Hola, bona nit !

Avui tractarem des de ben a prop la violència de gènere.

En aquest reportatge seguirem una família de Barcelona, afectada per aquest fet.

Per saber del cert què és el que passa demanarem, al seu fill de 15 anys, el que escolta a casa seva, a les nits o als capvespres.

Per això hem anat casa seva.

A la tarda quan hem arribat només hi havia la mare i el protagonista de la nostra història d’avui.

Bona tarda, em dic Biel i m’he ofert voluntari per explicar tot el que veig a casa meva i poder així mirar de trobar una solució al gran problema que vivim.

Cada dia, quan arriba el pare, el primer que diu a ma mare és:

– Encara no tens fet el sopar?

I crida molt fort, molt enfadat. Això és l’únic que li diu, en comptes de dir-li senzillament : – Hola, com estàs…- per exemple.

També, quan me’n vaig a dormir, tota l’estona els sento cridar, insultar-se fins arribar al punt, a vegades, de pegar-se.

La mare intenta fugir d’aquest dolor, i d’aquesta por insuportable, tancant-se a la cuina la major part del temps en que hi ha el meu pare a casa.

Més d’un cop quan els he vist o sentit discutint-se, sempre pregunto què és el que passa i sempre em responen dissimulant :- Res fill, només parlem.

El pare normalment arriba a casa molt tard, després d’anar a prendre unes copes amb els amics. Sempre arriba de mal humor, molt enfadat i qui s’ho ha d’empassar és la mare escoltant tots els insults.

No m’agrada haver de sentir tot això dels pares, sempre havia volgut ser una família normal. Però ajudaré la mare amb el que faci falta i afrontaré aquesta por. Estaré al seu costat amb el més mínim problema ,perquè no m’agrada escoltar els plors de la mare, provocats per l’angoixa, la tristesa i la desesperació.

És molt dur passar per això .

Tenia entès que la teva parella t’ha de respectar, que en teoria qui t’estima no t’ha de fer patir, però ja veig que això no és sempre així , que molta gent està patint pel mateix dolor que la meva mare.

El pitjor de tot és que aquest home que ara t’escridassa, és el mateix home amb qui et vas casar, a qui estimaves, que t’estimava, i ara , l’únic que vol és enfadar-se amb la mare, estar de mal humor, cridar com un energumen i quan passa el mal moment…sempre demana perdó. Això sí, després d’haver fet el mal, demana disculpes a la mare, però amb això no n’hi ha prou, s’ha de saber controlar, no pot anar tractant a la gent com un drap brut.

Si jo fos la mare ja l’hauria deixat, no es pot viure així, envoltada de bufetades i crits de ràbia, per molt que m’estimés el meu marit, fugiria, tornaria a començar de nou, refaria la meva vida. No deixaria que un home així enfonsés i destrossés la meva vida.

Espero que la meva mare se n’adoni aviat del que li passa i del que l’envolta perquè és horrorós. Segur que un dia o un altre se n’anirà del seu costat, perquè, i això em fa mal dir-ho, pensar-ho, el meu pare és una mala persona. No respecta les dones, ni a ningú, ni tan sols a ell mateix. Potser està malalt, no ho sé…

I això és tot per avui, esperem que aquest reportatge hagi servit per il·lustrar un dels molts casos de la violència de gènere que passen en el nostre país. I la setmana que bé us esperem amb un nou reportatge sobre l’anorèxia, un altre problema i tristament actual.

Laia