’Alpino també en conec alguna, però aquestes sí que parlen el meu idioma. Trobo molt divertides les gomes que tenen dibuixos de colors a la panxa o a l’esquena. M’encanta! Jo volia tenir-ne però m’han fet blanca amb el (meu) nom negre escrit a la panxa.

Jo sóc la més típica i la més vulgar entre les meves companyes. Totes tenen diferents formes i colors: alguna és rosa i rodona, l’altra és triangular i de color verd… N’hi ha de molts tipus.

Avui he sortit d’una caixa de cartró i m’han ficat en una safata de plàstic blava amb algunes de les meves amigues. Ens han separat per nom, per color i per forma. He conegut un amic que es diu bolígraf-Pilot, és de color blau, de plàstic i molt allargat i prim. Ja n’havia vist abans de Pilots, però mai havia tingut temps de parlar amb uns d’ells. M’ha dit que estem en una botiga i es tracta que els humans que entrin a buscar estris d’escriptori, en triïn un de nosaltres i se’ns emportin a casa seva per fer-nos servir.

He al·lucinat, no sabia res d’això!

25 de setembre de 2007

Avui m’ha agafat una nena petita i m’ha portat a casa seva. M’ha ficat en una mena de caixa de roba on hi havia molts bolígrafs i llapis. Al cap d’una estona, m’ha tret de la caixa i m’ha fregat sobre un paper on hi havia una ratlla de llapis. No m’he fet mal. Només em feia pessigolles. Això ho feia constantment, sobre diferents papers i diferents ratlles.

Em portava cada dia a la caixa que anomenava estoig, a una mena d’edifici anomentat escola, i era allà on em feia servir més. Hi havia molts més nens amb amigues meves a la mà fregant en el paper, o llapis escrivint sobre d’ell. A poc a poc anava notant que m’anava gastant més i més. Que se m’anava esborrant el nom de la panxa i que m’anava embrutant de color gris. A les meves amigues els passava el mateix. Ho trobava estrany ,però mica en mica ho vaig anar entenent. Em cansava que cada dia em portessin amunt i avall i que m’anessin esborrant el nom i gastant les cames i els braços. Però era divertit, perquè cada dia esborrava diferents colors i papers i així cada dia tenia un color diferent a la pell.

Vaig durar alguns anys, perquè era molt grossa i la nena em tenia estima, però a mida que la nena es va anar fent gran, cada cop m’anava abandonant més. Llavors va arribar a una altra escola, anomenada institut, que només feia servir els Pilots i els bolígrafs. Em va substituir pel Típex, què és el que esborra el bolígraf.

Jo encara estava mig sencera i em vaig quedar en el seu escriptori. Alguna vegada m’agafava i em feia servir per esborrar alguna cosa però ja em tenia molt abandonada. Al final, quan estava molt trista perquè trobava a faltar la nena i les esborrades, els pilots i que em posessin a l’estoig, la nena, em va agafar i em va donar a la seva germana petita, llavors em vaig alegrar perquè ella sí que em faria esborrar tot el que trobava a faltar i em faria ser feliç tot el que em quedava de vida.

Milan

Laia

Això desitjaria jo.

Un canari solitari de 2n

En Luck era un noi silenciós, pensatiu. Tot el dia rumiava en altres coses, coses impossibles, irrealitzables. També somniava amb el seu futur… Per això els professors i alumnes se’n en reien. “Somia truites” o “que, com s’està a Mart?” eren unes de les frases preferides dels companys i del professorat. Però això en Luck no li importava. Ell estava bé amb els seus pensaments, i de gran volia ser escriptor, per escriure tots els seus somnis. A més, sempre que pensava s’ho relatava a ell mateix com s’hi estigués escrit en un llibre. Hi n’estava orgullós.

Però els pensaments interiors preferits d’en Luck eren els que parlaven sobre la situació actual del medi ambient. Hauríeu de saber que el nostre protagonista era una persona molt crítica amb aquests temes tan delicats als que últimament estem sotmesos i dels quals tan difícil es despendre’s. Us n’explicaré un:

“ Últimament el medi ambient no està gens bé. Amb la gent que governa, no hi ha qui hi visqui, en aquest planeta. El món es un llibre gegant on cada frase està plena de faltes d’ortografia i barbarismes. El malgastar aigua, la contaminació atmosfèrica i lumínica, el desglaç dels pols… N’estic fins al capdamunt que la gent no doni importància aquests temes. Cada vegada empitjorem més. Estats Units que no vol firmar el protocol de Kioto i per tant contamina molt més, els pols s’estan desfent tres vegades més ràpid del que s’esperava… Ara s’haurà de regar els jardins amb aigua no potable, vigilar a l’hora de regar gespa… És tot una merda. Així no podem anar, un no pot viure en aquestes condicions. Els presidents no haurien de tenir el dret d’ escollir si firmen un protocol o no, es firma i ja està. Igual passa amb les guerres. No s’arriba enlloc amb elles, i molts cops són per afany de poder o per motius imbècils, però hi mor molta gent i el malgastar les coses necessàries es immens.

Jo seria capaç de donar moltes solucions, i encara que les tatxessin d’imaginatives serien millor que les que són capaces de decidir ells mateixos.

Molts cops em pregunto: què passaria si tinguéssim un cop, només un cop, un president apte? O millor; que tots els països tinguessin un president apte? Moltes d’aquestes preguntes em faig però es difícil que succeeixi, per això m’ho imagino. Per això estic sempre distret. Per això em diuen que somio impossibles. Perquè milloro el món dins dels meus pensaments. I crec que això es bo perquè ho penso escriure i vull que el món se n’adoni.”

Tot això és el que vaig aconseguir recopilar en una entrevista que li vaig fer. Va dedicar la seva vida a millorar el món, a lluitar contra els països que no seguissin les normes ambientals… Va moure grans masses de gent al seu favor, però es va crear molts enemics. Sempre va rebutjar la protecció dels estats, fins que el van matar al portal de casa seva, amb dos trets a l’esquena.

Adrià

Entre nosaltres tres no hi havia molta comunicació, cadascú vivia la seva vida i feia veure que estava bé.

Jo ara entenia el significat de la frase tenir un nus a l’estómac, l’havia sentit molts cops però mai l’havia entès.

Per això un dia va venir la mare i ens va dir que havia trobat un nou treball i que marxàvem de casa, una excusa per començar una nova vida i oblidar el passat. Era un canvi molt brusc per a nosaltres, canviar d’amics, d’escola… però no vam dir res, vam començar la mudança. Llavors quan estava recollint les coses del traster vaig trobar un sobre molt vell, em va sobtar veure que estava enviada des del mateix poble on aniríem a viure. El vaig obrir amb compte de no fer-lo malbé i vaig treure’n tres fulls escrits. El primer que vaig mirar va ser la firma, a l’última pàgina, era d’ algú que jo no coneixia, però vaig començar a llegir. Pel que vaig llegir vaig suposar que era d’un amic molt especial. Li deia que anés a viure amb ell, que jo i en Tom ho entendríem.

Però no li podia comentar res a la mare d’aquella carta. Em diria que no hauria de mirar les seves coses i a més tampoc sabia com dir-li. Vaig fer com si res encara que en el fons estava

tota l’estona pensant que podria significar tot allò. Que de cop la mare volgués canviar de vida. No entenia res però a la vegada ho entenia tot.

Vam acabar d’empaquetar-ho tot i vam deixar aquella casa on jo sempre havia viscut. Vam marxar amb el tren observant tot el camí d’anada a una nova vida.

La casa era gran, no sabria dir si més o menys que l’antiga.

Pocs dies després d’instal·lar-nos la mare ens va presentar un home, en Jan, i ens va explicar que era un vell amic. Venia alguns dies a dinar o a sopar. La mare algun cop m’havia preguntat si em queia bé jo li responia que si perquè ja sabia perquè ho preguntava.

Mica en mica en Joan va anant-se introduint en la nostra vida. A mi no m’importava entenia a la mare i se la veia més feliç, però llavors tot seria més diferent. Havíem canviat de casa, d’amics, d’escola i ara això.

Però els canvis sempre porten coses bones i coses dolentes.

Jo faria el possible per fer nous amics i viure la meva vida tal com era i amb els altres canvis que es presentarien.

Alba

Hola,

Em dic Elisenda, i us vull explicar el que per a mi va començar essent un conte de fades.

Em vaig enamorar d’un noi que anava al meu curs, 2n de batxillerat, i ell també es va enamorar de mi.

Vàrem anar a la mateixa universitat i tot el dia estàvem els dos junts, un pendent de l’altre, si un no es trobava bé l’altre tampoc: érem com dos germans bessons.

Ens estimàvem tant! Era tot tan perfecte que fins i tot vàrem anar a viure junts en un piset de la Gran Via a Barcelona.Era tot tan maco , ja et dic, com un conte de fades que creus que no es pot fer realitat: com un somni en què tothom hi desitja estar.

Però, no va ésser el conte de fades desitjat.

Al cap d’estar vuit anys junts les coses van canviar, el meu nuvi arribava cada dia a la una de la nit begut i feia pudor a tabac, vaig estar aguantant aquesta situació durant un any fins que li ho vaig dir.

Aquell dia vaig rebre la primera bufetada. Em va demanar perdó, em deia que estava borratxo, que ell no ho volia fer.

I el vaig perdonar pensant que no ho tornaria a fer, però estava molt equivocada.

Les bufetades van passar a ser cops de puny, però ell es disculpava, em deia que no ho feia volent i jo el perdonava perquè me l’estimava tant que era incapaç de deixar-lo i oblidar-lo, no podia.

Però, un dia va arribar a casa i em va començar a atonyinar com si fos un objecte al qual no li fes mal res, com si no tingués cor. De la pallissa que em va clavar no podia ni respirar.

Després d’estomacar-me durant deu minuts va agafar i se’n va anar.

Amb les poques forces que em quedaven vaig trucar a l’ambulància i em van portar a l’hospital.

El vaig denunciar, i al cap de cinc dies va haver el judici que determinaria el que s’havia de fer.

El van condemnar a un mes de presó, un miserable mes de presó, en el qual vaig aprofitar per canviar-me de casa i fugir ben lluny.

Vaig intentar lluitar perquè estigués el temps que necessitava a la presó, però no em van fer cas, deien que amb un mes ja n’hi hauria prou.

Al cap d’un mes, va sortir de la presó

Va averiguar on vivia, i un dia tornant de casa d’un amic, me’l vaig trobar al portal i em va clavar cinquanta-nou ganivetades.

Com que en un mes en tenia prou, no? Qui és la que ha acabat malparada en aquesta història?

L’estimava tant que era incapaç d’adonar-me del que m’estava fent.

Recorda que els contes de fades no sempre són el que al principi semblen.

XÈNIA

Dissabte, 3 de octubre de 2007

Hola!

Avui començo un nou diari! Així que em presentaré.

Em dic Sony i sóc un comandament a distància de televisió, sí , sí d’aquells que teniu a casa, que us baralleu per tindre’l.

Doncs un cop presentat, us explicaré el que m’ha passat avui.

Els meus amos són persones molt tranquil·les que em tracten molt bé, per sort, treballen tots els dies de la setmana excepte el diumenge així que no estan molt a casa i per tant no em molesten gaire.

Avui s’han aixecat més tard del normal, han decidit no anar a treballar i anar-se’n a comprar, ho he trobat normal ja que treballen tots els dies, per un que no treballin no els diran res. Fins aquí tot normal. La sorpresa o més ben dit l’ensurt me l’he emportat quan he vist un gos enorme dirigint-se cap a mi, i acte seguit agafant-me amb les seves dents i mossegant-me, sort que els meus amos han estat ràpids, arriben a trigar un minut més i sóc història.

Aquest ha estat el meu primer ensurt del dia, i el segon me l’he emportat quan han picat al timbre i han entrat els tres nebots bessons de vuit anys dels meus amos que havien vingut a passar el dia. Per a mi, s’ha convertit en un dels pitjors dies de la meva vida, em llençaven de l’un a l’altre, canviaven tantes vegades com canals hi havia, de pressa com un fórmula 1, em llençaven al terra, em xutaven en fi aquells petits endimoniats m’han fet passar un dia desastrós, fins que la seva mare els ha vingut a buscar a les vuit del vespre i aprofitant-ho els meus amos han anat a passejar el gos durant una hora, que l’he aprofitada per dutxar-me i descansar una mica.

Quan han arribat el gos no m’ha molestat i ells, com cada dia, m’han tractat bé, canviant amb suavitat, sense anar tan de pressa i sense tirar-me de l’un a l’altre com si fos una pilota de tennis.

Resumin, avui ha estat un dia molt dur per a mi, espero que demà tot sigui més tranquil i que el gos no em mossegui mai més!

Adéu, fins demà!

Sony

XÈNIA MIRA

Aquest estiu ha estat meravellós, he anat a Itàlia.

Vam anar a visitar diferents monuments i ciutats, però el millor dia, la millor tarda va ser quan vaig anar a Pisa.

Vam visitar la ciutat de dalt a baix i finalment, mentre els meus pares prenien un cafè, jo vaig anar a seure un banc just davant de la torre de Pisa.

Me la vaig quedar mirant una bona estona, i pel que em van dir els meus pares ja feia 834 anys que l’havien construït, però, mare meva, si són molts anys!

Em va semblar que em mirés, que em volgués explicar, transmetre alguna cosa.

I al cap de una estona, a cau d’orella, em va dir :

– Laia, jo sóc massa vella per estar-me tantes hores dreta, ja fa molt que m’aguanto i no podré estar-me massa més temps dreta…M’estic inclinant dia a dia , i cauré tard o d’hora.

Els fonaments on m’ aguanto estan fets malbé, ja ho estaven quan em van construir, i ho han intentat tants de cops d‘arreglar-ho…

Per l’única raó que aguanto aquí dreta, és per la gent com tu, que observa la meva forma.

I sobretot perquè en el fons em fan un favor… Saps aquella foto, la que tothom es fa, que fan com si m’aguantessin, en aquell moment em sento forta i segura, perquè sé que algú m’aguanta, i que en aquell moment no podré caure, em sento protegida i sé que aguantaré un temps més dreta.

Però quan em treuen les mans, em desanimo i torno a pensar que en un moment o altre cauré.

Llavors jo, en sentir aquelles paraules, em vaig aixecar corrents, tan ràpid com vaig poder. Vaig anar al seu costat, i vaig estar-me una bona estona aguantant-la, i pesava força, eh ! Després li vaig dir que ho fes la meva germana quan jo ja no podia dir ni fava…Però, fent tot això, sabia que així podria aguantar un any més, i l’any que ve, jo podria tornar i ajudar-la altra vegada i donar-li suport, i li portaria un bastó per ajudar-la a aguantar-se de peu.

Finalment, vaig treure les mans i li vaig dir:

– Aguanta! Que l’any que ve, tornaré!

LAIA PUIG

Em dic Joaquím i ja des de ben petit em deien que era el més llaminer de la família ; és cert que sempre estava menjant llaminadures i dolços, i encara m’ho diuen , eh, no us penseu! Els meus amics, sempre m’ho diuen que sóc el més llaminer de tots.

El que m’encantava més d’aquesta vida era que al costat de casa meva, tinc una botiga de gominoles, enorme, i cada tarda quan treia a passejar el meu gos, me’n feia un fart de comprar-ne’n i menjar-ne’n.

A la meva mare, això que cada tarda mengés tants dolços, no li feia cap mena de gràcia, sempre em cridava l’atenció. Deia que si en menjava tantes se’m caurien les dents, deia que se’m podririen… (en feia un gra massa, creia jo)

Com que s’enfadava tant, sempre em cridava :

– Demà Quim anirem al dentista.

És que a mi, la meva mare amb aquest tema em feia molta gràcia, sempre em deia el mateix, però no ho feia mai, mai hi havíem anat.

Però un bon dia, ma mare em va dir amb un to diferent al normal :

– Quim, ja n’estic farta, et dic que no mengis tantes llaminadures i tu no pares, doncs, saps què farem? Demà et portaré al dentista del barri.

I jo vaig riure per sota el nas i me’n vaig anar pensant, estic segur que no hi anirem.

Però em vaig quedar parat, quan l’endemà a la tarda quan vaig arribar de l’escola a casa, la meva mare em va dir :

– Quim , marxem al dentista.

Aleshores em vaig sentir perdut, ja que estava segur que el dentista em trobaria un munt de càries.

A l’entrar per la porta del dentista, se’m va fer un nus a la gola, la meva mare em mirava de reüll, i així que no vaig tenir cap altre remei que entrar a la consulta.

Em vaig estirar a la camilla, i vaig veure el doctor entrar, estava cagat, només em venia al cap, la cara del dentista en trobar-me càries i més càries.

Bé i la cara de la mare en assabentar-se, ja era … només era capaç de tenir aquesta imatge al cap.

El nus de la gola, que ja feia estona que el tenia, em tallava la respiració.

El dentista en acabar la seva feina, em va mirar i va sortir a fora a parlar amb ma mare.

Em va fer un crit i vaig sortir.

La mare em mirava, amb una cara… exactament la mateixa que feia un moment tenia al cap.

El dentista em digué :

– Quim, tens dues càries. T’he empastat dos queixals. Hauries de menjar menys llaminadures , eh!

Això era el més greu, les llaminadures, ho eren tot per a mi, era la cosa més bona de menjar, deixar de menjar-ne era l’últim que m’havia plantejat en aquesta vida.

No hi havia dia que no en mengés. Si estava malalt, em prenia caramels per la gola i alguna llaminadura. Si estava trist menjava, xocolata i llaminadures per animar-me…

Era el meu únic remei, que podria fer jo sense aquest suport.

Era una cosa que no m’hi havia parat a pensar mai, sempre n’havia menjat, i ara no ho podia deixar de cop.

I bé, doncs què havia de fer? des d’aleshores intento, començar a menjar-ne menys, quan trec el meu gos a passejar, ja no compro les llaminadures…

A l’escola, a la cantina ja no me’n compro tan sovint.

Home, també haig de dir, que quan surto amb la colla a les tardes, sí que en menjo, no tantes, però alguna llaminadura sí que compro.

Les llaminadures abans me les comprava amb els meus estalvis… i ara que ja no en menjo tantes, no es pot dir que sóc ric, però la meva guardiola està més plena i les meves dents més sanes.

LAIA PUIG

No puc entendre, com encara ara la gent malgasta energia, aigua, menjar entre d’altres coses. Potser ara ens ho podem permetre, però arribarà un moment en què no ens quedarà de res.

La gent es mor de la gana, els nens han de caminar quilòmetres i quilòmetres cada dia per poder beure aigua potable, gent que no és feliç, i no per problemes dels que tenim aquí, sinó per d’altres vertaderament importants.No ens adonem del que realment passa. Potser, nosaltres tot això no ho vivim, perquè tenim moltes facilitats, però molta gent és el pa de cada dia.

Hi ha persones, nens, que no poden anar a l’escola, perquè han de treballar, han de fer el possible per ajudar a la seva família, per viure una mica més bé cada dia, simplement per a aconseguir una mica de menjar. Tots els nens i les nenes tenen dret a escola.

Com pot ser que comencin a treballar als 4 anys? En aquesta edat, nosaltres estem a l’escola, aprenent cada dia una mica, estem feliços amb els pares, sense cap preocupació, jugant tot el dia, perquè això és la infantesa, una etapa de la vida no massa llarga que serveix per gaudir. Ajudem a aquests nens a fer realitat tot això, que no només siguin paraules, sinó un fet real.

Molta gent mor al dia per culpa d’aquests problemes que nosaltres no volem veure, d’uns problemes que pateixen mig món.

Podem pensar com ajudar, no podem fer res! Però la veritat és que es poden fer coses, una d’elles, són les ONG, encara que també hi ha altres maneres d’ajudar a la gent necessitada.

També hi ha gent que ajuda, com pot, però ajuda. Nosaltres dia a dia també ho podem fer, pel bé d’aquelles persones i també pel nostre. Tancant l’aixeta aconseguim estalviar una mica d’aigua, ajudant a què no s’eixugui el planeta, perquè ells serien els primers en patir les conseqüències. Destinant un euro a una ONG, també ajudem, perquè encara que per nosaltres no sigui res, un euro d’aquí i un altre d’allà, dóna per molt. Apagant els llums, els televisors, els ordinadors i tancant les aixetes, ens ajuden sembla que aquestes petites coses no tinguin importància, però la veritat si que la tenen, fen això, ajudem a fer una mica millor aquest planeta on vivim, també ajudem a la gent del “tercer món”.

Col·laborem tots una mica, fem tots un petit esforç i tots acabarem guanyant.

SANDRA RUÍZ