24 de setembre de 2007

Em presento.

Em dic Milan, sóc blanca, quadrada i amb el nom escrit a la panxa. Milan és un nom molt vulgar, gairebé totes les meves amigues i les de la meva espècie es diuen Milan. També tinc algunes amigues estrangeres que es diuen Stadler, però són d’un altre país i parlen una mena d’anglès estrany. De Cariola i d’Alpino també en conec alguna, però aquestes sí que parlen el meu idioma. Trobo molt divertides les gomes que tenen dibuixos de colors a la panxa o a l’esquena. M’encanta! Jo volia tenir-ne però m’han fet blanca amb el (meu) nom negre escrit a la panxa.

Jo sóc la més típica i la més vulgar entre les meves companyes. Totes tenen diferents formes i colors: alguna és rosa i rodona, l’altra és triangular i de color verd… N’hi ha de molts tipus.

Avui he sortit d’una caixa de cartró i m’han ficat en una safata de plàstic blava amb algunes de les meves amigues. Ens han separat per nom, per color i per forma. He conegut un amic que es diu bolígraf-Pilot, és de color blau, de plàstic i molt allargat i prim. Ja n’havia vist abans de Pilots, però mai havia tingut temps de parlar amb uns d’ells. M’ha dit que estem en una botiga i es tracta que els humans que entrin a buscar estris d’escriptori, en triïn un de nosaltres i se’ns emportin a casa seva per fer-nos servir.

He al·lucinat, no sabia res d’això!

25 de setembre de 2007

Avui m’ha agafat una nena petita i m’ha portat a casa seva. M’ha ficat en una mena de caixa de roba on hi havia molts bolígrafs i llapis. Al cap d’una estona, m’ha tret de la caixa i m’ha fregat sobre un paper on hi havia una ratlla de llapis. No m’he fet mal. Només em feia pessigolles. Això ho feia constantment, sobre diferents papers i diferents ratlles.

Em portava cada dia a la caixa que anomenava estoig, a una mena d’edifici anomentat escola, i era allà on em feia servir més. Hi havia molts més nens amb amigues meves a la mà fregant en el paper, o llapis escrivint sobre d’ell. A poc a poc anava notant que m’anava gastant més i més. Que se m’anava esborrant el nom de la panxa i que m’anava embrutant de color gris. A les meves amigues els passava el mateix. Ho trobava estrany ,però mica en mica ho vaig anar entenent. Em cansava que cada dia em portessin amunt i avall i que m’anessin esborrant el nom i gastant les cames i els braços. Però era divertit, perquè cada dia esborrava diferents colors i papers i així cada dia tenia un color diferent a la pell.

Vaig durar alguns anys, perquè era molt grossa i la nena em tenia estima, però a mida que la nena es va anar fent gran, cada cop m’anava abandonant més. Llavors va arribar a una altra escola, anomenada institut, que només feia servir els Pilots i els bolígrafs. Em va substituir pel Típex, què és el que esborra el bolígraf.

Jo encara estava mig sencera i em vaig quedar en el seu escriptori. Alguna vegada m’agafava i em feia servir per esborrar alguna cosa però ja em tenia molt abandonada. Al final, quan estava molt trista perquè trobava a faltar la nena i les esborrades, els pilots i que em posessin a l’estoig, la nena, em va agafar i em va donar a la seva germana petita, llavors em vaig alegrar perquè ella sí que em faria esborrar tot el que trobava a faltar i em faria ser feliç tot el que em quedava de vida.

Milan

Laia