– Pensava que mai arribaria aquest dia, oi?- va comentar en Pluf el primer dia de feina.

– Ja ho pots ben dir! Tres dies d’escola, tres d’institut, tres d’universitat… i per fi! – respongué en Plaf.

En arribar a la Gran Sala, es van adonar que l’altaveu estava uns minuts sense enunciar.

– No m’estranya.- va comentar-li en Plaf al seu company –ara cada cop més els nens no mengen ni fruita ni verdura.

– Ah si? No ho sabia. Això vol dir que molts nens tenen obesitat no? I que cada cop fan menys exercici oi?

– Exacte, justa a la fusta. L’altre dia vaig sentir que un 30% dels nens no han vist un tomàquet. Fort, oi? A més, molts no saben que això de menjar tantes porqueries i ser obesos el pot fer tenir problemes cardíacs. És un desastre que hem d’intentar arreglar.

El dia següent l’altaveu va arribar a estar unes quantes hores sense sonar. El cap de regiment estava desesperat.

– Quin desastre! És el primer cop en tota la història que això passa!

Els dos amics s’ho miraven seriosament. No era cap broma.

L’endemà l’altaveu va tornar a sonar, estrident, bombardejant ordres. La unitat dels dos amics va sonar i aquests es van embarcar en la missió més gran que cap vitamina hagi realitzat mai.

Poc temps després, gràcies al missatge difós entre les vitamines Pluf i Plaf i els seus descendents, dient als nens la importància d’una vida sana i saludable, la situació va canviar cap a bé i es van tenir que instal·lar varis altaveus més, ja que no donaven l’abast.

ADRIÀ