Hola,

Em dic Elisenda, i us vull explicar el que per a mi va començar essent un conte de fades.

Em vaig enamorar d’un noi que anava al meu curs, 2n de batxillerat, i ell també es va enamorar de mi.

Vàrem anar a la mateixa universitat i tot el dia estàvem els dos junts, un pendent de l’altre, si un no es trobava bé l’altre tampoc: érem com dos germans bessons.

Ens estimàvem tant! Era tot tan perfecte que fins i tot vàrem anar a viure junts en un piset de la Gran Via a Barcelona.Era tot tan maco , ja et dic, com un conte de fades que creus que no es pot fer realitat: com un somni en què tothom hi desitja estar.

Però, no va ésser el conte de fades desitjat.

Al cap d’estar vuit anys junts les coses van canviar, el meu nuvi arribava cada dia a la una de la nit begut i feia pudor a tabac, vaig estar aguantant aquesta situació durant un any fins que li ho vaig dir.

Aquell dia vaig rebre la primera bufetada. Em va demanar perdó, em deia que estava borratxo, que ell no ho volia fer.

I el vaig perdonar pensant que no ho tornaria a fer, però estava molt equivocada.

Les bufetades van passar a ser cops de puny, però ell es disculpava, em deia que no ho feia volent i jo el perdonava perquè me l’estimava tant que era incapaç de deixar-lo i oblidar-lo, no podia.

Però, un dia va arribar a casa i em va començar a atonyinar com si fos un objecte al qual no li fes mal res, com si no tingués cor. De la pallissa que em va clavar no podia ni respirar.

Després d’estomacar-me durant deu minuts va agafar i se’n va anar.

Amb les poques forces que em quedaven vaig trucar a l’ambulància i em van portar a l’hospital.

El vaig denunciar, i al cap de cinc dies va haver el judici que determinaria el que s’havia de fer.

El van condemnar a un mes de presó, un miserable mes de presó, en el qual vaig aprofitar per canviar-me de casa i fugir ben lluny.

Vaig intentar lluitar perquè estigués el temps que necessitava a la presó, però no em van fer cas, deien que amb un mes ja n’hi hauria prou.

Al cap d’un mes, va sortir de la presó

Va averiguar on vivia, i un dia tornant de casa d’un amic, me’l vaig trobar al portal i em va clavar cinquanta-nou ganivetades.

Com que en un mes en tenia prou, no? Qui és la que ha acabat malparada en aquesta història?

L’estimava tant que era incapaç d’adonar-me del que m’estava fent.

Recorda que els contes de fades no sempre són el que al principi semblen.

XÈNIA