El Masnou, 24 de gener de 2008

Estimat Brundi,

T’escric aquesta carta, des de la meva habitació, perquè tinc ganes de veure’t…i a més a més, tinc ganes d’explicar-li a algú com em sento aquí en aquest nou lloc, aquest nou espai, aquesta nova gent, el nou idioma.

Tot és tan diferent d’abans, quan vivia al Senegal.

A l’escola només tinc un amic, en Jorges, és l’únic que mínimament em respecta.

En Jorges és francès, i així és com parlem, i així ens entenem. Aquí es parla en català, és una mica difícil d’ entendre i de parlar, però faig el que puc. La meva professora m’ajuda a practicar-lo.

També ensenyen a parlar el castellà, aquest ja el domino una mica més, perquè vaig fer un parell de classes al Senegal.

Aquí a l’escola no m’hi sento bé, em sento humiliat, els nens em diuen tota mena de sobrenoms, un d’ells és “cubanito“, i tots són d’aquesta mena. Però tan diferent sóc? Tan estrany sóc dels altres nens ?.

Com tu ja saps a mi m’agrada molt jugar a futbol, m’hi passava hores amb la pilota jugant amb tu. A les hores de patí, no puc jugar perquè diuen que en els seus equips no hi accepten negres, sempre la mateixa cançó. El Pere és el pitjor nen de la classe, és el que més em fa la guitza, el que més em molesta.

Els canvis de classe em prenen la motxilla i se la tiren pels aires, i riuen de les seves “brometes” .També a vegades, m’agafen els llibres de text i me’ls tiren pel mig de la classe.

Ja deus entendre el perquè d’aquest malestar. Aquí estic molt sol i a, més a més, m’hi fan sentir. Al Senegal, hi tenia amics, en canvi aquí només tinc el Jorges. També sé que amics com tu no es troben a totes les cantonades. Et trobo tant a faltar Brundi.

Em sento sol, estic trist, sense amics i estic dels insults fins a les orelles.

És cada dia, cada dia, m’insulten, però tampoc sé que dir, em quedo tallat, només em surten paraules en francés, paraules, que sí, potser m’ajudarien, però ells no les entendrien. Llavors me’n vaig corrent amb una llàgrima lliscant per la galta i corrent tant com puc, i m’amago.

M’amago allà, en aquell racó on mai hi va a parar una pilota, ni tant sols les que hagin pogut sortir fora del camp. El racó més fosc del patí, mai hi ha ningú. Allà passo les hores d’esbarjo, hi estic tranquil, segur, i no sento insults. Llavors sona la campana, i torna a començar, en Pere s’acosta cap a mi i em comença a humiliar davant de tothom. Em sento indefens.

Però haig de ser fort, haig de creure que sóc un nen normal. I és que ho sóc ! Però ells no pensen el mateix.

No vull que ara pensis que aquí tot són notícies negatives, eh!

Per exemple, aquí cada dia es menja una cosa diferent, jo dino a l’escola, hi ha safates i més safates de carn, de peix, de pasta… i moltes coses més. L’aigua a l’hora de dinar la donen amb gerres, i te’n poses tanta com vols. Cada dia la gent va vestida amb roba diferent i lluent. Cada casa té una dutxa particular, i la pots engegar quan més ho prefereixis. Però aquí també diuen que tenen sequera, com al Senegal, i que s’ha de tenir precaució. Ara, aquí , hi tinc de tot, menjar, aigua, escola i estic amb els meus pares, i el millor de tot, tinc una casa estable.

Però no sóc feliç. Al Senegal és cert que em mancava el menjar, l’aigua, un lloc on viure, però allà era un més, era respectat, i et tenia a tu. Tinc ganes de recuperar això.

He pensat que quan sigui una mica més gran, et vindré a buscar. Sí, això és el que faré, i així tornarem a estar junts. Tu i jo un altre cop, t’ensenyaré el Masnou, ja veuràs com t’agradarà. Ens ho passarem bé. Així ens farem costat l’un al altre. I cap dels dos estarà sol. A banda també estic convençut que, donant una mica de temps, els meus nous companys deixaran de veure’m com un estrany, faré amics nous i te’ls presentaré. A la llarga podré tornar a ser feliç.

Aquí m’acomiado, ara t’escriuré més sovint per explicar-te com va tot, intenta fer-ho tu també.

Brundi, ets el meu millor amic, i et trobo molt a faltar, i no puc aguantar tenir-te tan lluny, em sento buit per dins.

Jimbo

P.D: Tornarem a estar junts, ja veuràs com sí.

Records al poblat! Un Petó.

LAIA PUIG