Era un dia com tots el altres, assolellat, calorós i amb un vent suau, un vent que acariciava la pell dolçament. Els nens jugaven al parc, els avis passejaven els seus gossos i els ocells piulaven acompanyant la melodia del preciós dia.

Jo estava asseguda al banc contemplant el sol del diumenge al de matí. Quan estava a punt d’anar a comprar un gelat de maduixa que tant m’agraden, vaig sentir un cop lleugerament fort al cap que em va fer caure al terra evitant que les monedes sortissin de la meva mà.

A continuació, quan anava a plorar a causa del dolor i de la pèrdua dels diners, sentia una veu, una veu que envoltava el meu cos d’una sensació que mai havia sentit. En obrir els ulls ploraners, observava una mà que sense pensar-ho dos cops, la vaig agafar per poder aixecar-me sense problemes. Quan vaig veure la seva imatge, el cor em va començar a fer mal. Ell es va dirigir a mi amb un to de disculpa, tornant-me tots els diners que s’hem van caure, que, amb el contacte de la seva mà càlida i suada, el cor em va començar a perforar el pit, de nervis, no li vaig donar ni les gràcies. En veurem els ulls aiguats em va donar un mocador, un mocador on es podia veure cosit el nom de Joan, que sense dubtar-ho vaig agafar per treure’m aquelles maleïdes gotes. Quan volia tornar-li el mocador, ell es va negar, volia que me’l quedés per poder-me veure un altre dia. Les seves paraules em van arribar al cor que sense poder evitar-ho començava a bombejar sang que feia que em quedés vermella com un tomàquet.

Quinze anys després, en Joan i jo, vam compartir les nostres vides, i ens vam casar en una de les esglésies més luxoses del barri.

Després del naixement de la nostra filla Núria, ell s’anava tornant cada cop més egoista, només pensava en ell mateix. Mai ens vèiem, es passava tot el dia a la feina, des del matí fins a l’última hora de la nit, alguns dies ja ni venia a dormir i quan li preguntava, sempre em deia que no em fiqués en els seus assumptes. Em tractava com un drap brut, només es dirigia a mi per donar-me alguna ordre o per escridassar-me. El diumenge, que era l’únic dia que tenia festa, sempre se’l passava o mirant la televisió o fora de casa.

Un dia en què necessitava comprar quatre coses, vaig decidir anar a una botiga allunyada de casa acompanyada de la meva filla.

En entrar vaig observar pàl·lidament una escena que mai se m’oblidaria, era en Joan acompanyada d’una noia rosa a qui l’abraçava i l’acariciava.

Com s’atrevia, jo, que havia aguantat més de cinc anys les seves escridassades amb un greu to de veu; jo, que l’esperava amb paciència i nerviosa per la seva seguretat cada nit; jo, que com una innocent l’havia respectat cada dia des que ens vam conèixer fins ara.

Des d’aquell dia, ja havia après la lliçó ja no parlava amb ell per res del món, ja no l’esperava per dormir i sobretot, ja no l’estimava.

Jo tenia por, si s’adonava que ja ho sabia tot, em podria fer mal.

Si s’adonava que ja ho sabia tot, li podria fer mal a la meva filla.

Així que un dia d’aquest, com que sabia que no podia viure amb ell mai més, me’n vaig anar a casa de la meva millor amiga, l’àvia de la meva petita.

Des de fa temps, existeixen unes injustícies, una de elles és la discriminació per part de les dones, per solucionar aquest problema una de les recomanacions és la prevenció. Tenint en compte això, tots sabeu amb qui viviu i de quina manera. Si us plau, no volem més maltractaments i defuncions absurdes i sense motiu.

Tothom diu: és millor prevenir que curar.

JESÚS SÁNCHEZ