Aquest estiu ha estat meravellós, he anat a Itàlia.

Vam anar a visitar diferents monuments i ciutats, però el millor dia, la millor tarda va ser quan vaig anar a Pisa.

Vam visitar la ciutat de dalt a baix i finalment, mentre els meus pares prenien un cafè, jo vaig anar a seure un banc just davant de la torre de Pisa.

Me la vaig quedar mirant una bona estona, i pel que em van dir els meus pares ja feia 834 anys que l’havien construït, però, mare meva, si són molts anys!

Em va semblar que em mirés, que em volgués explicar, transmetre alguna cosa.

I al cap de una estona, a cau d’orella, em va dir :

– Laia, jo sóc massa vella per estar-me tantes hores dreta, ja fa molt que m’aguanto i no podré estar-me massa més temps dreta…M’estic inclinant dia a dia , i cauré tard o d’hora.

Els fonaments on m’ aguanto estan fets malbé, ja ho estaven quan em van construir, i ho han intentat tants de cops d‘arreglar-ho…

Per l’única raó que aguanto aquí dreta, és per la gent com tu, que observa la meva forma.

I sobretot perquè en el fons em fan un favor… Saps aquella foto, la que tothom es fa, que fan com si m’aguantessin, en aquell moment em sento forta i segura, perquè sé que algú m’aguanta, i que en aquell moment no podré caure, em sento protegida i sé que aguantaré un temps més dreta.

Però quan em treuen les mans, em desanimo i torno a pensar que en un moment o altre cauré.

Llavors jo, en sentir aquelles paraules, em vaig aixecar corrents, tan ràpid com vaig poder. Vaig anar al seu costat, i vaig estar-me una bona estona aguantant-la, i pesava força, eh ! Després li vaig dir que ho fes la meva germana quan jo ja no podia dir ni fava…Però, fent tot això, sabia que així podria aguantar un any més, i l’any que ve, jo podria tornar i ajudar-la altra vegada i donar-li suport, i li portaria un bastó per ajudar-la a aguantar-se de peu.

Finalment, vaig treure les mans i li vaig dir:

– Aguanta! Que l’any que ve, tornaré!

LAIA PUIG