Pel·lícula “Tesis”, Alejandro Amenabar(1996). Protagonitzada per Ana Torrent, Fele Martínez i Eduardo Noriega explica la història de Ángela una noia que prepara una tesis doctoral sobre la violència audiovisual. La millor manera de aprendre a fer pel·lícules es mirar moltes pel·lícules, però de les bones. Tota la vida he estat mirant cinema del que diuen clàssic, però per a mi no són més que tractats de com fer bones pel·lícules. Per poder ensenyar cinema, hem d’ensenyar aquelles pelis que són cinema amb majúscules. Però per un públic jove hem de trobar d’ entre tot el que es fa avui dia el millor i oferir-los com alternatives al cinema de fans que trobem tant sovint.

Per què és interessant pels alumnes?

És una pel·lícula que crec que pot connectar molt bé amb els alumnes per que té tot allò que a ells els agrada: suspens, terror i amor. ES poden sentir identificats amb els protagonistes perquè són un futur no gaire llunyà, universitaris.

És una pel·lícula feta amb pocs recursos i quan es va rodar Amenàbar era un alumne de periodisme totalment desconegut.

Què es treballaria?

Crec que el que millor té aquesta pel·lícula és un guió senzill però molt bé tramat. El llenguatge no és rebuscat i es fa molt planer.

Tractar el tema de la violència en el cinema i la televisió sense fer una película violenta va ser el plantejament del director, un “thriller” fresc on el terror és “psicològic, se suggereix però no es veu”.

“Mi generación está familiarizada con la violencia, nos rodea, pero yo pretendía dar un trato a las imágenes violentas sin por ello tener que mostrar, sólo sugerir a través del sonido y de la música”, comenta Amenábar, quien efectivamente nunca muestra al público el contenido de esas cintas de vídeo, aunque sólo por los gritos de la víctima se percibe el contenido.”Amenábar.

El paper de la música és molt important, tant que va ser el propi director qui la va composar.

En la estructura interna de la pel·lícula se distingeix una gran i confusa divisió just en la meitat de la pel·lícula.

En una primera fase, el fet de cinema snuff en sí mateix, la presentació dels personatges i la iniciació de l’ Ángela i del públic al concepte de violència cinematogràfica són les línees generals sobre les que se fa la pel·lícula. Arribats a aquest punt la historia està narrada des del punt de vista de la noia, d’aquesta manera nosaltres sabem el mateix que ella de les pel·lícules snuff.

La segona part ens fa anar per una sèrie de camins d’anada i tornada a un ritme trepidant que encara angoixa més la persona que se la mira. I així arriba al final on la conclusió és que veiem allò que volem veure no el que ens diuen que veiem i em de ser conscients del que demanem perquè ens podem penedir.