Avui m’he aixecat, sense saber per què, pensant amb el passat. Quan jo era petit i vivia amb la mare i el pare.

Recordo perfectament aquells temps, sobretot el dia que em vaig començar a fer la idea que estava passant alguna cosa…

Jo devia tenir uns 6 anys, aquell dia anàvem a una fira d’allà a prop i després faríem un pic-nic a la muntanya.

Em vaig aixecar corrents del llit i vaig anar a l’habitació del pare i la mare. Primer vaig despertar el pare saltant sobre el llit, ell es va aixecar dient-me que avui ens ho passaríem molt bé tots 3 junts, llavors vaig veure que la mare encara no s’havia aixecat i vaig anar a fer-li una abraçada , però vaig veure que no feia bona cara i li vaig preguntar:

-Què et passa, mare?

– Em trobo malament, Biel, tinc febre, em sembla que haureu d’anar vosaltres dos sols a la fira.

-Però jo vull que vinguis! – li vaig dir.

-I vindrà. Vés a preparar-te la motxilla que ara baixarem la mare i jo – em va dir el pare amb un somriure.

Li vaig tornar el somriure i vaig anar a la meva habitació. Mentre preparava la motxilla vaig sentir alguns crits, però jo ho trobava normal. Creia que era això el que feien els pares, ja que feia dies que cridaven. La veritat és que només cridava el pare, però jo no me n’adonava.

Quan vaig acabar de preparar-me vaig baixar. Ells estaven esmorzant, la mare feia encara més mala cara, però no es va queixar.

Vam anar a la fira i vam pujar a algunes atraccions , no a totes les que jo hagués volgut, perquè a mig matí la mare es va posar molt malalta i vam haver de tornar a casa.

El pare em va fer un regal, jo no sabia per què però m’agradava tant que em fessin regals que el vaig accepta sense preguntar re. Em va dir que era per demanar-me perdó per haver hagut de marxar tan ràpid i perquè la mare només pensés en ella.

Jo creia que tenia raó, que la mare només volia que jo no m’ho passés bé, estava enfadat i només era un nen.

Un dia vaig sortir de l’escola, aquell dia li tocava a la mare venir-me a buscar (jo preferia que vingués el pare perquè es portava millor amb mi) però vaig esperar i esperar i no va arribar

Devia haver passat una hora o més quan va venir el pare i em va dir que la mare sabia oblidat de venir-me a buscar, semblava molt enfadat, em va començar a dir que ja veia quina mena de mare era que s’oblidava del seu propi fill, que no li importava re.

Aquell mateix dia va ser quan va començar el final.

Jo estava a l’habitació que era on passava la major part del dia, i vaig sentir que el pare li deia que jo era el seu fill, que era molt mala mare… I la mare, en veu baixa però prou alta perquè jo ho pogués sentir, li va dir que havia tingut un mal dia, que no li podia perdonar ni això, que aquests dies estava de molt mal humor.

De cop es va sentir un fort cop i un petit crit, em vaig espantar però no em vaig moure, no sabia ben bé el que havia passat.

El dia següent la mare tenia un blau ben gros a la cara i estava pitjor que mai.

A partir d’aquell dia els cops es van fer freqüents i jo cada cop em passava més temps a l’habitació, em feia el sord i em feia creure a mi mateix que no sabia el que estava passant.

I en acabar-se els cops sempre sentia al pare dir-li a la mare:

-Perdona’m, Rosa, he tingut un mal dia a la feina- i li feia un petó i una abraçada.

Per això crec que la mare va aguantar tot allò dia rere dia, perquè el pare, quant no estava enfadat, tractava molt bé a la mare: li portava flors, l’abraçava en tot moment… i a la mare li agradava, ella era una mica com jo: sabia tot el que estava passant però no se’n volia adonar perquè se’l estimava i ell també, però d’una altra manera.

Ara m’adono del malament que ho devia passar en aquells moments, de com es devia sentir sola.

El pare continuava cridant a la mare, ella cada dia estava més dèbil i ell cada cop es portava millor amb mi: em feia regals sense motiu, jugava més estona amb mi… suposo que era una manera de treure’s culpa, però jo no me n’adonava.

La mare sempre li donava la raó al pare i feia el que ell li demanava. Sempre que li demanava alguna cosa ho deia amb un si et plau llavors jo no me’n adonava perquè a mi sempre m’havien dit que les coses es demanen si et plau i que si ho demanes bé la gen et fa cas, així que jo ho veia normal.

Un dilluns al matí em va aixecar la mare fent-me un petó a la galta jo li vaig tornar el petó. Em va portar ella a l’escola, però no em va venir a recollir, sinó que va venir el pare, em vagi pensar que es devia haver tornat a oblidar com aquell cop però tampoc estava a casa.

El pare semblava nerviós i espantat, jo no sabia per què.

Li vaig preguntar on estava la mare i em va respondre que era culpa meva, que se n’havia anat per culpa meva, que no m’estimava! Estava plorant, era el primer cop que el veia plorar però jo no entenia per què plorava ni que havia passat del cert.

ALBA