Author Archives: rmohino

L’amor fa males passades.

Tot comença quan el coneixes, el veus per primera vegada i sents que és algú especial. A mesura que passa el temps et vas adonant de com és, com es comporta amb tu i t’adones del molt que l’estimes. Tu, com una ximpleta, vas darrere d’ell però ell nos’ho ensuma, et veu com una simple amiga, com una amiga més. A poc a poc va passant el temps, amb ell t’ho passes molt bé, vius moments inoblidables al seu costat i entens que no saps què faries sense ell. És una persona estupenda i tothom l’adora, però el que ell no sap és que tu l’estimes. D’això se’n diu amor. Aquell nen de cada matí et mira amb els seus ullets i quedes feliç durant tot el dia, perquè passi el que passi ningú et podrà treure aquell somriure de la cara. Arriba un dia en què finalment s’adona que l’estimes i tu també obres els ulls, perquè fins ara no sabies res, i un dia de sobte et diu que t’estima. Tu et quedes sorpresa però a la vegada trista. Perquè tot el que havíeu passat junts se n’ anirà al bagul i no tornarà a sortir mai més! Perquè ara a l’escola ja ni us parlareu per la por al que digui la gent. Durant uns dies seran els més tristos de la teva vida. Però un dia, de sobte t’arriba una carteta mentre esteu fent classe, i diu:

“Escolta, no vull veure’t trista, perquè tu ets una de les persones més alegres que existeix en el món. Et passes els dies pensant en mi, però jo sóc molt vergonyós i no sóc capaç de dirigir-te la paraula, tinc por del que pot dir la gent. Saps que no vull seguir així perquè crec que et mereixes algú millor que jo, perquè tu ets: simpàtica, divertida, alegre, bona amb tothom.. ho tens tot, però en canvi jo sóc un desastre que t’estima i que vol el millor per tu. Crec que lel millor serà que t’oblidis de mi perquè si no sofriràs.

Ho sento molt i alegrat!

XXXX

PD: Mai oblidaré el que he passat amb tu ni tampoc m’oblidaré de tu.”

Quan llegeixes això et poses a plorar sense parar, perquè tu l’estimes i per res del món el vols oblidar. Prefereixes sofrir per ell que oblidar-lo per sempre! Perquè donaires la vida per ell i, igualment que ell no ho sàpiga tu l’estimes moltísim, massa com per poder-lo oblidar. Saps que per molt que vulguis no el podràs oblidar, perquè sents alguna cosa que només pots sentir per ell i que ningú et farà canviar d’opinió.

No saps què pot arribar a passar dilluns a les 7.40 el veuràs allà i no sabràs què dir-li. Avui em dic “Som dissabte i tot això va passar ahir, durant el cap de setmana estaré meditant i pensant què dir-li, perquè després de la carta una es queda sense paraules, l’únic que sap fer en aquell moment és plorar per ell.

L’únic que sé fer ara és pensar en ell i pensar que veritablement l’amor pot fer males passades.

Laura

Era una dona especial

Era una dona especial. Als seus trenta-cinc anys treballava de secretària del president de la caixa Servei, la continuació de “La Caixa”. Feia la seva feina a la perfecció. Estava dotada per aquell treball i la frase “El president no seria res sense la supersecretària” corria per arreu.

Era una dona d’estatura mitjana, quasi podríem dir que alta. Tenia els ulls foscos i penetrants, un nas rodonet i un gran somriure. Els cabells, entre castanys amb tons foscos i algun que altre cabell ros arribaven una mica més enllà de les espatlles. Tenia unes corbes bastant pronunciades i arrodonides i unes bones cames, cosa que no volia dir que fos grassa. Resumint, una dona atractiva a la seva manera.

Vivint en un piset de 250 metres quadrats (cosa que no estava gens malament, ja que les vivendes encara havien pujat més) amb una bona companya de la universitat mantenia una bona relació amb els seus pares i família, que, en treballar en una caixa i guanyar diners li havien pagat gran part del pis, cosa que agraïa infinitament. Respecte a la relació amb el seu germà, uns anys més petit que ella, era la mar de bona, i aquest sovint l’acompanyava en les seves nombroses visites els caps de setmana a Gavà.

En els temes amorosos no havia tingut gaire sort. Algunes sortides esporàdiques a un discoteca amb un noi, però res més. No podem dir el mateix de la seva companya, que atreia a un munt de nois i pel qual era envejada al piset.

Era de caràcter afable i era mitjanament pacient, però sensible, molt sensible per segons quins temes que no tocarem. Era bastant amable amb les persones que li queien bé, però no suportava la gent creguda. Imaginativa, restava un temps que feia seu del dia per estar en el seu món dels somnis, flotant suau com un núvol.

Era estimada per tothom a la feina, excepte per algun que altre que li tenia jurada.

No era una dona d’iniciativa, restava callada i deixava fer a la resta de la gent, cosa agraïda per tothom

Era reservada, i no comunicava els seus sentiments secrets a ningú.

Total, una persona entranyable, especial.

ADRIÀ

Un matí al camp

Des de la llitera puc sentir els harmoniosos cants dels ocells que, entrellaçant-se cel amunt, volen, reposen i tornen a aixecar el vol.

El cruixir dels arbres, i el xipolleig del riu en saludar l’endormiscat entorn.

També noto les agradables olors de les flors insinuants i la fortor que prové de la fusta humida.

La música de les fulles, en l’’intent d’’acompanyar el vent.

Ja sento el bategar de les flors, que onejant la superficie, romanen lleugeres, alegres de mantenir la seva bellesa, simple però verdadera.

Gairebé puc notar com les fulles respiren part del meu ésser, que acoixina la suau brisa del matí.

Puc escoltar la mainada, que alimenta l’ambient amb joioses rialles i tristos plors.

En conjunt és un clima serè, però també nerviós; tranquil·litzador, i en part neguitós. Sembla carent d’ordre i, malgrat això tot manté una forma, tot esdevé una unitat.

Inactiu però rebossant de vida, el bosc esdevé un indret molt especial.

JORDI

Les prediccions de la bruixa

31 de desembre del 2009

Bon dia, estimat diari!

Avui he d’explicar-te un munt de coses. Per començar t’explicaré la cosa que més m’ha impactat: jo al matí anava tan tranquil·la caminant pel carrer quan de cop i volta em trobo a una bruixa d’aquelles que et llegeixen la mà, i em diu: “Hola, jove, vols que et digui quina cosa et passarà al començament de l’any 2010?”. I jo com una tonta li dic que sí. Li dono la mà, em comença a mirar la mà i em diu. “Uiuiuiui quina cosa més rara estic veient a la teva mà”, i jo ja una mica preocupada li dic què passa que veus que és dolent i ella em diu no, no és que sigui dolent. L’únic que és una mica estrany, perquè la teva mà em diu que al teu cos i a la teva vida i haurà un canvi molt important, però que solament durarà un dia. Diu és una cosa molt estranya, una cosa que mai havia vist. Jo al escoltar el que m’estava dient, vaig treure la mà i me’n vaig anar corrents cap a casa meva i a l’hora anava pensant en el que m’havia dit aquella malvada bruixa.

En arribar a casa li vaig anar a explicar tot a ma mare i ella em va dir que mai més li deixés llegir la meva mà a una bruixa, perquè diu que allò és solament ximpleries i més ximpleries. Jo em vaig quedar més tranquil·la, però encara estava una mica nerviosa. Van passar unes quantes hores fins que van arribar les 23.59h i com que és cap d’any, doncs t’he de deixar; perquè he d’anar a prendre el raïm.

Bé, estimat, fins demà, i ja t’explicaré tot, i ja et diré si les prediccions de la bruixa es van fer realitat o no.

Un petó i fins demà.

MARÍA G.

Sense tu

Avui no he pogut aixecar-me,
perquè no et tenia al meu costat.
Sense tu no sóc res,
sense tu no sé fer res.

He pensat i he descobert
que no t’estimo.
També sé que ja no t’enyoro,
però sí sé que t’adoro,
i també sé que sense tu no sóc res,
i que si no et tinc al meu costat,
no sóc res, no sóc ningú.

Hi ha una cosa que et vull dir:
t’estimo i em vull aixecar al teu costat
cada dia.

Me’n vull anar a París,
San Francisco, Londres,
Itàlia i molt més lluny.

A tots aquests llocs,
me’n vull anar amb tu,
i aixecar-me mirant la teva cara
tan bonica i preciosa .

JEFFERSON

Morena, vols un pardal sense feina?

Hola.

No se ben bé com comença aquesta carta, la veritat és que he rumiat molt el començament.

Pot ser que comenci amb una descripció meva o amb una idea del que jo crec que seria la nostra relació o amb la meva experiència amb les femelles…

Però he arribat a la conclusió que el millor seria començar explicant per què vaig decidir escriure aquesta carta.

Jo mai m’he interessat per aquest tipus de trobades però es que em sento molt sol, soc petit i ningú es fixa amb mi i a més soc tímid i em costa parlar amb la gen, però tinc una cosa bona: m’agrada escriure, i s’ha d’aprofitar.

Potser no ser parlar amb les femelles però els hi se escriure, soc molt romàntic, això si, i puc assegurar que si algú em dona una oportunitat puc ser el pardal més romàntic i afectuós.

De físic, doncs… jo sempre he dit que jo no puc opinar sobre aquest tema i he preferit ensenyar-vos una foto meva per evitar confusions:

No sóc el millor del món però prefereixo conformar-me amb el que tinc i no martiritzar-me, perquè encara que em queixi no podré ser més guapo o llest.

Com ja he dit, sóc molt romàntic i sempre he volgut tenir algun fill.

M’agradaria que féssim un niu ben còmode i maco pels nostres fills amb les millors branques; m’agradaria empaitar-te per l’aire i volar fins que es faci fosc, veure la posta del sol sobre la branca més alta… però sobre tot m’agradaria passar amb tu tot el temps possible i recordar-te sempre com t’estimo.

No ser si aquesta carta servirà d’alguna cosa però per intentar-ho no perdo res així que si esteu interessades podeu venir al plataner de la cantonada del carrer Sant Pere o trucar al: 612345678

Us hi espero.

El més romàntic dels pardalets

ALBA

Perdona’m, he tingut un mal dia.

Avui m’he aixecat, sense saber per què, pensant amb el passat. Quan jo era petit i vivia amb la mare i el pare.

Recordo perfectament aquells temps, sobretot el dia que em vaig començar a fer la idea que estava passant alguna cosa…

Jo devia tenir uns 6 anys, aquell dia anàvem a una fira d’allà a prop i després faríem un pic-nic a la muntanya.

Em vaig aixecar corrents del llit i vaig anar a l’habitació del pare i la mare. Primer vaig despertar el pare saltant sobre el llit, ell es va aixecar dient-me que avui ens ho passaríem molt bé tots 3 junts, llavors vaig veure que la mare encara no s’havia aixecat i vaig anar a fer-li una abraçada , però vaig veure que no feia bona cara i li vaig preguntar:

-Què et passa, mare?

– Em trobo malament, Biel, tinc febre, em sembla que haureu d’anar vosaltres dos sols a la fira.

-Però jo vull que vinguis! – li vaig dir.

-I vindrà. Vés a preparar-te la motxilla que ara baixarem la mare i jo – em va dir el pare amb un somriure.

Li vaig tornar el somriure i vaig anar a la meva habitació. Mentre preparava la motxilla vaig sentir alguns crits, però jo ho trobava normal. Creia que era això el que feien els pares, ja que feia dies que cridaven. La veritat és que només cridava el pare, però jo no me n’adonava.

Quan vaig acabar de preparar-me vaig baixar. Ells estaven esmorzant, la mare feia encara més mala cara, però no es va queixar.

Vam anar a la fira i vam pujar a algunes atraccions , no a totes les que jo hagués volgut, perquè a mig matí la mare es va posar molt malalta i vam haver de tornar a casa.

El pare em va fer un regal, jo no sabia per què però m’agradava tant que em fessin regals que el vaig accepta sense preguntar re. Em va dir que era per demanar-me perdó per haver hagut de marxar tan ràpid i perquè la mare només pensés en ella.

Jo creia que tenia raó, que la mare només volia que jo no m’ho passés bé, estava enfadat i només era un nen.

Un dia vaig sortir de l’escola, aquell dia li tocava a la mare venir-me a buscar (jo preferia que vingués el pare perquè es portava millor amb mi) però vaig esperar i esperar i no va arribar

Devia haver passat una hora o més quan va venir el pare i em va dir que la mare sabia oblidat de venir-me a buscar, semblava molt enfadat, em va començar a dir que ja veia quina mena de mare era que s’oblidava del seu propi fill, que no li importava re.

Aquell mateix dia va ser quan va començar el final.

Jo estava a l’habitació que era on passava la major part del dia, i vaig sentir que el pare li deia que jo era el seu fill, que era molt mala mare… I la mare, en veu baixa però prou alta perquè jo ho pogués sentir, li va dir que havia tingut un mal dia, que no li podia perdonar ni això, que aquests dies estava de molt mal humor.

De cop es va sentir un fort cop i un petit crit, em vaig espantar però no em vaig moure, no sabia ben bé el que havia passat.

El dia següent la mare tenia un blau ben gros a la cara i estava pitjor que mai.

A partir d’aquell dia els cops es van fer freqüents i jo cada cop em passava més temps a l’habitació, em feia el sord i em feia creure a mi mateix que no sabia el que estava passant.

I en acabar-se els cops sempre sentia al pare dir-li a la mare:

-Perdona’m, Rosa, he tingut un mal dia a la feina- i li feia un petó i una abraçada.

Per això crec que la mare va aguantar tot allò dia rere dia, perquè el pare, quant no estava enfadat, tractava molt bé a la mare: li portava flors, l’abraçava en tot moment… i a la mare li agradava, ella era una mica com jo: sabia tot el que estava passant però no se’n volia adonar perquè se’l estimava i ell també, però d’una altra manera.

Ara m’adono del malament que ho devia passar en aquells moments, de com es devia sentir sola.

El pare continuava cridant a la mare, ella cada dia estava més dèbil i ell cada cop es portava millor amb mi: em feia regals sense motiu, jugava més estona amb mi… suposo que era una manera de treure’s culpa, però jo no me n’adonava.

La mare sempre li donava la raó al pare i feia el que ell li demanava. Sempre que li demanava alguna cosa ho deia amb un si et plau llavors jo no me’n adonava perquè a mi sempre m’havien dit que les coses es demanen si et plau i que si ho demanes bé la gen et fa cas, així que jo ho veia normal.

Un dilluns al matí em va aixecar la mare fent-me un petó a la galta jo li vaig tornar el petó. Em va portar ella a l’escola, però no em va venir a recollir, sinó que va venir el pare, em vagi pensar que es devia haver tornat a oblidar com aquell cop però tampoc estava a casa.

El pare semblava nerviós i espantat, jo no sabia per què.

Li vaig preguntar on estava la mare i em va respondre que era culpa meva, que se n’havia anat per culpa meva, que no m’estimava! Estava plorant, era el primer cop que el veia plorar però jo no entenia per què plorava ni que havia passat del cert.

ALBA

La PAU és el camí

Era un dia trist, un d’aquells dies que, sense saber per què, et sents sense ganes de fer res.

Estirat al llit mirant el sostre de l’habitació on hi havia una taca d’humitat, que sempre m’havia recordat un ocell volant, pensant en res i en tot a la vegada.

Havien passat tantes coses de cop… la meva vida s’havia capgirat en un moment de descuit i ara tot era fosc.

Havia començat la guerra però jo no entenia ben bé per què. Nosaltres érem jueus i què? No havíem fet cap mal a ningú, però ara ens havíem d’amagar.

No tornaria a veure mai més aquell llit en que ara estava estirat, ni aquella taula, ni aquella taca del sostre… no ho veuria, com a mínim, fins que acabés la guerra.

Però quan acabaria? I si no acabava?

Tot seria molt més fàcil si tots visquéssim respectant el que els altres pensen o creuen i creient en nosaltres mateixos tal com som, però no! la gent no para de buscar complicacions…

I si jo pogués algun dia tornar a veure aquell ocell que volava pel sostre. Això, això significaria que tot hauria acabat, que la gent, per algun motiu hauria comprès que cada u és com és, que val més viure i deixar viure i podria tornar a començar la meva vida.

Però ara havíem de marxar.

La pau no s’aconsegueix, sinó que es viu, perquè les sàvies paraules de Ghanci ens haurien d’acompanyar sempre.

“NO HI HA CAMÍ PER A LA PAU, LA PAU ÉS EL CAMí”

Perquè per molt que hi hagi alguna pedra que ens pugui fer ensopegar, intenta mirar més enllà que segur que hi veuràs una flor d’algun color.

ALBA

Bulling

Estimat diari,

Avui no ha estat un dels meus millors dies de classe, t’explicaré per què.

Tot comença a les 8 del matí, entro a classe i com m’assec davant de tot. A primera hora , tot ha anat com cada dia, amb boles de paper que volaven pel meu cap. I avui, n’hi ha hagut una que m’ha fet molt de mal, però he callat ja que no vull més problemes dels que tinc. Aquesta hora l’he aguantada bé. La segona hora ha estat una de les meves pitjors classes d’avui ja que m’han fet de tot. Per començar, i com cada dia m’han llençat milers de boles de papers moltes de les quals m’han fet molt de mal, a continuació, m’han llençat de la cadira hi m’han començat a donar coces, mentre que un altre em gravava amb el mòbil, segurament per penjar-ho a Internet; i, per acabar, m’han ficat dins la paperera, no la de reciclatge, sinó que en l’altra, en l’orgànica. Jo he començat a plorar desconsoladament. Va passar l’hora i jo estava molt malament no sabia què fer, vaig pensar a trucar a casa perquè la meva mare em vingués a buscar, però al final vaig pensar que no per a no preocupar-la. A tercera hora no em van fer res, perquè tenien por que els expulsessin ja que les seves mares els castigarien. Va ser la meva millor classe. Després vam anar al pati, jo estava marginat a un racó de l’institut, però com que allà cadascú va a la seva bola, aleshores no em fan res. Quan va passar la mitja hora, vaig tenir de tornar a entrar a la classe, el que per a mi era un infern. Mentrestant anava passant pel passadís, la gent, fins i tot els de cursos més baixos que jo, em feien la traveta, em llençaven “lapos”, jo com que no sabia què fer, seguia cap per baix, camí la meva classe. En arribar a la meva classe, vaig trobar totes les meves cosses llençades pel terra, la meva cadira plena de “lapos”. Jo com que no sabia què fer perquè estava molt nerviós, vaig anar al racó de la classe i vaig començar a plorar, la gent em gravava amb els seus mòbils, mentre plorava. Va entrar la professora i va posar ordre a la classe. En veure que jo estava plorant, em va preguntar què em passava, però jo no deia res per por que em féssin alguna cosa. Va passar la classe, i justament quan sortia la profe per la portes, em van començar a pegar, a llençar lapos, a tirar-me’n boles. Jo de la ràbia que tenia vaig fer un crit i vaig començar a plorar un altre cop. Va entrar la última profe del dia i vam fer un examen, ja que jo era l’empollon de la classe, tothom em volia copiar, jo no em deixava, però ells m’amenaçaven i aleshores jo no tenia altre remei que deixar que em copiessin. Va acabar la classe, i com que era divendres i no tenia classe a la tarda, vaig anar tranquil recollint, ja que tothom havia marxat de la classe. Vaig sortir de la classe i no hi havia ningú, vaig posar pels passadissos i tampoc hi havia ningú, en aquells moments em trobava millor, però justament, en sortir per les portes de l’institut, tots els “matons” de l’institut, estaven allà, esperant-me, jo en veure’ls, no sabia què fer.Van venir tots de cop cap a mi, i em van començar a donar una pallissa, de la qual me’n recordaré tota la vida. Em van deixar tirats pel terra, plorant.

Va passar una hora, i em vaig recuperar una mica, i aleshores, vaig anar cap a casa.En arribar a casa, la mare em va preguntar el que m’havia passat i jo per por que em fessin alguna cosa, no li he dit la veritat, i li he dit que he caigut, no sé si s’ho ha cregut.

Estimat diari, et deixo, i espero que el que et digui demà no sigui tant dolent com el que t’he dit avui.

MARIA

L’estruç "ligón"

Hola bon dia. La primera cosa que faré serà presentar-me. Sóc en Pau, un estruç, però no un estruç qualsevol, sinó que l’estruç rei en lligar. Només obrint les meves plomes del darrere, atrec les femelles estruç. A part de les meves boniques, precioses, plomes, també tinc altres coses com és el cap. Tinc el cap més desitjat del món estruç, però ja no et parlo del meu bec, un bec llarg i amb una forma tan bonica que no hi ha femella que s’em resisteixi. Si ja us heu enamorat de mi tan sols parlant-vos del meu cap i les meves plomes, no et pots imaginar com us posareu quan us digui les meves mesures: 3 metres. Vosaltres pensareu que què faig amb un cos tan gran. Donaré la resposta, la resposta és que l’utilitzo per defensar les meves estimades femelles, i si vosaltres les meves estimades femelles no esteu segures que amb tan sols un cos molt alt jo us pugui protegir, us diré el meu pes: 175 kg ara què, què em dieu, que no us protegiré. Com ja us he dit abans, sóc el rei del lige així que qui vol ser la meva femella la que m’estimaré més que a ningú i la que jo protegiré contra els malvats animals que la vulguin atacar. Aaa això sí, la femella que jo busco no és una femella qualsevol eeeehhh no us feu il·lusions. Jo la femella que busco ha de ser: amb un plomatge bonic, que tingui com a mesures entre 2 i 2.5m d’altura i que pesi entre 100 i 150kg. Si hi ha alguna estruç que estigui interessada en mi i que ella estigui en els mínims perquè a mi m’agradi, que m’ho vingui a dir. Jo sempre estaré en la selva africana, buscant parella. Espero que us hagi agradat i fins a un altra.

MARIA