Em dic Joaquím i ja des de ben petit em deien que era el més llaminer de la família ; és cert que sempre estava menjant llaminadures i dolços, i encara m’ho diuen , eh, no us penseu! Els meus amics, sempre m’ho diuen que sóc el més llaminer de tots.

El que m’encantava més d’aquesta vida era que al costat de casa meva, tinc una botiga de gominoles, enorme, i cada tarda quan treia a passejar el meu gos, me’n feia un fart de comprar-ne’n i menjar-ne’n.

A la meva mare, això que cada tarda mengés tants dolços, no li feia cap mena de gràcia, sempre em cridava l’atenció. Deia que si en menjava tantes se’m caurien les dents, deia que se’m podririen… (en feia un gra massa, creia jo)

Com que s’enfadava tant, sempre em cridava :

– Demà Quim anirem al dentista.

És que a mi, la meva mare amb aquest tema em feia molta gràcia, sempre em deia el mateix, però no ho feia mai, mai hi havíem anat.

Però un bon dia, ma mare em va dir amb un to diferent al normal :

– Quim, ja n’estic farta, et dic que no mengis tantes llaminadures i tu no pares, doncs, saps què farem? Demà et portaré al dentista del barri.

I jo vaig riure per sota el nas i me’n vaig anar pensant, estic segur que no hi anirem.

Però em vaig quedar parat, quan l’endemà a la tarda quan vaig arribar de l’escola a casa, la meva mare em va dir :

– Quim , marxem al dentista.

Aleshores em vaig sentir perdut, ja que estava segur que el dentista em trobaria un munt de càries.

A l’entrar per la porta del dentista, se’m va fer un nus a la gola, la meva mare em mirava de reüll, i així que no vaig tenir cap altre remei que entrar a la consulta.

Em vaig estirar a la camilla, i vaig veure el doctor entrar, estava cagat, només em venia al cap, la cara del dentista en trobar-me càries i més càries.

Bé i la cara de la mare en assabentar-se, ja era … només era capaç de tenir aquesta imatge al cap.

El nus de la gola, que ja feia estona que el tenia, em tallava la respiració.

El dentista en acabar la seva feina, em va mirar i va sortir a fora a parlar amb ma mare.

Em va fer un crit i vaig sortir.

La mare em mirava, amb una cara… exactament la mateixa que feia un moment tenia al cap.

El dentista em digué :

– Quim, tens dues càries. T’he empastat dos queixals. Hauries de menjar menys llaminadures , eh!

Això era el més greu, les llaminadures, ho eren tot per a mi, era la cosa més bona de menjar, deixar de menjar-ne era l’últim que m’havia plantejat en aquesta vida.

No hi havia dia que no en mengés. Si estava malalt, em prenia caramels per la gola i alguna llaminadura. Si estava trist menjava, xocolata i llaminadures per animar-me…

Era el meu únic remei, que podria fer jo sense aquest suport.

Era una cosa que no m’hi havia parat a pensar mai, sempre n’havia menjat, i ara no ho podia deixar de cop.

I bé, doncs què havia de fer? des d’aleshores intento, començar a menjar-ne menys, quan trec el meu gos a passejar, ja no compro les llaminadures…

A l’escola, a la cantina ja no me’n compro tan sovint.

Home, també haig de dir, que quan surto amb la colla a les tardes, sí que en menjo, no tantes, però alguna llaminadura sí que compro.

Les llaminadures abans me les comprava amb els meus estalvis… i ara que ja no en menjo tantes, no es pot dir que sóc ric, però la meva guardiola està més plena i les meves dents més sanes.

LAIA PUIG