Hola,

Sóc un solitari mussol, trist i desplomat, com que tinc més de deu anys i encara no he conegut l’amor, escric aquesta carta perquè alguna femella s’interessi per mi.

Jo visc en camp obert tocant la frontera, el terra conté una bona superfície per construir un niu, per tant, no us podeu queixar que visc en un mal lloc. Però el seu únic inconvenient és que, no es troba molt aliment en aquestes contrades.

És clar, com que ja sóc vellet, no estic en tan bona forma com fa cinc anys però encara serveixo per fer moltes coses. Però és clar com que en totes les cartes es menteix una mica, jo no faré una excepció. Em considero valent i forçut però una mica maldestre. La responsabilitat no és el meu fort, per tant, necessito que la femella s’encarregui dels ous.

Jo em conformo amb poca cosa, només necessito companyia i descendència, però ja posats, m’agradaria que a l’hora de caçar fos àgil, com el lleó que salta per capturar la pressa, lleugera, com les plomes que se’m cauen a mi, sinistra, com el xiprer dels cementiris a mitja nit, rancorosa com la bala que surt ràpidament d’una pistola. Però a l’hora de cuidar els polls m’agradaria que faci companyia, com el fidel gos que acompanya el seu amo; protectora com la muralla del castell en època de guerra; amable com el bon temps en èpoques de pluja, i pacient com la petita llavor que es convertirà en un gran arbre.

Això és tot, i espero que alguna em contesteu aviat.

Amb interès, MÉS SOL QUE UN MUSSOL.

JESÚS SÁNCHEZ

En les llunyanes i fredes estepes de Mongòlia, amb una tribu nòmada de pastors, vivia un noi petit, menut, d’uns tretze anys, anomenat Chimed. Chimed vivia amb el seu pare, un home gran i fort. La seva mare va morir el dia del part. Chimed significa “esperança”, que és el que el noi era per al seu pare, que vivia per ell i per a ell. Els dos eren pastors. El seu pare tenia un ramat digne d’enveja per a molts adults de la tribu. Chimed estava orgullós del seu, format per setze cabres, deu ovelles i un camell.

Aquell dia, Chimed va matinar com acostumava a fer per a contemplar la sortida del sol amb el seu ramat. Va rentar-se la cara amb aigua ben freda i va sortir a l’exterior. Estaven a les portes de l’hivern i el fred ja calava tots els ossos, obligant al jove Chimed a abrigar-se. El noi es dirigí cap al lloc on guardava els animals i els va dur tros enllà, a descansar en un petit turó on creixien, tímids, petits brots d’herba. El noi es va acomodar a dalt de tot del turó i va contemplar l’immens desert del Gobi, que s’escampava fins a l’horitzó. El Gobi, el Gran Gobi, només la seva contemplació tallava la respiració als més valents. Tothom sabia que qui desafiava el desert, moria. Chimed va contemplar les estepes que l’envoltaven. La seva tribu es trobava al nord, on estepa i desert convivien en harmonia. El jove noi estava hipnotitzat per la immensitat que l’envoltava. Les dunes, a la llunyania, es movien a causa del vent. O no eren dunes? En Chimed va entrellucar els ulls. Els puntets negres van créixer i al noi li va arribar un rumor de crits. Eren genets. I en aquell precís instant en que el primer genet desembeinava una simitarra i els seus companys l’imitaven, juntament amb crits de guerra en Chimed es va adonar de la greu situació. Els seus llavis van formar un “O” de terror mentre una única paraula rondava pel seu cap: bandolers. En Chimed devia estar a mig quilòmetre de l’oasi, ja que quan va arribar esbufegant no hi quedava ni una ànima.

En Chimed va buscar entre les tendes, però tot era mort i destrucció. Els pocs que havien ofert resistència restaven a terra dins d’un bany de sang i sense vida. El noi va trobar el cos inert del seu pare, amb el ventre travessat per una simitarra, però, això sí, amb quatre bandolers en el mateix estat. Chimed va plorar, va plorar pel seu poble, pel seu pare mort i per la destrucció del que havia estat la seva llar, la seva infantesa… la seva vida.

Chimed va sentir un soroll i es va posar dret d’un salt. Tenia els ulls humits de tant plorar i no hi veia bé. Va aclarir els ulls i va veure Adiya, una noia de la seva edat pertanyent a la tribu.

-Adiya! – L’alegria de veure un altre supervivent el va omplir de força – no se t’han emportat els bandits?

– Jjj…jo est…. – no va poder acabar la frase. Tenia els ulls desorbitats i les llàgrimes li corrien com una cascada per les galtes roges. Chimed la va abraçar amb força. Quan es va haver calmat va aconseguir explicar la seva història:

– Estan tots morts. Havia sortit amb el ramat cap allà – assenyalà l’est, la direcció oposada en què havia anat Chimed – quan he sentit un fort rebombori aquí. I quan he arribat… – tampoc aquest cop acabà la frase, i les llàgrimes van tornar a brotar.

Chimed li va explicar la seva història.

Més tard, després d’enterrar el pare de Chimed i la família d’Ayida, mentre recollien les coses necessàries per marxar d’aquell infern Ayida va preguntar:

– I on penses anar? Estem sols.

– A qualsevol lloc, lluny, molt lluny d’aquí.

Carregaren les coses més necessàries als camells. Chimed també agafà una simitarra per si de cas. I s’allunyaren de l’oasi que havia estat la seva perdició. Chimed contemplà un cop més el campament, ara ple d’aus rapinyaires. I s’allunyaren, dos taques fosques en la llunyania de l’immens Gobi.

Elliot

ADRIÀ BARDAGÍ

El Masnou, 24 de gener de 2008

Estimat Brundi,

T’escric aquesta carta, des de la meva habitació, perquè tinc ganes de veure’t…i a més a més, tinc ganes d’explicar-li a algú com em sento aquí en aquest nou lloc, aquest nou espai, aquesta nova gent, el nou idioma.

Tot és tan diferent d’abans, quan vivia al Senegal.

A l’escola només tinc un amic, en Jorges, és l’únic que mínimament em respecta.

En Jorges és francès, i així és com parlem, i així ens entenem. Aquí es parla en català, és una mica difícil d’ entendre i de parlar, però faig el que puc. La meva professora m’ajuda a practicar-lo.

També ensenyen a parlar el castellà, aquest ja el domino una mica més, perquè vaig fer un parell de classes al Senegal.

Aquí a l’escola no m’hi sento bé, em sento humiliat, els nens em diuen tota mena de sobrenoms, un d’ells és “cubanito“, i tots són d’aquesta mena. Però tan diferent sóc? Tan estrany sóc dels altres nens ?.

Com tu ja saps a mi m’agrada molt jugar a futbol, m’hi passava hores amb la pilota jugant amb tu. A les hores de patí, no puc jugar perquè diuen que en els seus equips no hi accepten negres, sempre la mateixa cançó. El Pere és el pitjor nen de la classe, és el que més em fa la guitza, el que més em molesta.

Els canvis de classe em prenen la motxilla i se la tiren pels aires, i riuen de les seves “brometes” .També a vegades, m’agafen els llibres de text i me’ls tiren pel mig de la classe.

Ja deus entendre el perquè d’aquest malestar. Aquí estic molt sol i a, més a més, m’hi fan sentir. Al Senegal, hi tenia amics, en canvi aquí només tinc el Jorges. També sé que amics com tu no es troben a totes les cantonades. Et trobo tant a faltar Brundi.

Em sento sol, estic trist, sense amics i estic dels insults fins a les orelles.

És cada dia, cada dia, m’insulten, però tampoc sé que dir, em quedo tallat, només em surten paraules en francés, paraules, que sí, potser m’ajudarien, però ells no les entendrien. Llavors me’n vaig corrent amb una llàgrima lliscant per la galta i corrent tant com puc, i m’amago.

M’amago allà, en aquell racó on mai hi va a parar una pilota, ni tant sols les que hagin pogut sortir fora del camp. El racó més fosc del patí, mai hi ha ningú. Allà passo les hores d’esbarjo, hi estic tranquil, segur, i no sento insults. Llavors sona la campana, i torna a començar, en Pere s’acosta cap a mi i em comença a humiliar davant de tothom. Em sento indefens.

Però haig de ser fort, haig de creure que sóc un nen normal. I és que ho sóc ! Però ells no pensen el mateix.

No vull que ara pensis que aquí tot són notícies negatives, eh!

Per exemple, aquí cada dia es menja una cosa diferent, jo dino a l’escola, hi ha safates i més safates de carn, de peix, de pasta… i moltes coses més. L’aigua a l’hora de dinar la donen amb gerres, i te’n poses tanta com vols. Cada dia la gent va vestida amb roba diferent i lluent. Cada casa té una dutxa particular, i la pots engegar quan més ho prefereixis. Però aquí també diuen que tenen sequera, com al Senegal, i que s’ha de tenir precaució. Ara, aquí , hi tinc de tot, menjar, aigua, escola i estic amb els meus pares, i el millor de tot, tinc una casa estable.

Però no sóc feliç. Al Senegal és cert que em mancava el menjar, l’aigua, un lloc on viure, però allà era un més, era respectat, i et tenia a tu. Tinc ganes de recuperar això.

He pensat que quan sigui una mica més gran, et vindré a buscar. Sí, això és el que faré, i així tornarem a estar junts. Tu i jo un altre cop, t’ensenyaré el Masnou, ja veuràs com t’agradarà. Ens ho passarem bé. Així ens farem costat l’un al altre. I cap dels dos estarà sol. A banda també estic convençut que, donant una mica de temps, els meus nous companys deixaran de veure’m com un estrany, faré amics nous i te’ls presentaré. A la llarga podré tornar a ser feliç.

Aquí m’acomiado, ara t’escriuré més sovint per explicar-te com va tot, intenta fer-ho tu també.

Brundi, ets el meu millor amic, i et trobo molt a faltar, i no puc aguantar tenir-te tan lluny, em sento buit per dins.

Jimbo

P.D: Tornarem a estar junts, ja veuràs com sí.

Records al poblat! Un Petó.

LAIA PUIG

Ara us explicaré una història. Una història real. Una història que encara que us l’expliqui, no podreu explicar-la a ningú perquè a part que no us creuran i us pendran per bojos, és d’un lloc secret, d’un origen no revelat.

Vaig néixer allà, a Càbroukt. Un poblet situat al centre d’una petita illa salvatge, anomenada Mínkulk. Situada entre el mar Atlàntic i el Pacífic, és una illa que no hi surt als mapes, una illa mai vista, mai trobada, d’uns habitants estranys, no-humans, una illa que no és d’aquest món…

Abans allà tot era diferent del que esteu acostumats a veure: els cabrouktencs, no anaven tapats amb fulles i fent el “hula-hula” al voltant d’un foc, com us deveu imaginar tots; eren éssers estranys. No tenien ni rei, ni lleis, ni cap tipus de costum o hàbit, no sabien com tenien que actuar, eren uns éssers com desorientats, desubicats.

A Mínkulk el temps passava molt més ràpid: quan per vosaltres hauria passat una setmana, a l’illa ja havia passat un any sencer. Van saber de l’existència del vostre món, i de la fama de les vostres grans ciutats, i que es vivia tan bé, que van decidir fer una rèplica d’una de les grans ciutats. Com que no en sabien res, van triar un cabrouktenc, anomenat Dírton, perquè anés cap a ella i copiés la forma de vida del humans. En Dírton va agafar el que veia que tenia més èxit a la ciutat. Per exemple: de menjar, va portar-ne d’un tipus anomenat “fast food”, i una altre cosa que li va cridar l’atenció, especialment pels colors i el gust anomenat “gominoles”, per beure, va decidir agafar el que li van recomanar, que va ser l’alcohol, ja que li van dir que era molt preuat. Va dur el soffing (paraula cabroutkenca del verb soffà. Pels de la gran ciutat, apalancar-se al sofà a fer el mandra o qualsevol altre cosa), també en va portar el fúmmok (pels de la gran ciutat, el hàbit de fumar) en veure que tanta gent ho feia i moltes botigues en venien. Va dur idees d’un hàbit que es diu “treballar” (entrar en un edifici molt gran, sempre de mal humor i amb presses i asseur’es davant d’un objecte que anomenen “ordinador” i començar a contemplar-lo, passar-s’hi 8 hores i acabant portant a casa un tal “estrés” ). A canvi d’això n’obtenen els “diners” (paper bastant brut, que per ells té molt valor) i moltes altres coses.

En adaptar tot això, i fer la vida igual que els de la gran ciutat, van veure que el poble s’estava convertint en un caos. Van notar que començaven a emmalatir i a trobar-se molt malament. Tothom estava fent soffing, anava a treballar amb l’estrés a coll-i-be, feien fúmmok a les hores lliures i cada cop s’anaven tornant més grassos. El clima i l’ambient s’estava convertint cada cop més gris i fosc (degut a que el paisatge i el clima en aquesta illa, es configuraven amb l’actitud i els pensaments dels cabrouktencs). Van fer una reunió els savis i representants de l’illa i van dir que no entenien que els humans actuessin d’una manera que els conduís a una vida tan contaminada. Els savis van suposar que Dírton s’havia oblidat d’agafar una idea, la que debia ser més important per als humans. Van demanar a Dírton que tornés a la ciutat i que preguntés, busqués i trobés l’única idea que faltava per completar la rèplica, la idea que feia que els humans tinguessin una bona vida.

En Dírton va tornar a la ciutat. En arribar-hi, va començar a buscar i en veure que no trobava res, va decidir preguntar a un pagès mentre conreava el seu hort. Li va preguntar què era per ell l’èxit d’una bona vida, i el vell pagès, li va agafar un grapat de terra i una llavor i li va respodre: “això, noi, això”. Ell li va agafar de les mans i s’ho va guardar. Més tard va preguntar-li el mateix a un nen petit que jugava pel carrer, i li va respondre que per ell, era sortir cada tarda a jugar amb els amics, riure i passar-s’ho bé. Després va fer el mateix amb un senyor, un escritor, i li va respondre, que senzillament era poder sortir cada dia a fer footting, respirar l’aire fresc de matinada i inspirar-se per un nou capítol del llibre. Va estar parlant amb una mare, i ella li responia que per tenir una bona vida, només calia cuidar-se: menjar aliments de primera qualitat, amb dieta equilibrada, no fumar, fer esport, intentar ser positiu a la vida, cuidar el planeta on vius… Coses que encara que costin més esforç, valen la pena per tal de dur una bona vida.

Al tornar a Mínkulk ho va explicar, i en posar-ho en pràctica, tot va anar millorant. Aquest el gran secret, i la gran idea que faltava. Havent vist el futur, no us recomanen d’oblidar-vos, de l’ultima i princial idea. Per viure bé, cal viure una vida sana.

Així que si us trobeu amb alguna persona, que per casualitat us pregunti el que és per a vosaltres l’èxit d’una bona vida, aneu pensant el que li direu, ja que després, ho haurà de replicar…

CLARA TORNÉ

Hi havia una vegada un petit planeta anomenat Terra on hi vivien milions de persones amb les seves fonts vitals com ara l’aigua, el menjar ,etc .

Però aquesta raça amb braços, cames, cap i peus (els humans) no sabien que estaven malgastant l’aigua del planeta de forma que quan no quedés aigua, el planeta s’assecaria i per tant no podrien fer collites i molts dels seus aliments desapareixerien de forma que moririen per falta de menjar i aigua .

Un dia com qualsevol altre, una persona va començar a pensar que no podia ser que l’aigua fos infinita i que es podia acabar en qualsevol moment , era un polític famós i va aprofitar per anunciar que no es podia malgastar l’aigua d’aquella manera i va dir :

-Senyores i senyors, me n’he assabentat que l’aigua que tenim en aquest món no és infinita i per això he pensat hem d’utilitzar correctament l’aigua .

Quan va sortir d’aquella reunió va seguir veient la gent per tot arreu malbaratava l’aigua i es va adonar que no li havien fet cas.

Però va dir :

-No em rendiré tan fàcilment , aconseguiré que la gent no malbarati la poca aigua que ens queda .

I així doncs va començar a fer anuncis i a sortir pels teleprogrames advertint de la sequera del planeta: Des d’aquell moment van començar a escoltar-lo mes gent però no eren prous, perquè encara hi havia molta gent que no l’escoltava. Va decidir raccionar unes hores d’aigua per totes les cases i jardins per no gastar tanta aigua .

Va funcionar però quan va tornar a deixar que tinguessin aigua tot el dia van tornar al mateix problema d’abans .

Va convocar una reunió d’urgència per solucionar d’una vegada i per totes el problema. Els politics de la sala ja el començaven a escoltar i van estar d’acord a posar restriccions contra aquesta sequera de la manera següent :

-La persona que estigui malbaratant aigua pel carrer haurà de pagar una multa .

I les fonts dels aeroports, de les places, etc. no estaran enceses tot el dia .

I altres lleis van seguir a aquestes.A partir d’aleshores les pluges van començar a omplir els pantans i les reserves d’aigua de tot el món i van poder contrarestar la sequera gràcies al polític .

ÒSCAR GIL

Tinc 26 anys i avui he decidit deixar el tabac per molts motius, per exemple: el futbol. Si vull arribar al primer equip, he de deixar-lo. L’altre motiu,és car i a més a més MATA. També crec que és important per a mi i per als que estan al meu costat. I el motiu més important és que tinc una filla de poca edat, i si jo estic amb el tabac, no puc cuidar d’ella.

Els meus amics em diuen que el deixi, i que estaran al meu costat pel que sigui, i la meva dona m’anima perquè ho faci. No sé com m’ho faré per aconseguir-ho, però segur que amb força de voluntat i creient en els que creuen en mi, ho aconseguiré.Sí, i tant que ho faré… m’he fet una promesa a mi mateix i la penso complir.

Per començar consultaré amb el meu metge, reduiré els paquets setmanals, i davant de la gent no fumaré. De passada, crec que començaré a menjar seguint una bona dieta, perquè últimament m’estic alimentant a base de menjar ràpid. Començaré a fer encara més esport en el temps lliure, a més d’estar amb la família… o crec que el millor serà fer esport tots junts.

En realitat, portar una vida sana és fàcil, només que és díficil sortir de portar una vida sense addicció. Per aquest motiu,és millor prevenir i evitar les possibles temptacions. La veritat és que no sé per què vaig començar a fumar, suposo que seria un intent desesperat d’intentar fer-me el madur.Sé que aquest mateix acte és de gent inmadura i ara he de pagar per ell. Però igual que molta gent ha deixat el tabac, jo també ho faré, perquè si hi ha gent que ho ha aconseguit, jo no seré menys.

He fet aquest escrit per donar-me força de voluntat. Penjaré aquest escrit a la paret de la meva habitació, així sempre que estigui a punt de tornar a caure tindré present la promesa: una promesa que penso complir.

KEVIN GARCÍA

Era un dia com tots el altres, assolellat, calorós i amb un vent suau, un vent que acariciava la pell dolçament. Els nens jugaven al parc, els avis passejaven els seus gossos i els ocells piulaven acompanyant la melodia del preciós dia.

Jo estava asseguda al banc contemplant el sol del diumenge al de matí. Quan estava a punt d’anar a comprar un gelat de maduixa que tant m’agraden, vaig sentir un cop lleugerament fort al cap que em va fer caure al terra evitant que les monedes sortissin de la meva mà.

A continuació, quan anava a plorar a causa del dolor i de la pèrdua dels diners, sentia una veu, una veu que envoltava el meu cos d’una sensació que mai havia sentit. En obrir els ulls ploraners, observava una mà que sense pensar-ho dos cops, la vaig agafar per poder aixecar-me sense problemes. Quan vaig veure la seva imatge, el cor em va començar a fer mal. Ell es va dirigir a mi amb un to de disculpa, tornant-me tots els diners que s’hem van caure, que, amb el contacte de la seva mà càlida i suada, el cor em va començar a perforar el pit, de nervis, no li vaig donar ni les gràcies. En veurem els ulls aiguats em va donar un mocador, un mocador on es podia veure cosit el nom de Joan, que sense dubtar-ho vaig agafar per treure’m aquelles maleïdes gotes. Quan volia tornar-li el mocador, ell es va negar, volia que me’l quedés per poder-me veure un altre dia. Les seves paraules em van arribar al cor que sense poder evitar-ho començava a bombejar sang que feia que em quedés vermella com un tomàquet.

Quinze anys després, en Joan i jo, vam compartir les nostres vides, i ens vam casar en una de les esglésies més luxoses del barri.

Després del naixement de la nostra filla Núria, ell s’anava tornant cada cop més egoista, només pensava en ell mateix. Mai ens vèiem, es passava tot el dia a la feina, des del matí fins a l’última hora de la nit, alguns dies ja ni venia a dormir i quan li preguntava, sempre em deia que no em fiqués en els seus assumptes. Em tractava com un drap brut, només es dirigia a mi per donar-me alguna ordre o per escridassar-me. El diumenge, que era l’únic dia que tenia festa, sempre se’l passava o mirant la televisió o fora de casa.

Un dia en què necessitava comprar quatre coses, vaig decidir anar a una botiga allunyada de casa acompanyada de la meva filla.

En entrar vaig observar pàl·lidament una escena que mai se m’oblidaria, era en Joan acompanyada d’una noia rosa a qui l’abraçava i l’acariciava.

Com s’atrevia, jo, que havia aguantat més de cinc anys les seves escridassades amb un greu to de veu; jo, que l’esperava amb paciència i nerviosa per la seva seguretat cada nit; jo, que com una innocent l’havia respectat cada dia des que ens vam conèixer fins ara.

Des d’aquell dia, ja havia après la lliçó ja no parlava amb ell per res del món, ja no l’esperava per dormir i sobretot, ja no l’estimava.

Jo tenia por, si s’adonava que ja ho sabia tot, em podria fer mal.

Si s’adonava que ja ho sabia tot, li podria fer mal a la meva filla.

Així que un dia d’aquest, com que sabia que no podia viure amb ell mai més, me’n vaig anar a casa de la meva millor amiga, l’àvia de la meva petita.

Des de fa temps, existeixen unes injustícies, una de elles és la discriminació per part de les dones, per solucionar aquest problema una de les recomanacions és la prevenció. Tenint en compte això, tots sabeu amb qui viviu i de quina manera. Si us plau, no volem més maltractaments i defuncions absurdes i sense motiu.

Tothom diu: és millor prevenir que curar.

JESÚS SÁNCHEZ

Com va començar tot realment? Mai no ho sabré. Únicament podré somiar, i potser recordar el que va passar.

Aquell home portava americana i pantalons de vestir, molt elegants, sense arrugues o cap signe de pobresa que pogués delatar el seu veritable estat econòmic. Va apropar-se a recepció del club i va demanar per la Senyoreta Torres. La seva veu era profunda i tranquil·litzadora, però hi havia alguna cosa en aquella figura que em produïa desconfiança. La recepcionista del club li va comunicar que en aquells moments la senyoreta Torres es trobava a les pistes de tenis entrenant. Llavors de cop i volta l’home va donar-se la volta i va marxar. Es va dirigir cap a les pistes on la senyoreta Torres es trobava. Es va posar a observar com entrenava la noia junt amb les seves amigues, Anna Abadias, Júlia Municoy i Mar Llobet. Un dels entrenadors, que en aquells moments es trobava a la pista, s’hi va apropar, van parlar una estona i desprès van marxar cap al despatx on es trobava el senyor Tutusau, ells era qui dirigia l’escola de competició.

Mitja hora desprès, es van començar a fer partits amistosos. La Mar Llobet jugava contra la Júlia Municoy i l’Anna Abadias contra l’Alexandra Torres. Una hora desprès, les quatre noies van marxar cap al vestuari per canviar-se i anar a fer físic. Però aquell dia no va haver físic ja que en Sergi no va poder presentar-se.

Com que no farien res aquella meravellosa tarda de primavera van marxar a donar una volta. Cap a les set de la tarda les noies van tornar, i es van dirigir cap a les seves habitacions on van fer una mica de deures. I van anar a sopar. Com era divendres, podien quedar-se despertes fins tard. Aquella nit totes es van reunir a l’habitació de l’Anna, van estar parlant dels seus romanços. A dos quarts d’una, va marxar la Mar mig adormida. A tres quarts, van marxar la Júlia i l’Alexa.

A tres quarts de cinc l’Alexa, va escoltar un fort cop a l’habitació de l’Anna i més tard unes passes que venien del passadís. Ella, es va aixecar lentament del llit, i va agafar cuidadosament la llanterna que es trobava sobre la seva tauleta de nit, va obrir la porta, i va treure el cap per intentar veure alguna cosa.

Temps desprès es va trobar en una sala fosca que desconeixia, no recordava gaire bé el que havia passat. Llavors va veure, a l’altre banda de la sala, l’Anna, estesa a terra inconscient, s’hi va apropar i va despertar-la. L’Anna tampoc recordava res.

De cop i volta una petita porta es va obrir i va entrar a la sala un home emmascarat, idèntic al que aquella tarda les havia estat mirant entrenar. L’Anna i l’Alexa es van arraulir al racó, l’home caminava decidit, cada cop estava més a prop d’elles. Aleshores va entrar un segon home a la sala, aquest duia una caputxa i unes ulleres de sol molt grans, també es va apropar, es va treure la caputxa i les ulleres. Era en Marc, i l’altre home segurament seria en Joan, que com sempre els hi havia de fer brometes. L’Anna tota enfadada va aixecar-se i va donar un clatellot als dos bromistes.

En sortir de la sala l’Alexa es va adonar que estaven al dormitori d’en Joan que com li estaven arreglant els circuits elèctrics el van enviar a l’habitació del costat. Les dos noies van marxar ràpidament i van entrar a les seves respectives habitacions.

Aquell dissabte el jardí que quedava envoltat per l’edifici dels dormitoris, es va convertir en un camp de batalla. Les quatre noies que s’havien aixecat a les set van preparar un pla per venjar-se dels nois. A un quart de nou la Mar i la Júlia van baixar al jardí hi van preparar el lloc on els pararien els peus. A dos quarts de nou van baixar l’Anna i l’Alexa, amb els globus d’aigua i la farina.

A tres quarts de nou, quan només quedava un quart d’hora per anar a esmorzar, van aparèixer els dos bromistes i en Carles i l’Albert. Llavors en un instant va començar una guerra d’aigua, el que la Mar no podia comprendre era perquè ells també anaven protegits amb impermeables, en principi no havien de saber res d’aquella emboscada, però sigues com sigues es van enterar.

En acabar aquella innocent guerra tots van anar a esmorzar, però la Júlia no es rendiria tan fàcil, volia venjar-se. Així que aquella tarda van anar a declarar la pau entre els dos eterns rivals. En Joan, en Marc, en Carles i l’Albert i van estar d’acord i van signar la pau. Però la Júlia i l’Alexa ja tenien pensada una bona broma per venjar-se.

A les deu en punt quan cada un dels nois va entrar a la seva habitació un cubell d’aigua freda amb una mica de pintura va caure al cap de cadascun d’ells, i naturalment l’Anna, la Júlia , la Mar i l’Alexa, i van ser presents per mofar-se’n.

Ara deu anys després encara no s’expliquen com s’ho van fer per descobrir el pla t’han fantàstic que tenien.

ALEXANDRA TORRES

Aquest es un dels molts títols amb què es critica la violència de gènere. Hauríem de ser conscients que aquesta violència no és llunyana a nosaltres. Hem d’obrir els ulls i adonar-nos que aquestes situacions són molt properes. Molts d’aquests crims passen al costat nostre i no fem res per aturar-los, sinó que a més, els i donem l’esquena.

Tot el món pateix aquesta violència: des de les dones musulmanes del tercer món, vestides amb el burka de cap a peus i que no tenen cap dret, fins a les dones lliures de l’Europa desenvolupada. Totes les dones comparteixen la mateixa característica: estan preses per el marit, una mà que les apresa, les amenaça, les delimita, les maltracta i les fa plorar.

On més es dóna aquesta violència és als països musulmans, com Pakistan, Afganistan… Allà, i encara actualment, les dones no tenen cap dret i tenen moltes obligacions: no poden votar, han de portar el burka sempre, no poden parlar amb segons qui, sortir de casa… Però no cal anar tan lluny per veure bestialitats contra la dona. A Europa, passen coses semblants a diari: assassinats brutals de dones comesos pels marits, maltractaments amb tot tipus d’objectes… Crec que s’hauria de respectar més la dona, tenir-la com un ésser igual i trencar aquest fil del passat per oblidar-lo.

ADRIÀ BARDAGÍ

Aquestes són les declaracions d’una dona maltractada pel seu marit. Aquestes declaracions es van fer uns anys després que hagués passat. La dona va ser maltractada físicament i psíquicament pel seu marit. Per això va tardar tant temps a explicar-ho, perquè li havia costat molt pair-ho i acceptar-ho.

La dona va poder dir després de molta espera això:

El meu marit i jo ens vàrem casar el 24 d’octubre de 1999 després d’estar sortint junts durant 2 anys. Fins aquí la cosa anava molt bé i ens estimàvem molt.

Quan feia un any i ja havíem estalviat bastants diners per poder anar al seu país, per veure els seus pares i presentar-me’ls.

Vam estar allà dues setmanes molt ben atesos, però el meu marit es va començar a comportar-se d’una manera molt estranya. A la tornada quasi que no em parlava.

Després va començar a cridar-me i no em deixava sortir sola amb els amics, perquè deia que em volia protegir dels meus amics, perquè deia que jo era molt atractiva i que estaven enamorats de mi.

Al cap d’uns dies va començar a donar-me cops i això va anar evolucionant i al final em va començar a pegar. Tots els dies em deia que no tenia amigues, que ningú em volia i que ningú m’estimava, a partir d’aquest moment vaig començar a perdre les amigues i a dubtar de les que tenia.

Encara no li havia dit a ningú, però com que anava tota plena de blaus la gent va començar a sospitar, però jo deia que m’havia caigut per les escales.

Al cap d’un temps, em va tirar al terra i em va començar a cridar i insultar-me, a partir d’aquest dia els veïns van estar a punt de trucar a la policia, però no se que els va dir el meu marit que van canviar d’opinió.

Al cap d’ens dies vaig haver d’anar al metge sense que el meu marit sapigués res per que des d’aquella caiguda tenia moltes molèsties al braç. El metge va dir que tenia una fractura al braç i que me l’havia de enguixar.

Quan vaig arribar a casa, al meu marit li vaig dir que la porta del cotxe se m’havia tancat i vaig anar d’urgències i no l’havia avisat per això.

Al cap d’uns dies uns policies van venir i varen començar a interrogar el meu marit i a mi. Resulta que el doctor que m’havia atès va veure que abusaven de mi i ho va denunciar a la policia.

A partir d’aquí van dictar una ordre dient que no es podia acostar a mi 500m. També vam firmar els papers del divorci.

Vaig començar a anar al psicòleg perquè no volia dir res a ningú del que havia passat, però ara em costa, però ho puc explicar. Ara ja faig vida normal i he recuperat les meves amigues.

En vista d’aquestes declaracions volem fer una crida a les dones maltractades i els volem dir que no ho amaguin i ho denunciïn!

MARINA PÉREZ