25 de setembre del 2007

Tinc la necessitat d’escriure aquest diari ja que segurament poden ser els meus últims dies. Però abans em presentaré; sóc en Roc, o així em diu e meu gran amic de naixement Max. Ni ell ni jo tenim pares, així que ens hem batejat mútuament. Però deixem de banda les presentacions i anem al tema principal. La nostre espècie està destinada a servir d’aliment a la Gran Raça. Aquests últims són una mena de monstres gegantins que quan estem en plena maduresa ens agafen i, després de trossejar-nos, ens posen en llocs molt blancs i petits amb altres espècies, on ens tiren un raig que ens crema el cos i unes petites pedres abrusadores. Us preguntareu com sé tot això; doncs molt senzill; perquè ahir, davant dels meus ulls, en Max va patir tota aquesta tortura. Aquests últims dies, estàvem en un lloc molt fosc on no hi corria l’aire, on tot semblava mort .Van agafar en Max de l‘armari (era el nom que utilitzaven els de la Gran Raça per denominar l’habitació fosca i tètrica) i se’l van endur, deixant-se la porta oberta. Així va ser com vaig veure la matança del meu amic. Encara sento els seus crits. Com quasi cada nit, avui també faran una amanida.

Us saluda amb tot l’orgull, el cogombre Roc.

ADRIÀ