Amb la mateixa il·lusió i motius que els meus besavis van fer les maletes cap a Amèrica, el meu pare va emprendre el viatge cap a Europa per trobar-se amb les seves arrels.

Sabia que estranyaria molt el meu pare, però tenia la convicció que aviat estaríem tots junts a Europa amb la resta de la família.

Aquell mes de març jo començava segon de l’ESO a l’Uruguay i continuava jugant a handball a l‘equip local de Pan de Azúcar.

La majoria d’alumnes del curs de l’ESO ens coneixíem de l’any anterior i gràcies a això vàrem començar un projecte per a fer un programa a la ràdio local.

Transcorrien els dies plens d’activitats però la meva ment sempre estava pensant en l’anhelat viatge per trobar-me amb el meu pare.

Finalment, a començaments de setembre va arribar el dia tan desitjat, la meva mare em va comunicar que viatjaríem en pocs dies.

Després del comiat de familiars i amics ens vàrem anar a Montevideo, la capital, i vàrem emprendre el viatge cap a Barcelona.

Durant les catorze hores de vol la meva imaginació també viatjava al mateix ritme que l’avió, milers d’interrogants, però sabia que les respostes estaven a poques hores.

Vaig arribar a Catalunya i als pocs dies vaig començar novament segon de l’ESO, tenia nous desafiaments per davant, els mateixos tal vegada que van portar els meus besavis a l’Uruguay.

Però per a una ciutadana del món els desafiaments no són obstacles per a integrar-se.

MARCIA PÁEZ