Era un dia trist, un d’aquells dies que, sense saber per què, et sents sense ganes de fer res.

Estirat al llit mirant el sostre de l’habitació on hi havia una taca d’humitat, que sempre m’havia recordat un ocell volant, pensant en res i en tot a la vegada.

Havien passat tantes coses de cop… la meva vida s’havia capgirat en un moment de descuit i ara tot era fosc.

Havia començat la guerra però jo no entenia ben bé per què. Nosaltres érem jueus i què? No havíem fet cap mal a ningú, però ara ens havíem d’amagar.

No tornaria a veure mai més aquell llit en que ara estava estirat, ni aquella taula, ni aquella taca del sostre… no ho veuria, com a mínim, fins que acabés la guerra.

Però quan acabaria? I si no acabava?

Tot seria molt més fàcil si tots visquéssim respectant el que els altres pensen o creuen i creient en nosaltres mateixos tal com som, però no! la gent no para de buscar complicacions…

I si jo pogués algun dia tornar a veure aquell ocell que volava pel sostre. Això, això significaria que tot hauria acabat, que la gent, per algun motiu hauria comprès que cada u és com és, que val més viure i deixar viure i podria tornar a començar la meva vida.

Però ara havíem de marxar.

La pau no s’aconsegueix, sinó que es viu, perquè les sàvies paraules de Ghanci ens haurien d’acompanyar sempre.

“NO HI HA CAMÍ PER A LA PAU, LA PAU ÉS EL CAMí”

Perquè per molt que hi hagi alguna pedra que ens pugui fer ensopegar, intenta mirar més enllà que segur que hi veuràs una flor d’algun color.

ALBA