En les llunyanes i fredes estepes de Mongòlia, amb una tribu nòmada de pastors, vivia un noi petit, menut, d’uns tretze anys, anomenat Chimed. Chimed vivia amb el seu pare, un home gran i fort. La seva mare va morir el dia del part. Chimed significa “esperança”, que és el que el noi era per al seu pare, que vivia per ell i per a ell. Els dos eren pastors. El seu pare tenia un ramat digne d’enveja per a molts adults de la tribu. Chimed estava orgullós del seu, format per setze cabres, deu ovelles i un camell.
Aquell dia, Chimed va matinar com acostumava a fer per a contemplar la sortida del sol amb el seu ramat. Va rentar-se la cara amb aigua ben freda i va sortir a l’exterior. Estaven a les portes de l’hivern i el fred ja calava tots els ossos, obligant al jove Chimed a abrigar-se. El noi es dirigí cap al lloc on guardava els animals i els va dur tros enllà, a descansar en un petit turó on creixien, tímids, petits brots d’herba. El noi es va acomodar a dalt de tot del turó i va contemplar l’immens desert del Gobi, que s’escampava fins a l’horitzó. El Gobi, el Gran Gobi, només la seva contemplació tallava la respiració als més valents. Tothom sabia que qui desafiava el desert, moria. Chimed va contemplar les estepes que l’envoltaven. La seva tribu es trobava al nord, on estepa i desert convivien en harmonia. El jove noi estava hipnotitzat per la immensitat que l’envoltava. Les dunes, a la llunyania, es movien a causa del vent. O no eren dunes? En Chimed va entrellucar els ulls. Els puntets negres van créixer i al noi li va arribar un rumor de crits. Eren genets. I en aquell precís instant en que el primer genet desembeinava una simitarra i els seus companys l’imitaven, juntament amb crits de guerra en Chimed es va adonar de la greu situació. Els seus llavis van formar un “O” de terror mentre una única paraula rondava pel seu cap: bandolers. En Chimed devia estar a mig quilòmetre de l’oasi, ja que quan va arribar esbufegant no hi quedava ni una ànima.
En Chimed va buscar entre les tendes, però tot era mort i destrucció. Els pocs que havien ofert resistència restaven a terra dins d’un bany de sang i sense vida. El noi va trobar el cos inert del seu pare, amb el ventre travessat per una simitarra, però, això sí, amb quatre bandolers en el mateix estat. Chimed va plorar, va plorar pel seu poble, pel seu pare mort i per la destrucció del que havia estat la seva llar, la seva infantesa… la seva vida.
Chimed va sentir un soroll i es va posar dret d’un salt. Tenia els ulls humits de tant plorar i no hi veia bé. Va aclarir els ulls i va veure Adiya, una noia de la seva edat pertanyent a la tribu.
-Adiya! – L’alegria de veure un altre supervivent el va omplir de força – no se t’han emportat els bandits?
– Jjj…jo est…. – no va poder acabar la frase. Tenia els ulls desorbitats i les llàgrimes li corrien com una cascada per les galtes roges. Chimed la va abraçar amb força. Quan es va haver calmat va aconseguir explicar la seva història:
– Estan tots morts. Havia sortit amb el ramat cap allà – assenyalà l’est, la direcció oposada en què havia anat Chimed – quan he sentit un fort rebombori aquí. I quan he arribat… – tampoc aquest cop acabà la frase, i les llàgrimes van tornar a brotar.
Chimed li va explicar la seva història.
Més tard, després d’enterrar el pare de Chimed i la família d’Ayida, mentre recollien les coses necessàries per marxar d’aquell infern Ayida va preguntar:
– I on penses anar? Estem sols.
– A qualsevol lloc, lluny, molt lluny d’aquí.
Carregaren les coses més necessàries als camells. Chimed també agafà una simitarra per si de cas. I s’allunyaren de l’oasi que havia estat la seva perdició. Chimed contemplà un cop més el campament, ara ple d’aus rapinyaires. I s’allunyaren, dos taques fosques en la llunyania de l’immens Gobi.
Elliot
ADRIÀ BARDAGÍ