Estimat diari,

Avui no ha estat un dels meus millors dies de classe, t’explicaré per què.

Tot comença a les 8 del matí, entro a classe i com m’assec davant de tot. A primera hora , tot ha anat com cada dia, amb boles de paper que volaven pel meu cap. I avui, n’hi ha hagut una que m’ha fet molt de mal, però he callat ja que no vull més problemes dels que tinc. Aquesta hora l’he aguantada bé. La segona hora ha estat una de les meves pitjors classes d’avui ja que m’han fet de tot. Per començar, i com cada dia m’han llençat milers de boles de papers moltes de les quals m’han fet molt de mal, a continuació, m’han llençat de la cadira hi m’han començat a donar coces, mentre que un altre em gravava amb el mòbil, segurament per penjar-ho a Internet; i, per acabar, m’han ficat dins la paperera, no la de reciclatge, sinó que en l’altra, en l’orgànica. Jo he començat a plorar desconsoladament. Va passar l’hora i jo estava molt malament no sabia què fer, vaig pensar a trucar a casa perquè la meva mare em vingués a buscar, però al final vaig pensar que no per a no preocupar-la. A tercera hora no em van fer res, perquè tenien por que els expulsessin ja que les seves mares els castigarien. Va ser la meva millor classe. Després vam anar al pati, jo estava marginat a un racó de l’institut, però com que allà cadascú va a la seva bola, aleshores no em fan res. Quan va passar la mitja hora, vaig tenir de tornar a entrar a la classe, el que per a mi era un infern. Mentrestant anava passant pel passadís, la gent, fins i tot els de cursos més baixos que jo, em feien la traveta, em llençaven “lapos”, jo com que no sabia què fer, seguia cap per baix, camí la meva classe. En arribar a la meva classe, vaig trobar totes les meves cosses llençades pel terra, la meva cadira plena de “lapos”. Jo com que no sabia què fer perquè estava molt nerviós, vaig anar al racó de la classe i vaig començar a plorar, la gent em gravava amb els seus mòbils, mentre plorava. Va entrar la professora i va posar ordre a la classe. En veure que jo estava plorant, em va preguntar què em passava, però jo no deia res per por que em féssin alguna cosa. Va passar la classe, i justament quan sortia la profe per la portes, em van començar a pegar, a llençar lapos, a tirar-me’n boles. Jo de la ràbia que tenia vaig fer un crit i vaig començar a plorar un altre cop. Va entrar la última profe del dia i vam fer un examen, ja que jo era l’empollon de la classe, tothom em volia copiar, jo no em deixava, però ells m’amenaçaven i aleshores jo no tenia altre remei que deixar que em copiessin. Va acabar la classe, i com que era divendres i no tenia classe a la tarda, vaig anar tranquil recollint, ja que tothom havia marxat de la classe. Vaig sortir de la classe i no hi havia ningú, vaig posar pels passadissos i tampoc hi havia ningú, en aquells moments em trobava millor, però justament, en sortir per les portes de l’institut, tots els “matons” de l’institut, estaven allà, esperant-me, jo en veure’ls, no sabia què fer.Van venir tots de cop cap a mi, i em van començar a donar una pallissa, de la qual me’n recordaré tota la vida. Em van deixar tirats pel terra, plorant.

Va passar una hora, i em vaig recuperar una mica, i aleshores, vaig anar cap a casa.En arribar a casa, la mare em va preguntar el que m’havia passat i jo per por que em fessin alguna cosa, no li he dit la veritat, i li he dit que he caigut, no sé si s’ho ha cregut.

Estimat diari, et deixo, i espero que el que et digui demà no sigui tant dolent com el que t’he dit avui.

MARIA