Com va començar tot realment? Mai no ho sabré. Únicament podré somiar, i potser recordar el que va passar.

Aquell home portava americana i pantalons de vestir, molt elegants, sense arrugues o cap signe de pobresa que pogués delatar el seu veritable estat econòmic. Va apropar-se a recepció del club i va demanar per la Senyoreta Torres. La seva veu era profunda i tranquil·litzadora, però hi havia alguna cosa en aquella figura que em produïa desconfiança. La recepcionista del club li va comunicar que en aquells moments la senyoreta Torres es trobava a les pistes de tenis entrenant. Llavors de cop i volta l’home va donar-se la volta i va marxar. Es va dirigir cap a les pistes on la senyoreta Torres es trobava. Es va posar a observar com entrenava la noia junt amb les seves amigues, Anna Abadias, Júlia Municoy i Mar Llobet. Un dels entrenadors, que en aquells moments es trobava a la pista, s’hi va apropar, van parlar una estona i desprès van marxar cap al despatx on es trobava el senyor Tutusau, ells era qui dirigia l’escola de competició.

Mitja hora desprès, es van començar a fer partits amistosos. La Mar Llobet jugava contra la Júlia Municoy i l’Anna Abadias contra l’Alexandra Torres. Una hora desprès, les quatre noies van marxar cap al vestuari per canviar-se i anar a fer físic. Però aquell dia no va haver físic ja que en Sergi no va poder presentar-se.

Com que no farien res aquella meravellosa tarda de primavera van marxar a donar una volta. Cap a les set de la tarda les noies van tornar, i es van dirigir cap a les seves habitacions on van fer una mica de deures. I van anar a sopar. Com era divendres, podien quedar-se despertes fins tard. Aquella nit totes es van reunir a l’habitació de l’Anna, van estar parlant dels seus romanços. A dos quarts d’una, va marxar la Mar mig adormida. A tres quarts, van marxar la Júlia i l’Alexa.

A tres quarts de cinc l’Alexa, va escoltar un fort cop a l’habitació de l’Anna i més tard unes passes que venien del passadís. Ella, es va aixecar lentament del llit, i va agafar cuidadosament la llanterna que es trobava sobre la seva tauleta de nit, va obrir la porta, i va treure el cap per intentar veure alguna cosa.

Temps desprès es va trobar en una sala fosca que desconeixia, no recordava gaire bé el que havia passat. Llavors va veure, a l’altre banda de la sala, l’Anna, estesa a terra inconscient, s’hi va apropar i va despertar-la. L’Anna tampoc recordava res.

De cop i volta una petita porta es va obrir i va entrar a la sala un home emmascarat, idèntic al que aquella tarda les havia estat mirant entrenar. L’Anna i l’Alexa es van arraulir al racó, l’home caminava decidit, cada cop estava més a prop d’elles. Aleshores va entrar un segon home a la sala, aquest duia una caputxa i unes ulleres de sol molt grans, també es va apropar, es va treure la caputxa i les ulleres. Era en Marc, i l’altre home segurament seria en Joan, que com sempre els hi havia de fer brometes. L’Anna tota enfadada va aixecar-se i va donar un clatellot als dos bromistes.

En sortir de la sala l’Alexa es va adonar que estaven al dormitori d’en Joan que com li estaven arreglant els circuits elèctrics el van enviar a l’habitació del costat. Les dos noies van marxar ràpidament i van entrar a les seves respectives habitacions.

Aquell dissabte el jardí que quedava envoltat per l’edifici dels dormitoris, es va convertir en un camp de batalla. Les quatre noies que s’havien aixecat a les set van preparar un pla per venjar-se dels nois. A un quart de nou la Mar i la Júlia van baixar al jardí hi van preparar el lloc on els pararien els peus. A dos quarts de nou van baixar l’Anna i l’Alexa, amb els globus d’aigua i la farina.

A tres quarts de nou, quan només quedava un quart d’hora per anar a esmorzar, van aparèixer els dos bromistes i en Carles i l’Albert. Llavors en un instant va començar una guerra d’aigua, el que la Mar no podia comprendre era perquè ells també anaven protegits amb impermeables, en principi no havien de saber res d’aquella emboscada, però sigues com sigues es van enterar.

En acabar aquella innocent guerra tots van anar a esmorzar, però la Júlia no es rendiria tan fàcil, volia venjar-se. Així que aquella tarda van anar a declarar la pau entre els dos eterns rivals. En Joan, en Marc, en Carles i l’Albert i van estar d’acord i van signar la pau. Però la Júlia i l’Alexa ja tenien pensada una bona broma per venjar-se.

A les deu en punt quan cada un dels nois va entrar a la seva habitació un cubell d’aigua freda amb una mica de pintura va caure al cap de cadascun d’ells, i naturalment l’Anna, la Júlia , la Mar i l’Alexa, i van ser presents per mofar-se’n.

Ara deu anys després encara no s’expliquen com s’ho van fer per descobrir el pla t’han fantàstic que tenien.

ALEXANDRA TORRES